El cel pot esperar

podem

Manuel Alcaraz

La frase de totes les frases de l’Assemblea constituent de Podem va amollar-la Pablo Iglesias -qui, si no?-, i diu alguna cosa així com que el cel s’assalta i no s’aconsegueix per consens, cosa ha de ser certa, encara que no n’estic molt segur. Arribe a pensar que no cal donar-li voltes: és una mostra més de les noves formes de fer política, que inclou fugir de la xerrameca de l’antiga casta. Una mica de poesia mai ve malament en aquests àrids assumptes de com definir el poder intern perquè lluïsca l’espontaneïtat. De fet, hi ha periodistes molt treballadors que es posen a fer arqueologia i troben precedents en textos marxistes –antiga ideologia d’Iglesias- i fins en Hölderlin… al cap i a la fi, cada astronauta polític porta un romàntic en el seu cor. A mi aquestes coses no m’impressionen gens ni miqueta: una vegada vaig escoltar Julio Anguita pregonar que l’esquerra li disputa a Déu el dret de crear –fou ací mateix, en el Passeig de Campoamor d’Alacant– i mire vostè com va IU de creativa. I de sobte cau en les meues mans un fullet que anuncia un spa –amb zona VIP privada i tot– amb el lema: “Mai el cel ha estat tan a prop”. En vista d’aquest malbaratament teològic-astronòmic em refugie en lectures sobre la crisi i trobe unes declaracions, més prudents, de l’extint Botin, que en glòria estiga, precisament: “El límit està en el cel!”. En la mateixa pàgina l’autor del llibre rememora unes altres del mateix banquer en què atribuïa tota la culpa de la crisi a “els polítics”, veges tu per on.

La malenconia, doncs, m’envaeix. Voltaire, després de llegir “El contracte social”, amb la seua exaltació del retorn a l’estat de naturalesa, va escriure a Rousseau felicitant-lo per la idea, però demanant-li disculpes, doncs ell, per les xacres pròpies de l’edat, no es veia caminant de quatre grapes. Rousseau mai li ho va perdonar ni li va dirigir la paraula. La Revolució Francesa –aquesta sí que va assaltar el cel, per Déu– els va soterrar, en el Panteó, tots dos un enfront d’un altre, que ja se sap que les revolucions fan estranys companys de tomba. Però al que anem: donades la meua edat i algun mal que em sotja, des que vaig deixar de fumar no em trobe amb ànims per a fer bots importants enllà dels núvols. I damunt és que no hi ha núvols.

Així que em sembla que el cel pot esperar. Els que no poden esperar són eixa quarta part de la població que ha caigut en la pobresa, els exclosos, els milions d’aturats, els desnonats, les dones maltractades. Però igual va i, durant un temps, a aquests mateixos desesperançats ja els està bé un discurs en què s’enalteix una abstracta venjança personificada en els representants polítics alhora que es proclamen unes quantes receptes que no tenen perquè ser màgiques, però que adquireixen aqueixa aparença una vegada embolicades en el paper de regal dels qui fatiguen diccionaris i recursos lingüístico-publicitaris per a composar les seues odes al canvi. I no dic que Podem siga això, no. Podem és més que això i, alhora, aquests costums que glosse s’estenen com un oli llefiscós arreu.  ¿No és per ventura la política, ara, una cosa d’usuaris emprenyats més que no pas de ciutadans responsables? ¿No caracteritza la política d’esquerres del nostre temps, al cap i a la fi, el fet de defugir la responsabilitat com a essència del vigor democràtic, desplaçada per assemblees evanescents i altres instruments de fàcil maneig pels caps de torn? ¿I no és normal, per tant, que amb aquests vímets, sumats a la brevetat dels missatges transmissibles en un tuit, la política haja esdevingut cosa de moda, efímera estella que cal clavar en la fugacitat del pensament d’unes persones a les quals se’ls vol retornar el protagonisme, sempre que paguen el preu d’oblidar-se els mecanismes eficaços per a resoldre els seus problemes? Molt em tem que en el cel que alguns somien no hi ha cadira per a la gent massa seriosa i per als inquisitius: és el cel alegre i rialler dels qui no pregunten i gaudeixen en la presència dels líders carismàtics, dels qui somien amb revoltes on la policia canvia de bàndol i on la coacció del capitalisme es transforma, via el pur desig de la voluntat, en flors pirotècniques. Un cel on el canvi és una festa. Un abracadabra on les emocions poden venjar-se de la raó.

El cel pot esperar, torne a dir-ho. Esperar als ressagats, als qui canvien de vot amb una facilitat imperiosa, perquè l’antic els fa pudor, molta pudor, però que poden fer d’eixe canvi un costum, un bumerang permanent. El cel haurà d’esperar a què acaben les seues reformes: el que defineix al cel és un ordre perfecte, llepafils, espill de la Veritat i de la Justícia. Però ara va regirat, i està en venda. Llegisc un article sobre capitalisme i espiritualitat que demostra com les noves expressions d’allò religiós, tipus new age, dels combinats de la religió a la carta, tan sexys, tan inexpressius, s’estan convertint en una nova font de guanys que ja reten milers de milions d’euros. Potser això té alguna cosa a veure amb aquesta deriva, amb aquesta forma de prendre el nom del cel en va. Personalment em quede en la terra, en aquesta modesta, tímida terra, a la qual es lliguen els desencisats que foren els qui van il·lustrar al món amb la racionalitat, espantant monstres. I és que la idea de cel no es pot concebre sense la idea d’infern. Que una part d’indignats es conformen amb traure entrades per al Teatre Llimbs per a aplaudir l’espectacle de les grans promeses és el seu problema… Allà ells, i que els dure.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER