Nèstor Novell
A Oriola hi ha un sentiment generalment compartit de pertànyer a una ciutat oblidada, abandonada –“No ens volen, ni els uns ni els altres”. El oriolans (per cert, en castellà oriolanos, no orihuelanos) saben que tenen una ciutat amb un passat esplendorós i, possiblement per això, encara els dol més que se’ls haja menystingut. Varen perdre la capitalitat política, varen perdre la seu universitària, varen perdre el bisbat i varen perdre la classe dirigent. Molta gent veu impotent, quan no conformada, com els casos de corrupció es succeeixen, mentre el patrimoni, l’estima i el futur de la ciutat va lentament evaporant-se sense que ningú faça gran cosa –perquè aquesta és l’altra, la ciutat està com esmortida-. Però més que quedar-se esperant, aquells que des de la millor de les voluntats i l’estima a la ciutat voldrien capgirar-la, els agradaria que almenys els valencians els tingueren una altra mirada. Aquesta és la impressió que me’n porte de les converses mantingudes a Oriola, i especialment en recorde la que vaig mantindre , en un perfecte català de ponent, amb l’historiador Jesús Millán, catedràtic a la Universitat de València, i una persona enamorada de la seua ciutat amb coneixement, mai millor dit, de causa.
Joan Fuster[1], per la seua banda, no hi va fer gaire concessions:
“Però solament en endinsar-nos pels seus carrers arribem a adonar-nos íntegrament d’allò que és la ciutat, d’allò que és el territori que ella domina: un país si no radicalment distint, si bastant distint del que deixem a Crevillent. I no salta la diferència per una mera qüestió de llengua. Hi ha alguna cosa més. Si la idea del «Sureste» pot redimir-se del disbarat, és ací i només ací: ací, on comença Múrcia.
Visitar Oriola és visitar esglésies. Oriola i la seua mitra: de brillantors d’or d’altar, remor acumulada de campanes i sotanes, posat d’humanisme clerical, «olor a corpus»…”
Nosaltres, convençuts per Jesús Millán, intentarem fer una visita més conciliadora, amb una voluntat més inclusiva. Començarem fent una breu passejada per la història de la ciutat amb l’esperança que ens ajudarà a comprendre l’origen del seu caràcter conservador, neguitós i esvaït.
Història, transformacions agràries, estructura social
Tot i que als Saladars es trobaren restes de població des del segle IX ac, Oriola comença a sonar amb els visigots i el regne es va mantindre cristià, amb el nom de la Cora de Tudmir, després de la conquesta musulmana. El 823, Uryula fou incorporada al nou nat regne de Múrcia i va perdre la capitalitat.
Pel Tractat d’Alcaraz de 1242 Oriola passà a ser domini castellà. La sublevació mudèjar va fer que Jaume I la conquistés de bell nou per a Alfons X de Castella. Per la sentencia arbitral de Torrelles, 1304, hi ha un repartiment del regne de Múrcia i Jaume II la incorporà definitivament al Regne de València, conjuntament amb Elx, Alacant i les Valls del Vinalopó. Aquest territori restaria marcat per les guerres i les baralles de frontera amb Castella, les quals es perllongarien amb la guerra del Peres i, encara més tard, amb el sac d’Oriola, fet pels murcians en 1521 aprofitant la guerra de les Germanies.
La ciutat acollí els furs valencians i tingué el català com a llengua oficial. L’existència d’un fort estament militar i les guerres de frontera faran que els oriolans reivindicaren la seua catalanitat més que cap altra ciutat del Regne. La Catedral del Salvador i Santa Maria, l’Església de Montserrat i el convent de Mercedaris sota l’advocació de Santa Eulàlia, en són bona mostra de la seua filiació.
Antonio Mazon[2], empresari, polifacètic i rigorós historiador amateur, autor d’una història dels carrers de la ciutat i una altra sobre la república i la guerra: “Oriola vista desde el puente de Rusia”, ens sintetitza:
“Aunque a algunos les cueste asumir el pasado, la coyuntura territorial de Oriola al abandonar Castilla para erigirse en Gobernación General de la Corona de Aragón, hizo aflorar una profunda identidad catalana incrementada durante los siglos XIV, XV y XVI en contraposición a la cultura e idioma de sus vecinos de Murcia. A poco que se rasque en la superficie de esta Orihuela castellano-parlante, aparecen símbolos y costumbres que permanecen escondidos evocando el linaje de una ciudad que, obviando la transformación fonética, adoptó como patrona a la mismísima virgen de Montserrat.”
Oriola va ser la seu de la Batllia General o capital político-administrativa de la Governació d’enllà Xixona per concessió de Pere el Cerimoniós de 1377, fins que 1646 va passar a Alacant. També va ser capital de la diòcesi d’Oriola, reconeguda oficialment el 1564, després de la seua desagregació del bisbat de Cartagena. En 1953 es creà la Diòcesi d’Alacant-Oriola per adaptar-la a la “realitat” provincial. En 1968 es traslladà la seu del bisbat a Alacant.
El segle XVII hi va ser especialment dur. Amb l’expulsió dels moriscos i la incidència de les pestes del 1648 i 1678, la població urbana passà d’uns 10.000 habitants, el 1609, a 6.000 habitants, a finals de segle. La repoblació de la Governació d’Oriola es va fer amb colons que procedien, la major part, de Múrcia, cosa la qual inicià el canvi de llengua, de costums i de relacions socials.
La ciutat va ser saquejada i el castell enderrocat per la seua adscripció a la causa austriacista en la guerra de Successió. Fins aleshores, quan l’Oriol, la senyera de la ciutat, es baixava pel balcó de la casa de la ciutat, el síndic preguntava a la població -“Hi ha algun castellà?”, quan els congregats contestaven –“No”; aleshores el síndic manava: -“pos que baixe l’Oriol!”.
Antonio Mazón de manera contundent ens diu:
“Desde la guerra de sucesión ha habido un proceso consciente y constante de cambiar la historia de la ciudad, de desvincular la ciudad de todo aquello que sea valenciano, modificando las leyendas ciudadanas como la Armengola o los nombres como Montserrate o el Rabaloche. El clero y los señores seran desde entonces de procedéncia castellana.
El clero y los señores asumirán un poder absoluto, como anécdota, hasta el Deán se dedicaba a la compra de esclavos. Desde entonces la Iglesia ha tenido mucho peso en la ciudad. Orihuela es una suma de curas, nobles i campesinos. Una sociedad muy conservadora”
El nou Governador borbònic, el bisbe de Cartagena, el cardenal Belluga, va aplicar enèrgicament el decret de Nova Planta, va dessecar marjals i va crear nous assentaments: les Pies Fundacions, avui municipis. En 1797 Cavanilles[3] ja feia palés el canvi cultural i social que havia patit el territori
“los vecinos son en corto número para cuidar con esmero el dilatado término, y no todos aman el trabajo; fáltales a infinito la propiedad….. Nótase indolencia en las mugeres, que lo esperan todo de sus maridos, por lo común jornaleros. De aquí la miseria sobrado general en la clase más necesitada”.
Al llarg del segle XIX i primera meitat del XX, l’agricultura de regadiu és el factor de desenvolupament de tota l’horta d’Oriola, inclús en certs moments hi ha un transvasament de la població de la ciutat a les pedanies. Hi va assolir gran arrelament el Carlisme i les posicions polítiques reaccionàries que impregnaren a tots els grups socials. El moviment liberal seria aturat fins vora mitjan segle XIX. Malgrat això, però, a partir de la Restauració de Cánovas del Castillo, una colla de professionals liberals es feren definitivament amb el control polític i la representació parlamentària d’Oriola fins la II República. Jesús Millán ens puntualitza:
“Encara que s’oblida gairebé sempre, és molt important dir que el caciquisme clàssic oriolà s’identificava amb el partit liberal de Sagasta o, més curiós encara, amb el liberalisme de Canalejas. Naturalment, eixe caciquisme “liberal” s’adaptava molt bé als interessos dominants a la ciutat. Però aquests interessos eren més plurals que el reduït grapat de grans propietaris, sovint ja forasters en bona part. Una anècdota: Cánovas del Castillo, conservador, era fill d’oriolà, però el “Passeig” d’Oriola estigué dedicat al seu oponent, Sagasta, liberal.”
Una bona mostra del que diem és la renovació i construcció de nous palaus al centre de la ciutat per part de la burgesia aristocràtica local, com els de Matias Sorzano Nájera o el marqués de Rafal. Un bon estudi de l’evolució de les postures econòmiques i polítiques que prendran aquestes famílies el podem trobar en els estudis de Jesús Millán[4].
Els principals propietaris d’aquesta època són nobles de nova extracció i homes de negocis, molts d’ells forasters o estrangers (italians, francesos, catalans, castellans…), que havien fet fortuna amb la desamortització i el crèdit.
En 1829 un terratrèmol de 6,6 graus Richter va fer estralls en gran part del Baix Segura, i la ciutat en patí les conseqüències.
Amb l’arribada del ferrocarril en 1884 s’esperava una modernització del sector agrari i de la incipient indústria. Les estructures locals no estaven per la tasca d’acceptar els canvis que imposava una economia liberal i oberta. Vegem com s’hi aproximava, embolicat amb el seu estil literari, l’escriptor Gabriel Miró[5]:
“Llegó una multitud. Había catalanes, andaluces, extremeños, valencianos y gabachos. Ingenieros y sobrestantes franceses grandes y rubios. Listeros, capataces, furrieles. Un ejército de invasión, con sus carros y toldos; y, como a todos los ejércitos, le seguía una nube de galloferos, de mercaderes y abastacedores de sensualidades De Andalucía y de Orán venían mozas galanas, como la Argelina de tan curiosos afeites, olores y ringorrangos, que las pobres mujeres pecadoras del país se paraban y se volvían mirándola con ojos de mujeres honradas….
Oraciones, labor de aguja, tertulias recogidas se contenían para oír los huracanes de la abominación. Y en el silencio se desgarraba una risa de mujer. Las señoras, entre ellas las Catalanas, que tuvieron tiendas de tejidos, no se explicaban que estas infelices pudieran estar solas con tantos hombres.
Al amanecer los ingenieros se bañaban desnudos en el río. Después salían todos al trabajo; y Oleza se quedaba inocente y tímida bajo las campanas y esquilones de sus conventos y parroquias…. -¡Todo pasa, y esas gentes también pasarán!
El padre Bellod, el mastín del rebaño blanco de las vírgenes de Oleza, redobló la furia de su castidad – ¡Ya lo creo que se han de ir; pero cómo dejarán este pueblo!”
Els anys posteriors a la Gran Guerra s’inicien les obres que permetran posar en regadiu les grans extensions de secà del terme d’Oriola. Aquest procés de transformació agrària portarà aparellat uns majors desequilibris en la propietat de la terra, de manera que mentre les noves terres de l’antic secà quedaran en mans de grans propietaris, a l’horta tradicional, la propietat agrària, però també ramadera, quedarà concentrada en mans d’un reduït grup de mitjans propietaris. Aquesta estructura de la propietat exigiria d’una gran quantitat de jornalers, amb una vida de pobresa i inseguretats.
Segons Canals i López[6], la Compañia de Riegos de Levante, entre 1918 i 1922, va posar en regadiu a la desembocadura del Segura, 10.000 Ha al marge esquerra del riu i 4.000 Ha al marge dreta. Poc després, la Federació de Sindicats Catòlics Agraris amplià considerablement el nou regadiu, fins els camps de la Matança i la Murada. Volien cobrir 25.000 hectàrees però no hi va haver prou aigua per a tots.
La societat agrària del segle XIX i del primer terç del XX estava marcada per, una banda, per la presència dels grans propietaris ancorats en els valors més tradicionals, amb una imponent presència de l’Església Catòlica, com bé relata Gabriel Miró[7]. També, per una altra banda, pels jornalers, la mà d’obra barata que contractaven, especialment en l’agricultura intensiva com el cànem i també en la vinya. I darrerament, i això era un factor d’equilibri social, pels arrendataris, als quals els grans propietaris llogaven la terra, i que amb el temps la fragmentarien entre els descendents, transformant així potencials “jornalers” en “llauradors”.
“No sosegaban los molinos de grano y de oliva…. La hacienda la traspasaba el Segral, de aguas gordas y rojas, elevadas por azudas y recogidas por azarbes para regar las gradas de legumbres, morenas del mantillo, y las tierras calientes de los maizales, de los naranjos y cáñamos, tan espesos….. En los más hondo de la vera holgaban las vacas paridas. Se sumergían hasta la cuerna en la delicia del herbazal …. Los cerdos, que hozaban en la ciénaga…. Las polladas, las ocas, los pavos se apretaban en los muladares y al sol de las aceñas, alargando despavorídamente los cuellos …. El secano de vida de cereal, de almendros y de los gloriosos olivares, era de un amplio término. Subía de margen en margen hasta las fitas de Los Serafines…., cogía a la redonda los tozales y barracas de margas, y, bajando frente al cementerio, acababa con un seto de cactos y aromos en las afueras de Oleza”
Oriola, una ciutat majoritàriament de dretes, durant la guerra civil va ser una típica població de reguarda de la República i es va distingir per desenvolupar una gran activitat en aquest sentit: milícies, hospitals, guarderies, camp de treball, emissió de moneda, etc. El poeta oriolà Miguel Hernández,[8] que va ser detingut a l’any 1939 i va morir a la presó en 1942, és una clara mostra de la dura repressió franquista, condemnant als desafectes en judicis sumaríssims i matant de fam a la seua família. El poeta va agafar un fort compromís social durant la guerra:
“Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.”
En la dura postguerra, els programes franquistes de l’Instituto Nacional de Colonización, sanejaren els Saladars d’Albatera i construïren l’aldea de San Isidro; així esborraven les restes del camp de concentració d’Albatera, un dels més terribles del franquisme. El camp amuntegà, en aquella terra inhòspita, uns 12.000 dels republicans que no pogueren embarcar pel port d’Alacant. Entre els presoners, que patiren grans penalitats, estigueren Tuñón de Lara, el fills del doctor Peset, Gonçal Castelló o gent senzilla com Josep, el ramader de Benissivà. Segons Enrique Gil-Hernández[9]
“Una existencia difícil de concebir. Al hacinamiento inhumano, agravado por el calor propio de la zona, las carestías nutricionales y de higiene, hay que sumar la angustia, el terror, las torturas y vejaciones que se pueden calificar como “exterminio”. “Hubo fosas comunes derivadas de fusilamientos masivos”.… La función del campo es controlar y clasificar y los presos van saliendo. Se hacen ruedas de reconocimiento y se producen peregrinaciones de autoridades falangistas desde todos los puntos de España para reconocer gente y llevársela para ajusticiarla en su pueblo de procedencia… También se tiene constancia de que a cada fuga se contestaba con la eliminación del recluso anterior y posterior de la lista. El espanto fue desmantelado”
A l’horta del Segura, l’INC promocionà la creació de xicotetes finques per a jornalers: petits horts familiars, noves instal·lacions per a l’explotació ramadera i una edificació familiar estable, substituint la tradicional barraca.
El proteccionisme econòmic del nacional-catolicisme, en establir preus polítics per damunt del mercat i eliminar –per l’aïllament internacional- la competència exterior, afavorí tant l’agricultura: blat, altres cereals, olives, raïm, com també les plantes tèxtils per a abastir de matèries primeres la indústria catalana. Renaixerien així el cànem, el cotó i la producció sedera. Segons Jesús Millán:
“el cànem tingué efectes d’estabilitzador social. D’una banda era un molt bon negoci per a llauradors benestants: podien vendre tot d’una una collita que tenia bon preu i aconseguien liquiditat. Però d’altra banda, d’això podien participar una miqueta els llauradors modestos, que aconseguien diners (el cànem era “la vidriola (sic!) del huertano”) i molts productes per a la llar rural. En darrer lloc, fomentava una certa “aristocràcia obrera”, homes joves de 20-30 anys que cremaven la seua salut, és clar, però guanyaven salaris molt més elevats que a les indústries de la rodalia, encara a les dècades de 1950 i 1960, fins vora 1965-68, que s’enfonsà de manera prou intensa. També oferia moltes possibilitats d’ingressos complementaris (fer cordill, per exemple) per a dones grans i, fins i tot, criatures, en treball il·legal. Això desfermà una onada migratòria forta”.
La indústria que creix emparada per la protecció oficial naix tota del sector agrari. Cal destacar un augment dels molins, fins a 17, no només fariners, sinó també per a elaborar pinso per al bestiar i molins per a fer pebre roig. També es crearan indústries de fabricació de conserves vegetals, la química de tractaments agrícoles i les de trencament d’ametles.
Creix un altre sector industrial dedicat a la utilització dels tèxtil vegetal: desmotadores de cotó, confecció d’espardenyes i corda de cànem i la recordada Sedas Orihuela. Aquesta última, dedicada al filat de la seda, va ser adquirida per la Federació Catòlica Agrària. Després ampliarà el negoci amb la compra d’una altra sedera a Múrcia. A Oriola hi treballaven més de 300 persones, la majoria dones. Segons Canales i López, entre ambdues en van arribar a consumir més del 50% del capoll recol·lectat a nivell nacional, fins arribar als més de 575.000 quilos de començament dels anys 50, dels quals, un 20% eren de la factoria oriolana. L’empresa va desaparèixer als anys 70
Altres indústries de l’època foren la de mobles, una indústria de tradició a la comarca, i la d’extracció de la famosa sal de la Mata i Torrevella. Les llacunes, fins 1953, eren terme d’Oriola, puix el terme de Torrevella es reduïa a la superfície de la seua trama urbana. Les salines donaven feina a 1.200 treballadors, la majoria de Torrevella i de marcat caràcter radical i progressista, els quals aconseguien produccions superiors a les 300.000 tones de sal, la meitat de les quals per a l’exportació.
En aquests anys el terme d’Oriola es veuria reduït un altre cop, en 1955, quan Sant Miquel de les Salines aconseguí eixamplar notablement el seu terme municipal. Als anys 80, es produirà, encara, la segregació de Pilar de la Foradada
Amb la llei de 1956 de regulació d’aigües per al reg en la conca del Segura i l’entrada en funcionament dels pantans de Cenajo i Camarilles, en 1957 i 1960, 40.000 Ha. de secà obtindrien drets d’aigua al marge esquerra del riu. La transformació del secà en regadiu es farà controlada pels grans propietaris i adquiriran un impuls final amb els Plans Quinquennals de Desenvolupament, de 1959, i la promesa del transvasament del Tajo.
Oriola arribaria a mitjan anys 60 amb alguna bona empresa de conserves; una altra de farina; altra de fruits secs; la seda; l’empresa tèxtil Drape Coti de Garcia Tió i Antonio Pedrera, que va créixer a base del treball a domicili; una empresa de transport…. S’havien perdut les salines però tot feia pensar en els inicis d’un procés industrial. Tanmateix, l’èxit del sector immobiliari i del turisme de masses a Torrevella, que esdevingué just aleshores un centre privilegiat d’aquesta mena d’activitats, orientaria les empreses oriolanes cap a l’especulació urbana. Un assumpte en el qual Antonio Pedrera tindrà un paper molt rellevant.
Cap a final del anys 60 del passat segle, Vicenç M. Rosselló deia:
“l’ensopida ciutat d’Orihuela o de Oriola ha despertat quelcom amb la conserveria vegetal”.
Davant la perspectiva de l’arribada del transvasament del Tajo al Segura, el municipi d’Oriola coneixerà un important procés de canvi en l’ús del sòl[10]:
“Surgen así tres líneas diferentes en la evolución de las antiguas haciendas de secano: las que se fragmentan para la venta en pequeños lotes de uso exclusivamente agrícola a agricultores o pequeños inversores en busca de ganancias con las nuevas expectativas económicas que se introducen en el campo; las que mantienen un aprovechamiento mixto agro-industrial en fincas que han pasado a manos de grupos financieros o industriales tendentes a crear un sistema productivo de tipo mercantil, que desarrollará el regadío a gran escala y comercializarán sus cosechas con marcas propias que envían al extranjero, tal es el caso de las explotaciones de “Lo Romero” y “Lo Monte”; y, por último, las que compaginan la dedicación agrícola con el negocio turístico en heredades próximas o colindantes a la línea de costa que han sido objeto de una gran demanda para parcelación y aprovechamiento residencial, manteniendo hacia el interior la utilidad agrícola con cultivos regados que han aumentado su rentabilidad”
El transvasament aprovat en 1968 i que inicià els regs en 1980, va suposar la culminació del regadiu de les terres de secà i, amb l’embassament regulador de La Pedrera, l’aigua abastiria fins al camp de la Foradada. Oriola passaria de les 6.500 Ha de regadiu, a principis del segle, a tindre’n prop de 20.000 Ha a les seues acaballes..
En aquest període també l’horta suporta canvis estructurals importants, s’atomitza la propietat en passar molts dels antics arrendaments a propietats, cada vegada més petites, la introducció de la ramaderia intensiva i la reconversió de conreus, els quals passen de productes herbacis a la carxofa i, després, als cítrics
L’entrada a la Unió Europea l’any 1986 farà palesa la manca competitivitat de la indústria autòctona, mancada de l’adequat procés modernitzador i de canals de distribució propis. Els capitals s’orientarien decididament cap el sector immobiliari. Les inversions primeres seran a la costa, però amb els anys avançaran cap a l’interior davant la nova demanda residencial. Els promotors començaren adquirint terres de secà poc rendible, però després es dirigiran als terrenys de nous regadius i d’alt valor ecològic i paisatgístic. El fet de disposar de drets d’aigua i ser finques de suficient grandària, facilitaven un desenvolupament immobiliari ràpid i sense greus problemes de gestió urbanística. La llei del sòl, la llei urbanística valenciana i la connivència de les administracions facilitaren l’urbanisme salvatge que hem conegut. Per altra banda, la vella lluita comarcal basada en el control de l’aigua, entre horta i secà, que després seria entre costa i litoral, acabarà sent la lluita entre usos agrícoles i immobiliaris.
Als anys 90 la indústria oriolana desapareix i apareixerien, com a bolets, les empreses d’activitats de la construcció i immobiliàries. L’evolució del nombre d’habitatges al municipi parla per si mateixa:
| Tipologia habitatge | 2001 | 2011 |
| Principals | 18.797 | 31.021 |
| Secundaris | 10.331 | 27.573 |
| Buits | 5.926 | 18.892 |
Encara que el monocultiu de la construcció va nàixer una mica més tard a Oriola que la resta de la comarca, el procés d’artificialització del sòl ha estat igualment imparable. Entre 1990–2006 es va artificialitzar 2.254,89 Ha, però en el període 2005-2011, encara el procés ha estat bastant actiu i s’han artificialitzat 407,01 Ha. Oriola té artificialitzades prop de 4.000 Ha. del seu terme.
El procés d’artificialització del sòl va de la mà de la construcció. La costa d’Oriola havia estat un espai deshabitat fins a finals dels anys 80. Els problemes d’accessibilitat, d’aigua i l’espai natural de la Devesa de Campoamor retardaren la seua urbanització fins els anys 90 però, a partir d’aleshores el seu desenvolupament ha estat espectacular. A les grans urbanitzacions de la costa no hi ha cap equipament, llevat de les grans superfícies comercials. La seua població, majoritàriament estrangera, no participa de la vida cultural, social o política de la ciutat, i quan ho fa és exclusivament per interessos residencials.
Ara Playas de Orihuela és un important nucli turístic, a 20 Km de la ciutat, entre Torrevella i Pilar de la Foradada. Disposa de 3.700 places d’apartaments, alguns apartahotels, càmpings i 3 hotels. Oriola, si incloem l’únic hotel que té a la ciutat, només disposa de 838 places hoteleres.
Entre les diverses urbanitzacions d’Oriola cal ressenyar: Las Piscinas, platja Flamenca II, La Florida, Lagosol, Villamartín, Horizonte, Zenia II, Las Dolses, Villapiedra, Villa Rosa-La Ciñuelica i Entrenaranjos.
Població i medi natural
Tot aquest procés urbanístic es reflecteix en l’actual estructura de la població d’Oriola, segons les dades de 2012. La població total era de 90.087 persones. En el període 2001-20012 el creixement havia estat del 60,5%, és a dir, 9 punts per sota de la mitjana comarcal. La densitat era de 246,8 hab./Km2.
La piràmide de població mostra que el 24% de la població té entre 60 i 80 anys, una xifra per damunt de la mitjana provincial -que ja és molt elevada- La resta dels segments d’edat estan per sota de la mitjana comarcal, especialment són baixos els percentatges de població de menors de 5 anys, i els que estan entre 25 i 40 anys. Lògicament l’índex d’envelliment (percentatge majors 64 anys/menors de 15 anys) arriba al 176,2%.
La població estrangera arriba al 42,5% de la població total i amb un creixement sostingut els darrers 15 anys (entre 2002 i 2012 s’hi ha multiplicat per 3,26). La major part de la població estrangera és de residents europeus jubilats. Anglesos 18.834 residents; alemanys 3.040; russos 940, etc., mentre que immigrants procedents de països exportadors de mà d’obra: búlgars 1.768, romanesos 1.212, marroquins 1.325, equatorians 804, etc.
La població es distribueix en el municipi d’una manera particular, un 29% de viu repartit entre les 22 pedanies, un 34,5% a les urbanitzacions de la costa i de l’interior i un 37,5% a la ciutat. La distribució de la població activa dóna un predomini del sector serveis. En 2013 el 69% de les contractacions es feren en aquest sector, seguit per l’agricultura el 19,5%, mentre que la construcció ha baixat al 7% i la indústria només agafa el 4% de les noves contractacions
El nombre persones aturades el 2012 era de 7.755 persones (s’ha triplicat durant la crisis), el 25% en el sector de la construcció i el 52% en el de serveis. L’atur significava el 7,5% de la població activa segon dades del servei d’estudis de la Caixa. En tot cas, però, el fet dramàtic, com en tantes ciutats valencianes, és que la gent jove més preparada ha d’emigrar per manca d’oportunitats.
El dos canvis d’estructura urbana que ha tingut la ciutat en el darrer segle han estat, per una banda, l’eixample cap els terrenys d’horta del marge dreta del riu, elaborat per Sánchez Ballesta en 1927, cosa que va fer augmentar considerablement l’entramat urbà i on ara s’assenta la ciutat nova. Per l’altra banda, la canalització del riu Segura.
Un problema secular d’Oriola, i de tota la comarca, han estat les crescudes devastadores del Segura. Des de la tristament famosa de Santa Teresa de 1879, passant per les de febrer de 1915, novembre de 1916 i octubre de 1919 i 1924, i més recentment les d’octubre de 1972, 1973, 1986 i novembre de 1987. És per això que a Oriola hi ha un refrany sobre els torns de reg que diu:
“El que está en la cola
o se seca o se ahoga”
Entre 1995 i 1999 es desenvolupà el Pla Defensa contra avingudes del Segura que va preveure la construcció de dotze preses, la millora de barrancs i la canalització del riu des de la contraparada fins a Guardamar. El llit del riu és va eixamplar i es va fer més recte reduint la seua llargària més d’una quarta part. A la ciutat es va suprimir el coll d’ampolla que feia el riu, tombant les cases entre els ponts de Ponent i de Llevant i alçant uns murs laterals, amb la qual cosa la ciutat guanyava un espai de vianants enjardinat. Per a molts la canalització del Segura ha deixat la ciutat sense riu i la solució no ha estat ben feta perquè massa vegades el riu es converteix en seguit de tolls d’aigües pudentes.
Però d’Oriola també cal parlar-ne del espais naturals, alguns d’ells ben interessants. En aquest sentit, una intervenció que era necessària, potent i ben dissenyada ha estat el Corredor Verd de les Riberes del Riu Segura, gràcies a un acord entre la Generalitat Valenciana i la Confederació Hidrogràfica del Segura. Excepte en algun tram, es pot fer una gran visita vora riu a tota la comarca, bé a peu o en bicicleta. A més, als llocs propers als distints pobles, s’han incorporat instal·lacions, jardins i zones d’oci que fan de parc urbà. És una llàstima però la gent de la comarca no utilitza massa aquest corredor i, conforme la Confederació Hidrogràfica va traspassant la gestió de les diverses àrees als ajuntaments, aquestes van degradant-se per manca de manteniment. La ruta inclou àrees tan importants com les Dunes de Guardamar, les Llacunes de la Mata i Torrevella, la Rambla de las Estacas, Cap Roig, la Serra de Escalona i Devesa de Campoamor, la Serra d’Oriola, la Cova del Perro (Cox), Serra de Callosa, Fondo d’Amorós, Serra de Crevillent, els Meandres Abandonats del Segura, El Fondo, Salines de Santa Pola, 8 microreserves de flora, i l’Embassament de la Pedrera.
La Serra d’Oriola és calcària, té una altura màxima de 634 metres i està alineada amb la serra de Callosa, de manera que les dues emergeixen al bell mig de la planura al·luvial de manera abrupta, àrida i amb formes escarpades. La muntanya de Sant Miquel, 250 m., forma part de la Serra d’Oriola a la qual està unida pel turó de l’Oriolet. Al cim de la muntanya es troba el castell d’Oriola i, en una planura inferior el seminari. D’aquesta muntanya surt una font d’aigües termals (25ºC) que en el seu dia alimentaren balneari de Sant Antón, a sota del qual es troba el palmerar d’Oriola, una important àrea forestal de palmeres datileres autòctones d’origen àrab. En realitat la ciutat d’Oriola es conforma entre la muntanya de Sant Miquel i el riu Segura
Serra Escalona, està conformada per un seguit de turons d’escassa altura i propers a la mar situats entre els termes d’Oriola, Sant Miquel de Salines i Pilar de la Foradada. Té una important massa forestal on abunden aus rapinyaires migratòries, genetes i gats cervals. El conjunt de la serra amb la Devesa de Campoamor, té demanada la declaració de Parc Natural.
El cap Roig alberga una important pradera d’algues posidònies que està protegida per un LIC. Llàstima que a la part de terra no s’haja protegit també tota l’àrea al voltant del cap i les cales i boscos vora mar de les Deveses de Campoamor. La seua conservació n’hauria incrementat el valor en termes paisatgístics i mediambientals i també en termes econòmics si s’hagués optat per hotels amb encant i respectuosos amb el medi. Així s’ha fet malbé un espai únic.
Les moltes subvencions europees per a la conservació mediambiental o per a la recuperació del patrimoni s’han balafiat. Són ben coneguts casos de persones que han signat haver rebut 5.000 euros a canvi de rebre, sense cap mena de prestació, 1.500 euros.
Una capitalitat erosionada
Però tornem a la ciutat i recordem que, a partir del procés que comença el segle XIX,[11] Oriola ha anat perdent bona part de la capitalitat administrativa i econòmica de la comarca. Antigament va perdre el poder polític i eclesiàstic, però modernament han estat les segregacions municipals, els regadius en els nous pobles i el desplaçament del dinamisme econòmic a la costa pel turisme, els que en els darrers anys li han llevat la capitalitat econòmica. La capacitat d’atracció que encara manté és deu a una qüestió històrica, al seu patrimoni i al manteniment de certs serveis, com el judicial, el sanitari, el bancari i l’educatiu, encara que ara compartits amb altres ciutats. Per altra banda, encara que la mobilitat comarcal és alta, la ciutat no té dissenyada cap política territorial ni la comarca té institucions territorials potents, la qual cosa alimenta el diluït sentiment de pertinença, tant comarcal com de País. Oriola no se sent ni valenciana, ni alacantina ni murciana. El més corrent es sentir dir: “Somos de Orihuela y españoles”
Els canvis a escala comarcal també s’han fet sentir en el funcionament intern de la ciutat.
L’activitat econòmica i social, així com els serveis professionals, banca i sanitat, s’han anat desplaçant cap a l’eixample, és a dir, cap al marge dreta del riu, i té com a centre la Glorieta i els carrers adjacents que vertebren la ciutat moderna.
A l’eixample també s’hi troba la majoria del comerç al detall. Només en el sector de la roba s’hi troba una oferta d’una certa qualitat que supleix una demanda mes enllà que el de la pròpia ciutat, però poc més.
El centre històric, a banda del béns patrimonials, concentra tota l’activitat administrativa, cultural i de certs serveis professionals com el sanitari i part del sistema financer. Manté un comerç tradicional divers però de botigues poc modernes i l’activitat mes important és el mercat d’abastiments. El mercadet setmanal de productes de l’horta ja es fa a l’eixample.
Gran part del centre històric, especialment el més poper a la muntanya presenta un alt grau de degradació, sense serveis de cap mena i amb una població de baix nivell de renda, bàsicament immigrants
El sector serveis està dedicat a atendre a la pròpia població local, incloent el servei de bars i restaurants, que se situen preferentment en la frontissa entre el cas antic i l’eixample, però a la part nova de la ciutat. El nombre d’entitats financeres, tot i que recentment han tancat un 36% de sucursals, és elevat.
La ciutat té un percentatge molt alt d’escoles i centres de formació privats i concertats d’orientació religiosa. També té el major nombre de línies de banda ampla per habitant de la comarca: 0,2526.
La ciutat manté la seua importància comarcal com a centre d’activitats comercials a l’engròs, si bé el 70% d’elles es dediquen a matèries primeres agràries, alimentació, begudes i tabac.
La importància del comerç minorista és inferior al que li correspondria per la seua grandària. Té 1.155 establiment de comerç al detall, un poc menys que Torrevella. També n’és menor la superfície comercial 183.512 m2, amb 2,04 m2 per habitant. A l’alimentació en dedica 65.025, la gran majoria supermercats, el 86%. De la superfície comercial de no alimentació, un poc més de 100.000 m2, sobta la poca importància que adquireix la roba i el calcer, així com els productes de la llar. La gran majoria n’és del sector genèric, altres productes de no alimentació. En Centres Comercials té una oferta de 34.711 m2 i uns 15.000 m2 en hipermercats. Una dona d’una botiga em cometa Oriola és una ciutat ensopida que només reviscola amb el mercat dels dimarts.
Entre el 2007 al 2013 ha perdut el 27% de les oficines d’entitats de dipòsits i el 22% de les activitats comercials minoristes, la qual cosa la porta a perdre, en aquest període el 23% del seu índex d’activitat econòmica segons els càlculs del Servei d’Estudis de la Caixa.
Oriola no fa de capital comercial de la comarca, eixa funció la fa més aviat Múrcia, per damunt d’Elx. Alacant no és un cap centre d’atracció comercial i la gent llegeix les notícies molt més a La Verdad que no a Información, si bé és cert que aquest últim, des de les delegacions d’Oriola i Torrevella, va ampliant el seu mercat. Els oriolans van molt a comprar als dos centres comercials de Múrcia i també al d’Elx. Ara a Oriola – costa s’ha construït un enorme centre comercial, el Zenia Bulevard, que atrau gent de tota la costa. Està obert de 10 a 22/23 hores tots els dies de l’any i està concebut com un mix d’espai d’oci i comerç, amb casino, boleres, parcs, gimnàs, restauració sales de TV en pantalla gegant, i botigues on s’hi poden trobar totes les marques i franquícies de moda. A Torrevella l’ha perjudicat molt perquè atrau als propis torrevellins.
El mercat potencial d’Oriola com a capçalera de subàrea comercial compren només els municipis del centre de la comarca, tots ells tenen la gravitació comercial compartida amb Múrcia. El pobles del nord de la comarca tenen la gravitació comercial compartida amb Elx i, a la costa, Torrevella és la capçalera de subàrea comercial que va des de Guardamar del Segura fins a Pilar de la Foradada. El mercat potencial d’Oriola és important, 258 milions, però inferior a Torrevella amb 344 milions i el d’Elx amb 765 milions.
L’índex turístic de la ciutat ha baixat un 18% i l’índex d’activitat econòmica un 23%, les dues baixades molt per damunt de la mitjana comarcal. La seua oferta turística es basa en apartaments i bungalows, la indústria turística és ben escassa. Té 4 hotels amb 838 places, 2 hostals amb 70 places, 2 pensions amb 40 places; 1 casa rural i 832 apartaments amb 3.700 places. De restaurants en té 270.
El nou ajuntament ha llançat una iniciativa de consolidar la marca Orihuela. En el llançament de la marca volen que participen de manera activa els hotels, apartahotels i resorts, els camps de golf, el patrimoni de la ciutat i una potent programació cultural. El projecte s’enceta ara però hi ha molt de treball a fer. Part del patrimoni i de la trama urbana del casc antic ha desaparegut en anys recents, tot i haver estat declarat Conjunt Històric Nacional en 1969, a més, hi ha una necessitat imminent d’inversió en molts immobles protegits però no hi ha cap iniciativa pública o privada per a fer-hi front. El comerç existent és escàs i merament de proximitat. Les activitats culturals només atrauen els qui viuen a la ciutat i les visites als edificis monumentals i museus són escasses. Caldria fer una altra interpretació històrica de la ciutat que poguera fer-la atractiva a ulls valencians, en primer lloc, i després fer rutes tematitzades a base de generar clubs de producte amb un fort component d’autenticitat.
Un patrimoni historicoartístic excepcional
Oriola, tot i l’escassa consistència urbana, compta amb un interessant i important patrimoni historicoartístic no tan cuidat i visitable com caldria. Visitar-lo de la mà de l’historiador Jesús Millán és tot un luxe. En una visita d’un dia és impossible veure’l amb el deteniment que caldria, així que parlarem d’allò més important del complet recorregut a què Millán em convidà amable, comunicatiu i convincent.
En primer lloc la catedral gòtica del Salvador i Santa Maria, de 3 portes i un petit claustre adjunt procedent del convent de la Mercè. Cada porta respon a tres de les quatre fases constructives i estilístiques de l’edifici. La porta de les Cadenes, gòtica de segle XIV; la porta de Loreto del segle XV i la porta de l’Anunciació, renaixentista del segle XVI obra de Juan Anglés. A la quarta fase constructiva pertany la capella de la comunió i la sagristia, barroques del segle XVII. Cal destacar la torre gòtica del campanar, el creuer de columnes torçades obra de Pere Compte, l’ornamentada reixa de la sagristia, la profusió dels escuts amb les 4 barres, l’orgue de Salanova i les obres d’autors com Pau de Sant Leocadi, Velázquez, Ribera i Mathias Stommer, i també Salzillo, Sánchez Coello, i Luís de Morales.
Enfront de la catedral es troba el Palau Episcopal, construït on hi havia estat l’hospital medieval. Actualment conté el museu diocesà d’art sacre.
Continuat el carrer s’arriba a l’església de les Santes Justa i Rufina. Gòtica d’una sola nau i amb dues portes, la lateral renaixentista atribuïda a Joan Anglés, la principal és barroca. Segons la tradició, les relíquies d’aquestes patrones originàries de la ciutat, amb la invasió àrab, varen ser dutes als Pirineus i es conservaven a l’església de Prats de Molló. De l’edifici en capta tota l’atenció, perquè a més presideix la ciutat, la impressionant i potent torre gòtica. A dintre, la capella de Sant Antoni és de Josep Caro.
De seguida ens trobem amb l’Ajuntament, l’antic palau barroc del comte d’Arneva. Aquí és conserva l’Oriol. A la cantonada, sota un recarregat escut nobiliari i ha una au alegòrica dels Arneva, per això popularment se li diu el cantó del “pavo”.
Vora l’Ajuntament ens trobem amb el Reial Monestir de les Religioses Saleses, que fou la seu dels Jesuïtes fins la seua expulsió. Va ser refundat en estil neoclàssic per Carlos Maria Isidro de Borbón y Teresa de Bragança. Té una interessant col·lecció de quadres de Vicent Lòpez.
Pugem pel carrer de l’Hospital i passem per davant del museu arqueològic comarcal i un poc més avant arribem a l’església de Sant Jaume Apòstol, de gòtic isabelí i d’un ric retaule barroc. Es poden veure els llenços de Antoni Villanueva i el grup escultòric de la Sagrada Família de Salzillo. Un poc més amunt arribem al Santuari de la Mare de Déu de Monserrat(e). La porta principal està situada entre dues torres neoclàssiques. El santuari, d’origen gòtic ha estat reconvertit a neoclàssic, obra de Bernardino Rippa, i de decoració barroca. La Capella major és barroca i el retaule de la capella de Trobada d’Antoni Caro. La imatge és la patrona de la ciutat.
De tornada passem per davant d’altres esglésies. En tot cas a recordar-ne quatre: l’Església del Carme, barroca, que guarda un altra obra de Francisco Salzillo, de les 17 que hi han a la ciutat, i ben a prop la Capella del Loreto, una petita i senzilla esglesiola que és el que queda després d’una riuada de l’antiga capella renaixentista i per últim, el Monestir de Sant Juan Baptista de la Penitència, seu de les clarisses i que només el podem veure per fora. Ens sobta l’altura dels tapials del convent. També passem per davant de la façana neoclàssica del que va ser la seu dels agustins des del segle XIV i ara és el Col·legi Diocesà de Jesús i Maria. La seua església té capacitat per a mil persones assegudes.
Jesús Millán ens emmarca històricament cada edifici i la transformació barroca, els enderrocs, els principals personatges de XIX i del XX i els seus palaus, les restes de la simbologia d’origen català, els escuts, l’explicació d’un fet històric ocorregut allí o l’origen de les llegendes i de les tradicions de la ciutat. Sense aquestes explicacions fetes en el valencià més dolç, la nostra lectura de la ciutat en seria una altra de més superficial i menys comprensiva del procés secular, tan valencià per cert, de destrucció de la memòria col·lectiva i de negació de la seua catalanitat.
De camí cap el famós Col·legi de Sant Domènec, a l’altra part de la ciutat, ens detenim ara en els palaus i cases nobles, la majoria reformats o simplement que en resta només la façana. Cal ressenyar el palau del Comte de la Granja, l’origen del qual és del segle XV però es va renovar totalment després de la guerra de Successió. Històricament va ser dels primers marquesos de Rafal. Des del balcó d’aquest palau va ser proclamat candidat al tron espanyol l’Arxiduc Carles d’Àustria.
Un altre palau important és el Palau del Duc de Pinohermoso, un edifici del segle XVI totalment reformat que conté la Bibioteca Pública Fernando de Loazes i l’arxiu històric d’Oriola. Enfront d’aquest s’hi troba l’actual Palau del Marqués de Rafal, construït en el segle XX. Enfront de la Catedral, el Palau de la Comtesa de Via Manuel, d’estil modernista. Ben a prop s’hi troba el Palau de los Condes de la Luna, actualment Hotel Palacio de Teodomir; el Palau de Portillo, edifici del segle XVIII d’estil barroc i actual seu de la Caja Rural Central; el Palau del Barón de la Linde, un altre edifici barroc del XVIII i que va ser el quarter general dels carlins oriolans; el Palau dels Roca de Togores i Cerdà, també barroc del XVIII però que conté parts d’estils anteriors i que és tal volta un dels millors exemples de palau oriolà. Continuem amb el Palau Sorzano Nàjera de Tejada, un edifici neoclàssic totalment modificat que actualment acull la el Museu Fundació Pedrera amb les obres cedides per aquest promotor immobiliari. Ens desviem dels carrers principals i entrem pel desolat carrer Miguel Hernández. Arribem a l’ermita on, en octubre de 1410, hi va predicar sant Vicent Ferrer. De seguida ens trobem amb la casa museu de Miguel Hernández, una humil edificació on es conserven els estris domèstics i la llimera al pati. Ben poc han fet Oriola i la Generalitat per retindre el llegat de l’escriptor, ara camí de Jaén. Només eixir ens trobem amb la imponent torre del Col·legi de Sant Domènec.
Aquest col·legi és obra del cardenal Loaces, al segle XVI, Inquisidor de Barcelona en l’època del virrei Francesc de Borja, bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, a qui se li deuen els esforços per crear la diòcesi d’Oriola separada de la de Cartagena. Un magnífic edifici de més de 18.000 metres, durant 300 anys universitat literària, amb un patrimoni pictòric (Nicolàs Borràs, Velázquez, etc.), arquitectònic i de rajoleria valenciana molt important, però només parcialment accessible al viatger. Aquí estudiaren Miguel Hernández, Gabriel Miró, Antonio Gutiérrez i Jesús Millán. En opinió de Joan Fuster[12]:
El claustre és bonic, i alguna de les portades, com la de la sagristia –Renaixement de tipus andalús- molt interessant. El temple és barroc. El conjunt delata la magnificència de Loaces, del qual queda un altre record superb en el casalot del Béjar: una biblioteca de més de 22.000 volums, tots de la seva època
Un determinat segment del patrimoni artístic i arquitectònic que forma part de l’equipament cultural de la ciutat: l’Auditori de la Llotja, el Centre Cultural del Sant Sepulcre, la sala d’exposicions de Sant Joan de Déu, el teatre Circo, el Casino i els museus… Però una ciutat amb tanta història ha deixat també institucions de la importància de la Biblioteca amb el seu considerable arxiu històric, així com la Cambra de Comerç i el Col·legi d’Advocats, una caixa rural i dos centres universitaris. Dissortadament la seua incidència en el desenvolupament de la ciutat és escassa.
Mirant cap amunt de la muntanya de Sant Miquel albirem les restes del que antigament va ser el bonic castell d’Oriola. En un replà a mitja muntanya i centrat respecte la ciutat, el Seminari. A l’oficina de turisme ens diuen que hi podem pujar a peu seguint les zigs-zagues del camí. Pugem en cotxe fins l’esplanada de l’edifici. La visió és magnífica. L’antiga Oriola presidida per la torre de les santes Justa i Rufina i, en forma de mitja lluna, arreplegada a les faldes de la serra. Darrera l’eixample, l’extensa horta, plena de construccions rurals i dividida en dos parts per l’agressiu traçat de l’AVE.
L’oriolà Javier Sánchez Portas, director de l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana, molt disgustat per l’irrespectuós tracte que se li ha donat al patrimoni del seu poble, ens comenta que:
“Aquellos que ahora más se ofrecen para rehabilitar, adecuar los usos o crear fundaciones para la conservación del patrimonio de la ciudad, són los mismos que promueven el folclore localista más ahistórico. Son aquellos que han tenido un papel más activo en derrocar los edificios històricos o en la realización de intervenciones arquitectónics y urbanísticas sin ningún criterio ni ningún respeto al patrimonio histórico y natural de la ciudad”
Les paraules de Javier Sánchez em porten a la memòria el suport del govern socialista al Museo Fundación Pedrera. Aquest museu es troba al Palacio Sorzano de Tejada, del segle XVIII, transformat pel propietari sense cap criteri històrico-artístic. El museu és una fundació privada on s’exposa la gran col·lecció pictòrica del constructor Antonio Pedrera Soler, orolià del Raval Roig -com a ell li agradava proclamar-, mort fa poc. Uns 500 quadres de pintors del segle XIX i XX que van des de l’oriolà Joaquim Agrasot –un dels millors deixebles de Fortuny- a Sorolla, Picasso, Dalí i àdhuc un Rembrandt i un Goya. L’ajuntament assumeix els costos de mantindre’l obert al públic. Aprofitarem per dir que Antonio Pedrera va ser regidor de l’Ajuntament, el constructor-especulador immobiliari més important de la ciutat i un dels personatges de major influència política i econòmica d’Oriola dels darrers 40 anys. A més de col·leccionar quadres, li agradava col·leccionar títols: ex regidor franquista, propietari de CF Orihuela, president de la Cambra de Comerç, Cavaller de San Antón, Cavaller Cobert i quasi -perquè el PP va perdre les eleccions el 2011- fill predilecte de la ciutat. També col·leccionava, certament, denúncies urbanístiques per tràfic d’influències, construccions il·legals i modificació fraudulenta del planejament urbanístic amb els alcaldes d’Algorfa i Almoradí.
L’economia d’Oriola: agricultura, poca indústria, economia submerida, construcció…
Allò més rellevant de l’economia oriolana en aquests moments és l’exportació de fruita i hortalisses: cítrics, creïlla, pebres, melons, api, bròquil. La Huerta, però, està cremada, i això que l’aigua és pràcticament debades. Avui el que és rendible és el Campo amb reg del transvasament per degoteig. A l’antic secà es compraren grans finques, moltes de gent de fora. Posteriorment hi compraren especuladors i promotors urbans per fer urbanitzacions i aprofitar-se dels drets d’aigua. Un bon nombre d’oriolans han comprat terres al camp de Cartagena i Pilar de la Foradada i han fet finques grans.
Però l’agricultura s’ha convertit també en un mer mercat especulatiu. Els cítrics, especialment, estan en mans de corredors, que compren un 10% a ull i després, conforme vaja el mercat, acompleixen el compromís de compra o no. En general tots els productes pateixen de moltes variacions en el preu, els compromisos de compra es compleixen mentre els preus siguen rendibles al comprador (corredor).
La nàvel ara és una ruïna per la sobreproducció i hi ha un canvi cap a varietats de fora de temporada, hernandines i mandarines. La llima ha anat molt bé, però en pocs anys hi pot haver sobreproducció. El problema de les llimes és que cada vegada que arriba un vaixell de llimes d’Argentina (uns 400 camions) el preu s’afona.
Les hortalisses es venen normalment en subhastes, las corridas, els llauradors diuen que normalment funcionen bé, però en alguns pobles, especialment al Camp de Cartagena, em diuen que s’ha d’anar en compte perquè hi han actuacions mafioses, és a dir, que tallen la subhasta per a que no entre hi tota la producció. Després,cap a les 8 de la nit, els llauradors que s’han quedat amb la mercaderia sense vendre han d’acceptar el preu ridícul que li ofereixen de baix mà, o bé, l’han de deixar perdre. Tothom diu saber d’algú que ha guanyat molts diners així, però no em donen noms.
Les comercialitzadores de les corrides tenen contractes de venda a l’exterior i, en funció de la qualitat, trossegen o venen sencera l’hortalissa. De vegades treballen empaquetant fins les dos del matí i trauen ràpidament la producció a qualsevol lloc de l’estat en hores.
Els principals exportadors de la comarca són: Perales i Ferrer, majoritàriament llimes, i Olè (Sant Bartolomé), principalment carxofes i altres productes d’horta.
També, una part important de la producció agrícola es compra en negre. Li pregunte a un comerciant sobre la qüestió i em diu que això passa molt en Albatera. Vaig al poble però només trobe persones que es dediquen a la venda ambulant. Em diuen que allí només trobaré figues i bacores, que això de comprar en negre ho fan tots els pobles, però segurament el que busque ho trobaré a Cox:
“Allá todas las comercializadoras tienen una máquina de contar billetes. Las operaciones se hacen con dinero efectivo o no se hacen. Las hortalizas se venden luego en los mercados locales”
Vaig a Cox i em sobta agradablement el seu castell sobre un turó a la serra de Callosa. Al poble hi ha molts magatzemistes d’hortalisses, també han desenvolupat, com en altres pobles de la comarca, un nou model arquitectònic de casa de camp, al Baix Segura li diuen palomares, és a dir, cases de camp on l’habitatge es troba a la planta superior i a la planta baixa tenen muntada una “petita indústria”, pot ser un magatzem, i/o una envasadora i/o un taller de fer treballs a domicili. Intente quantificar la magnitud d’aquest negoci i veig que Cox té un índex de 0,219 furgonetes per habitant, el doble de la mitjana comarcal. Evidentment són imprescindibles per a repartir les mercaderies pels mercats.
A l’Horta les propietats solen ser petites. La gent jove ja havia abandonat el camp anys enrere, de fet, el 90% dels transportistes i el 90% dels paletes venen del Legón. Ara n’hi ha molt d’envelliment i s’utilitzen immigrants (equatorians i magrebins) per a la collita. La major part de la producció de l’horta es per a consum propi o per al mercat local, una petita part també va a les subhastes. La construcció de l’AVE ha alçat un gran mur que dificulta l’accés tradicional a les parcel·les, i a més ha trencat el seu valor paisatgístic, molt minvat per la gran quantitat de construccions permeses
A Oriola es pot dir que no hi ha polígon industrial. No hi ha hagut molt d’interés per la industria i les activitats industrials són poc importants. Encara n’hi ha un cert nombre situades al si del casc urbà, són menudes i de caràcter familiar. Les naus industrials estan als afores, destaquen algunes empreses de fusteria/mobles, però la majoria són de la construcció. Una bona notícia ha estat l’obertura d’una planta del grup, amb seu en Villena, Forte Hormigones Tecnológicos .
La ciutat encara manté 1.116, activitats de caire industrial, de les quals 225 són d’indústries manufactureres, quantitat que li dóna el primer lloc comarcal. Però com es pot fàcilment calcular, només en són el 30,91% del total de la indústria, l’altre 69,09% són de la construcció.
Les empreses grans més significatives han desaparegut o han marxat d’Oriola els darrers anys. Així, Sánchez, de fruits secs, ara està a Albatera; la famosa tenda de roba Astoria i la fàbrica Drape Coti, les dues de Pedrera, tancaren cap a final del segle passat; i Maderas Riquelme i Sonimobel es traslladaren a Múrcia.
Antonio Mazón que coneix perfectament la trama econòmica d’Oriola ens parla d’una activitat industrial menys transparent, el treball a domicili de fabricació de sabates. El aparado o cosit de les peces de la sabata prèviament encunyades, doncs, encara que els grans centres de producció estan al Vinalopó, l’acabat es fa com a treball a domicili en moltes cases de Oriola i altres pobles de la comarca, per a empreses de Crevillent i Elx.
“És una especie de negocio piramidal. Cuando la empresa está contenta del trabajo realizado por una mujer, le piden que busque 10 mujeres más, que haran el mismo trabajo y ella passarà a controlar-las. Por este trabajo a domicilio, en horas complementarias a las tareas familiares, una mujer puede estar ganando 9 euros al dia. En la huerta se ha permitido construir casas por doquier (y sin alcantarillado). Muchas de ellas se construyen en alto porque la parte de abajo se destina al trabajo clandestino a domicilio. El problema de competir a base de precio barato es que siempre hay alguien que lo vende más barato que tu, por eso ahora los chinos estan haciendo una competencia muy fuerte a este trabajo sumergido a domicilio”
El fenomen té característiques de negoci a gran escala, no debades la província d’Alacant és, de tot l’estat, la que té més treballadors ocupats que no cotitzen, 100.796. La segueixen València amb 23.000 treballadors de distància i Balears a 49.000. Però les dades[13] també diuen que, el Baix Segura, és la comarca amb més treball en petits tallers clandestins de l’estat:
“concentra el 70% de la producción de calzado español y es inmune a la lucha contra el trabajo clandestino… En el año que lleva en marcha Ecosub se han destapado 44 empresas ilegales. El 60% se dedicaban al calzado, pero también se localizaron talleres de cortado y tintado de pieles en sótanos de chalés, fábricas de escobas en garajes, lavaderos de vehículos en mitad del campo, textiles, muebles… El dinero negro engendra más dinero negro, y precariedad. De los 369 trabajadores fichados en esos talleres clandestinos, 253 estaban sin contrato ni alta en la Seguridad Social….. -En talleres ilegales hemos encontrado zapatos de empresas internacionales que luego en las tiendas cobran a 100 euros el par”.
Passem a l’activitat de la construcció. Durant els anys 70-90 el principal constructor era Pedrera. Ha fet urbanitzacions, camps de golf, resorts i molta especulació urbana. És el principal responsable de la desfeta patrimonial d’Oriola. En les seues cases de camp té portalades i multitud de peces arquitectòniques del patrimoni immoble d’Oriola.
Durant la bombolla es crearen dos grans grups constructors oriolans amb nom de sant. Un és Grupo San José Inversiones de José Rodríguez Murcia, que a hores d’ara està superant un concurs de creditors, de 800 creditors. Ha estat constructora d’habitatges i de dos grans àrees residencials: el Pinet a la franja costera entre la llacuna de Santa Pola i les dunes de Guardamar; i de Playa Golf – Residencial Pineda golf, a Oriola-costa. L’altre gran grup és San Antonio, de José Antonio Rodríguez Belmonte, format principalment per la constructora San Antonio Obras y Promociones i la promotoraEurohouse 2010. El grup ha construït milers d’habitatges, casetes, apartaments i bungalows, tant en l’eixample d’Oriola com en urbanitzacions de tota la comarca i de Múrcia. Les seues inversions immobiliàries més destacades són els centres comercials de Fortuna Hill Nature & Residential Golf Resorti el de Orihuela Costa. No fa molt ha superat un concurs de creditors i ha liquidat la seua principal promotora l’Eurohouse.
La crisi d’aquest grups estan en la línia que han seguit la majoria de les empreses grans i mitjanes de la comarca. El 2010 ja va entrar en crisi la gran de Torrevella, Torrevisa, que havia construït 10.000 habitatges en els darrers 20 anys i, abans, ja havia entrat en crisi una altra important, Hercusa, amb seu a la Mata
Amb la crisi les empreses de la construcció, moltes d’elles subcontractistes dels grans grups, es dediquen a obra menor i a la construcció de xalets il·legals en el camp. També és manté un cert segment de construcció de cases aïllades que satisfà la demanda russa i anglesa principalment.
Oriola no troba alternativa a la construcció, no es capaç d’imposar una política comercial i turística alternativa, li manca ànima i espenta per recuperar la seua capitalitat comarcal i la seua dignitat històrica. En aquests anys de crisi Oriola, en la mesura que pot, ha tornat a trobar refugi en l’agricultura. Com diu el refrany tradicional:
Orihuelica, quien te mantiene?
El tontico de la huerta, que va i viene
La situació municipal tampoc mostra unes inversions mínimes que ajuden a orientar el futur. El pressupost mitjà per habitant és 766,17 € i van lleugerament a la baixa des de 2008. La despesa de personal és molt alta, ara s’ha reduït una mica, fins el 34% del pressupost, però els darrers anys del PP en va arriba a significar el 40%. El deute viu per habitant és suportable i es situa en 654,47 €/habitant. La situació més crítica és l’apartat d’inversions que, des del 2003, han estat ridícules, si exceptuem puntualment els anys 2006 i 2008.
La disseminació i les diferències socials dels nuclis urbans, la manca d’industrialització i el conservadorisme rural, d’entrada ja fan complicada la governança de la ciutat. Si a més li afegim, l’enriquiment especulatiu ràpid que s’ha produït, la política de finançament municipal a càrrec de llicències d’obra i privatització de serveis públics i la confusió, quan no la connivència, entre allò públic i allò privat, estem davant d’un camp abonat per l’aparició d’estructures de poder que actuen al marge dels processos democràtics.
La corrupció. Una imatge exterior deteriorada
Si la situació socioeconòmica ja es bastant complicada, la imatge que transmet la comarca cap a l’exterior és infame davant dels més dels 50 casos de corrupció que estan en mans dels jutjats. No fa molt el vicepresident del Poder Judicial, amb no massa èxit, per cert, declarava:
“la corrupción en la Vega Baja se ha convertido en estructural y la respuesta frente a ella debe articularse “al más alto nivel” entre el ministerio y la consejería de Justicia, el Consejo del Poder Judicial y el TSJ”.
El sentiment generalitzat entre la població és que cadascú s’ha aprofitat o ha robat al seu nivell. Ningú no ha escapat a la corrupció. La majoria de la gent pensa que ja no hi ha valors i que tot està en venda, així que cadascú aprofita les ocasions que pot. Davant aquest desarmament ètic d’una societat d’al·luvió, amb uns nivells de cohesió social, per no dir, culturals, tant baixos, la resposta social a la trama de poder que s’ha generat sembla missió impossible.
La trama de poder i de corrupció és pot dibuixar i s’estén a la majoria dels pobles de la comarca. L’epicentre es pot concretar en multitud de càrrecs polítics del PP, però els seus tentacles i la capacitat de pressió de la trama arriba també a altres partits i entitats. Aquesta trama política, social i econòmica la sustenten empresaris, sense massa nivell de formació i enriquits en els darrers 30 anys, normalment lligats a la construcció i als contractes de serveis públics. També hi ja complicats alguns professionals liberals i certs funcionaris municipals.
Tot el món a Oriola assenyala l’època de l’alcalde i ex conseller de Zaplana, Luis Fernando Cartagena, com l’inici de la corrupció en la ciutat. Cartagena, conjuntament amb “el rei del fem”, Fenoll, va ser condemnat a presó per apropiar-se, personalment, d‘una donació de 49.000 euros feta per unes monges.
Fenoll acaba de ser condemnat a més de 30 anys de presó per la gestió del fem. Per resumir-ho, Fenoll, que també tenia la concessió de recollida del fem, tenia la planta de tractament de los residus. Comprava (o llogava) un terreny agrícola. Retirava la terra bona i la venia. Al forat anava tirant les deixalles urbanes sense classificar, després ho cobria tot a escombraries de les obres (evidentment cobrava el servei de retirada de les escombraries) i l’hi posava al damunt una capa de terra i plantava llimeres amb reg per degoteig. Ara n’ixen rius de lixiviats.
Però la gènesi del descobriment de la trama corrupta d’Oriola, un secret compartit per tot el poble, arriba amb la denúncia de l’ex interventor de l’ajuntament José M. Espinosa en febrer de 2005, en la qual s’autoinculpava de fer-se amb 30.000 euros del municipi i inculpava l’alcalde Medina, i a diversos regidors del PP, del pagament de factures falses, sobrecostos en les obres sense consignació pressupostària, adjudicació verbal d’obres i serveis per import superior als marcats per la llei i tracte de favor a mitjans locals afins al PP a canvi de publicitat.
Finalment, 35 persones: regidors del PP, funcionaris, tècnics i empresaris, entre els que cal destacar els dos darrers ex alcaldes d’Oriola i els empresaris Enrique Ortiz i Ángel Fenoll, han estat imputats pel tema del contracte del fem a Oriola. Aquesta causa que naix per les gravacions fetes al PP pel propi Fenoll per pressionar per tal que la seua empresa, Colsur, es quedàs el contracte. Aquestes gravacions varen significar també l’inici del macroprocés denominat “cas Brugal”, un més de la llarga llista…
Per no fer-ho més llarg, avui són una bona quantitat de càrrecs polítics i empresaris oriolans els que estan imputats en el macroprocés del cas Brugal on s’estan investigant fins a 17 trames de corrupció diferents. Les que més afecten a Oriola són l’adjudicació de la concessió de recollida de la brossa o del fem, l’adjudicació del Plan Zonal per a la Vega Baixa i delictes de recollida d’algues d’Oriola-costa. Entre els implicats estan els ex alcaldes d’Oriola José Manuel Medina i Mónica Lorente, l’alcalde de Callosa de Segura Javier Pérez, els alcaldes d’Algorfa, Xacarella i Rafal, i regidors de Bigastro, Pilar de la Foradada, Cox i Albatera. Tota una generació de polítics de primera fila a escala comarcal del PP.
Recordem, però, que per altres casos ja han estat encausats –i en alguns casos condemnats- Luís Fernando Cartagena (PP) ex alcalde d’Oriola i ex conseller d’Obres Publiques i Urbanisme, Antonio Luís Meroño (PP) ex alcalde de Dolores. José J. Moyà (PSOE) ex alcalde de Bigastro, Pedro Hernández Mateo (PP) ex alcalde de Torrevella i Trinidad Jiménez (PSOE) ex alcaldessa de San Fulgencio. Una autèntica debacle.
Aquesta trama político-empresarial, des de la seua capacitat econòmica i des del poder municipal han anat paulatinament controlant, o almenys han aconseguit tindre una influència decisiva, en tots els ressorts de poder de la ciutat: Organismes municipals, Caja Rural, Juzgado Privativo del Agua (aigua de reg), Aquagest (gestió del cicle integral de l’aigua, inclosa la del transvasament Tajo-Segura), Associació d’empresaris, Col·legi d’Advocats, Cambra de Comerç i associacions festives. També controlen la ràdio i la televisió local. Aquest poder no només s’ha utilitzat en el desenvolupament de sòl, en l’especulació en terrenys urbanitzables i no urbanitzables i en la promoció immobiliària, sinó que també els ha permés repartir-se la gestió de les línies d’autobusos, la concessió de noves gasolineres, la definició del PGOU, la intervenció en el centre històric i les contractacions municipals de serveis bàsics com el fem.
Per tal de dotar de contingut ideològic a aquestes pràctiques “polítiques”, han desenvolupat tant operacions d’imatge, com és la pretesa recuperació del patrimoni arquitectònic, com operacions d’apropiació del patrimoni immaterial de la ciutat per tal d’exaltar el particularisme oriolà: festes, folklore, tradicions o llegendes, tot s’hi val. Una hàbil política conservadora i de control polític que, al mateix temps, satisfà les ànsies de representació social d’aquesta mena de caciquisme local.
El control de les entitats festives i de lleure com els Moros i Cristians, la Setmana Santa amb la Diablessa i els Cantors de la passió, la Processó cívica de l’Oriol, el cavaller Cobert i l’Armengola, adquireixen en aquest sentit un paper essencial. Ells presideixen els actes festius al temps que exalten un “oriolanisme” tronat que transforma els veritables fets històrics en una mena de conte, on els protagonistes reals són substituïts per herois locals, els quals, lògicament, gaudeixen, de l’ajuda incondicional dels sants de la ciutat. Els orígens catalano-valencians d’Oriola són amagats i les virtuts i miracles de l’església catòlica són posats en primer pla. Vejam algun exemple:
L’Armengola, segons la llegenda, era una cristiana que feia de dida del fill de l’alcaid moro del castell i assabentà que anaven a matar els cristians del Raval Roig. Per tal d’evitar-ho, introdueix al castell uns joves cristians, vestits de dona, que aconsegueixen matar a l’alcaid i la seua guàrdia, entretinguda per la lluentor de dos estels que eren les santes Justa i Rufina. L’endemà, 17 de juliol, Jaume I pogué entrar a la ciutat perquè l’Armengola i els mossàrabs cristians havien alliberat la ciutat. (La realitat és que els historiadors veuen impossible l’existència en aquells moments de mossàrabs a Oriola i, Jaume I i els seus homes conqueriren sense més la ciutat).
Un altre exemple és el conte de la trobada de la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, la Mare de Déu de Montserrat en realitat era la Verge de La Porta que, en època dels visigots, va ser duta per sant Trifón a Oriola. Amb l’arribada dels àrabs va ser amagada i, anys després de la conquesta, en 1306, un pastor la va trobar sota d’una campana que la mare de Déu feia sonar. Davant del pastor, dos àngels alçaren la campana mostrant la imatge i, com es va trobar en un “monte serrado”, li varen canviar el nom de Mare de Déu de la Porta per la de Monserrate. (A les voltes gòtiques de l’església de Sant Jaume es poden veure les quatre barres amb la muntanya de Montserrat)
Oriola, per ser terra de frontera, les quatre barres de la Corona d’Aragó apareixen fins a l’esgotament en tots els edificis de l’època foral. L’ajuntament, tots els partits polítics i les associacions cíviques en fan ús normal d’aquesta simbologia impensable en altres indrets del País. Aquí no han arribat les guerres identitàries, ni d’Alacant ni de València, és un món particular a banda.
La necessitat d’un redreçament
Però, per tot el que hem vist del Baix Segura, de moment més un nom que un espai compartit reclama una capital forta que faça de centre vertebrador de tota la comarca i trenque les forces centrípetes que la disgreguen entre Múrcia i Elx principalment. A la comarca hi ha dues ciutats amb dimensió per ser-ho, Torrevella i Oriola. Torrevella és una mena de collage que ja ha col·lapsat les seus possibilitats de creixement futur, Oriola ha de despertar i necessita urgentment tindre un grup ciutadà dirigent que genere una altra narrativa de la ciutat.
Amb el canvi de govern alguna cosa també comença a canviar. Tot just fa uns un any començà l’Aula Antoni Almúnia de Conversa en Valencià amb un conveni entre l’Ajuntament i la Universitat d’Alacant. Ben aviat presentarà una ruta en valencià pel nucli històric “Oriola, referent de la cultura valenciana” i que compta amb la col·laboració de Jesús Millán. El passat mes de maig, la regidoria de cultura va presentar, en valencià, Llengua i identitat a Oriola en l’època foral un llibre del qual són autors: Antoni Mas, Jesús Millán i Brauli Montoya. Tot açò, fins fa ben poc era del tot impensable.
És hora d’un dinar reparador i amb un dolç de postres, que amb tant de convent de segur que hi ha una bona tradició. D’entrant demanarem un zarangollo, de plat principal un arroz y crosta i de postre almojábenas, i com estem prop de Tots Sants, també uns panayés. Per a beure vi del Carxe, preferiblement de Jumella.
[1] Viatge pel País Valencià. Joan Fuster. Obres completes/3.Edicions 62. 1984
[2] Antonio J. Mazón Albarracín – Google+. https://plus.google.com/102860301063554642706/posts
[3] Obervaciones sobre la história natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros ediciones. 1981 (2 vol.)
[4] “Élites terratenientes y tipos de caciquismo: La casa Rafal/ Vía -Manuel entre la revolución liberal y la crisis de la Restauración”. Jesús Millán y Rafael Zurita. Historia Agraria num. 16. 1998
[5] El Obispo leproso. Gabriel Miró. Obras Escogidas. Aguilar. 1967
[6] Canals Martínez, G..- López Pomars, A.: “Orihuela, transformació socioeconòmica d’una ciutat i el seu territori (1910-2010)”, en VV.AA.: L’Orihuela de Miguel Hernández, 1910-1942, Orihuela, Fundació Cultural Miguel Hernández, 2011.
[7] Nuestro Padre San Daniel. Gabriel Miró. Obras Escogidas. Aguilar. 1967
[8] El niño yuntero. Vientos del Pueblo. Miguel Hernández. Cátedra. 2006
[9] “Un estudio recrea la vida en el campo de concentración de Albatera”. Xavier Aliaga. El País. 5 OCT 2009
[10] Canals Martínez, G..- López Pomars, A.: “Orihuela, transformació socioeconòmica d’una ciutat i el seu territori (1910-2010)”, en VV.AA.: L’Orihuela de Miguel Hernández, 1910-1942, Orihuela, Fundació Cultural Miguel Hernández, 2011.
[11] La funcionalidad urbana de la ciudad de Orihuela. Una capitalidad histórica en retroceso. Gregoio Canales. Fermín Crespo y Julián Salazar. Universitat d’Alacant. Institut Universitari de Geografia. 1991
[12] Viatge pel País Valencià. Joan Fuster. Obres completes/3.Edicions 62. 1984
[13] La comarca sumergida. Jerónimo Andreu. Elche. El País. 11 MAY 2014
