Corrupció i corrupteles

corrupcio

Antoni Prats

Darrerament més que mai, les notícies de corrupció econòmica d’alts càrrecs polítics i bancaris de la nostra societat esgoten un poc més la nostra capacitat de sorpresa. Però, és clar, aquest desconcert del personal ve provocant, com a resposta de supervivència,un interès nou i fresc per la gestió de govern. Ja no s’hi val a resignar-se com si d’un mal inherent a la dinàmica social de qualsevol règim i de qualsevol país. La dita popular segons la qual “els diners, per allà on passen, deixen” ha quedat sobrepassada, i el greuge comparatiu davant la impunitat dels poderosos crispa l’ànim del més escèptic.

Què està passant, doncs, a casa nostra, sense anar més lluny? És que abans no n’hi havia, de corrupció? L’ha comportada el govern actual? ¿Potser el PP ha propagat entre el col·lectiu dels polítics professionals l’afany de “forrar-se” des del poder, matisat i tot per un encoratjador i generós “habrá para todos”, tan “liberal” d’altra banda…? L’anècdota, ben coneguda, es va atribuir en el seu moment a un importantíssim representant de la nostra Generalitat, a hores d’ara fora de l’escena mediàtica. El fet és que tota una galeria de polítics valencians amb escó a les Corts Valencianes s’han hagut d’asseure, com tothom sap, al banc dels imputats. Les imputacions continuen i els delictes econòmics dels què se’ls fa responsables són en alguns casos d’una gravetat extrema, quan no francament vergonyants. Els periodistes, per més afins que siguen de vegades als que governen, no han pogut ocultar la realitat d’aquesta fauna indigna d’ocupar càrrecs públics.

Tanmateix, aquell il·lustre predecessor o antecessor ni tan sols va ser imputat. Per què? Eren, encara –malgrat la il·lusió de viure ja aleshores en democràcia–, altres temps… Uns temps en els quals els jutges temien ser contestats ells mateixos des de dins i des de fora del propi col·lectiu. Malament, ai!, si no es respecta la independència del poder judicial. Un cas significatiu va ser el de l’agosarat jutge Garzón. Llavors ja planava la sospita sobre el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, però… Ha estat no fa gaire que s’ha conegut la cadena de delictes que mentrestant perpetrava i que han fet famós aquest personatge, amb estàtua autoerigida de 24 metres d’alçada inclosa.

En realitat, tot això sembla tanmateix una resposta insuficient per explicar aquesta allau de delictes crematístics que cada dia ixen a la llum protagonitzats per gent rellevant de la vida pública, per aquells dels quals caldria esperar un capteniment cívic irreprotxable. Si almenys mostraren algun gest de penediment… Quan es deixen interrogar pels periodistes, hi addueixen els pretexts més inconsistents, uns motius també increïbles en realitat per a ells. I la gent és menys ximple del que ells creuen. Cinisme, doncs? Es tracta de salvaguardar la imatge pública justificant-se com siga. L’autoestima, que és una altra cosa, té a l’abast en aquests casos un recurs molt més fàcil: creure que qualsevol hauria fet el mateix gaudint de les mateixes possibilitats de frau. Al capdavall, qui entre nosaltres no ha pagat mai factures “en negre”?

Aquesta “malaltia” –o “pesta”– no és nova, per descomptat, en la nostra vida democràtica, tan jove encara. Fet i fet, és una qüestió enquistada de mentalitats. Recorde molt vivament allò que s’ensenyava en la catequesi de l’Església Catòlica. O potser era a les aules de l’Institut? En els meus anys formatius, robar a un particular era pecat; a l’Estat, no. Vull suposar que a hores d’ara això ja no va així… Però els canvis socials, per més que ens entossudim, són insuportablement lents.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER