Nèstor Novell
L’alqueria de al-Muwallidin, ”nous conversos”, va entrar a la nostra història al si de la ciutat d’Oriola després de la segona conquesta de Jaume II. La millora del sistema de regadiu amb la construcció de les dues sèquies que partien de l’assut d’Alfeitamí, facilità el seu creixement agrícola i demogràfic. Com en altres ciutats de la governació d’Oriola, a finals del segle XVI, aconseguí pagar a la Corona la seua segregació. En 1791 se li va concedir la denominació de Vila.
Cavanilles[1] en 1797 fa una magnífica i sintètica descripció d’Almoradí:
“Hállase Almoradí a la izquierda del rio y como en el centro de sus dilatadas huertas, en un sitio bastante alto para no tener inundaciones, y oportuno para tomar las aguas que necesita para el riego: á estas se debe aquel recinto su frondosidad, hermosura y frutos; y al paso que estos se iban mejorando y aumentando, se multiplicaban las familias, pues de 300 que habia en tiempos de Moriscos llegáron á 700, que actualmente viven en el pueblo y barracas contiguas. Todas pudieran ser felices, como igualmente las de otros pueblos, si hombres y mugeres se aplicaran más al trabajo, y las fortunas estuvieran repartidas com ménos desigualdad. Es muy grande la porción de frutos que perciben los eclsiásticos y comunidades religiosas, y tan considerable la que se reparten los Señores y ricos propietarios, que apénas tienen con que subsistir aquellos hombres, á cuyos sudores y fatigas se deben las cosechas. Reciben á la verdad quantiosas limosnas sin mejorar de suerte, lo que conseguirian si dirigidas al fomento de fábricas hallasen ganancias y ocupación perenne.”
Aquesta vila, i més de 200 del seus habitants, va desaparèixer la vesprada del 21 de març de 1829 com a resultat d’un gran terratrèmol que afectà a tota la comarca, tot i la devoció de la població a sant Emigdio. Precisament Almoradí va ser el lloc on van morir més persones perquè el poble era de carrers estrets i cases altes. L’enginyer Eugenio Fourdiniers, sota les ordres i amb els plànols de José Antonio Larramendi, va construir la nova Almoradí sobre les runes de l’antiga vila. Tres anys després una nova ciutat de major superfície (525m. x 280 m.), amb 278 cases i 28 illes disposades com un damer de quadrícules rectangulars amb una plaça central. El nou traçat urbà va quedar delimitat per una àrea de sòl de reserva de propietat municipal per a futures ampliacions en els quatre punts cardinals: els Ejidos.
Conforme arreplega Gregorio Canales[2], Larramendi, encarregat de la reconstrucció de les ciutats afectades per terratrèmol al Baix Segura, va desenvolupar un urbanisme i una construcció antisísmica: l’amplària dels carrers entre 12 i 14 metres; l’altura de les cases de totes les illes de “13 a 15 peus”, és a dir, de només planta baixa “alçades una mica quan la humitat ho demane”, amb un corral que faria d’espai de seguretat per a que, començat un terratrèmol, la gent poguera eixir al corral o al carrer; construcció d’enfustament molt travat que evitara despreniments i, per últim, plantació d’arbres i instal·lació de fonts als carrers per combatre el calor en una ciutat de cases baixes i carrers amples.
Durant el segle XX la transformació de la ciutat ha estat notable. A hores d’ara, de tot allò, només en resta el traçats del carrers i alguna casa de l’època. Els corrals han desaparegut, els arbres des carrers s’han tallat i moltes finques del centre tenen 3 o 4 altures.
Avui la ciutat ha desbordat els Ejidos i ha fet de vianants el centre històric. La plaça és el veritable centre de la localitat, no només perquè hi ha el casino, l’església i l’ajuntament, sinó perquè és el lloc on els arbres perduren i la seua ombra generen un microclima que convida a passejar, a seure en la terrassa d’una cafeteria o a realitzar qualsevol manifestació cultural, cívica o festiva.
Almoradí el 2012 tenia 19.601 habitants amb un increment, en el període 2001-2012, del 40,1%. La densitat és de 455,8 hab./Km2. La piràmide d’edats mostra un percentatge molt alt de població entre 20 i 40 anys i un percentatge important de població entre 0-15 anys, una situació d’acord amb la important immigració de gent treballadora.
Al poble hi ha pocs residents estrangers. El 21,76% d’estrangers correspon a treballadors bàsicament àrabs i en una quantitat menor sud-americans.
Almoradí no ha tingut un gran desenvolupament urbanístic. Es resumeix en unes illes que han arreplegat el creixement urbà natural i el desenvolupament de la urbanització el Banyet, però tot eixamplant el perímetre urbà. El nombre d’habitatges principals és de 7.147, i de no principals 2.592, dels quals més de la tercera part són habitatges buits.
Urbanisme, desmesura i corrupció
Els efectes de la bombolla urbanística han estat indirectes, els obrers del poble s’han quedat sense la feina que tenien en altres pobles de la comarca. Ara bé, ben a prop del poble i sense necessitat d’arribar a la costa, el desastre urbanístic i les corresponents corrupcions urbanístiques han estat descomunals, només cal visitar Rojales i el desenvolupament de Ciudad Quesada, Los Palacios i el camp de Golf la Marquesa, o el cas d’Algorfa amb la construcció de Los Altos per part del conegut constructor Pedrera, amb el camp de golf de la finca i la urbanització Montemar, o San Fulgencio i la seua macrourbanització de Las Marinas. Com a resultat d’aquesta construcció sense mesura, en el període 2001-2012. Algorfa ha tingut un increment de població del 215,5%; San Fulgencio del 205,4% i Rojales del 176,7%, En aquests pobles el percentatge d’estrangers és: a Algorfa, 71,8%; a San Fulgencio, 77,9% i ha Rojales 76,7%
Les denúncies, les mobilitzacions, els jutjats, la premsa, seguides en un espai temporal ample, han acabat per fer una narració del procés urbanístic seguit: canvis arbitraris dels termes municipals, utilització fraudulenta de l’aigua de reg, modificacions de plans generals, suborns, prevaricacions, protestes dels residents per manca de qualitat en la construcció, manca de voreres, clavegueram i subministrament d’aigua, etc. Però hom no sap com, pas a pas, sortejant cada dificultat de manera incomprensible, amb les complicitats i els silencis de les administracions, si més no, passen els anys i el xalets, els camps de golf, els resorts, els spas i les urbanitzacions s’han desenvolupat, els promotors s’han eixit amb la seua i el desastre urbanístic, paisatgístic, mediambiental i social és queda per a sempre.
El municipi té declarat un espai natural: Meandros abandonados del rio Segura.
Rubén Ferrándiz, estudiant, fill i nét de llauradors i preocupat pel seu poble, al qual li dedica temps per cercar alternatives de futur ens diu sobre la comarca:
“No se ha respetado el medio, en muchos sitios todavia el alcantarillado va a pozos ciegos, el suministro de agua es deficiente, tampoco se ha aplicado el Patricova y muchas veces se han desarrollado urbanizaciones sobre las mejores tierras de cultivo…. Pero la verdad de todo este proceso es que todo el pueblo ha presionado para que se construyera más i más. Evidentemente que cada uno tiene su grado de responsabilidad, unos pocos han estafado y han hecho mucho dinero, pero la verdad es que todos somos culpables de la situación a la que hemos llegado. La búrbuja inmobiliaria y la corrupción que iba con ella ha sido cosa de toda la sociedad, no de unos pocos empresarios y políticos”
Aquest raonament li l’he sentit dir a més d’una persona a la comarca. Hom no pot més que alegrar-se d’aquest grau de consciència que, a més, no es dóna en la major part de la societat valenciana. El dubte que m’assalta és, si aquesta assumpció de la responsabilitat social de la corrupció és, com en el cas de Rubén, ètica, sincera i un esperó per a actuar socialment pel canvi, o pel contrari, per la majoria de la societat és simplement el reconeixement d’una mena de fatalitat còsmica, una manera de dir: Escolta!, no hi ha solució, nosaltres som així i no se’n pot fer res (el nessuno puo fare niente que se sent a Nàpols)
Agricultura i indústria, serveis i demografia
Almoradí té una llarga tradició de producció agrícola. Al campo o terres de secà, on de sempre s’havia fet blat, oliveres, ametlles i raïm (i que amb el canal de Riegos de Levante de la Margen Derecha, se ha desenvolupat la llima (o llimona) i la taronja; i a la huerta, les parcel·les de l’horta de regadiu tradicional, on se’n feia cànem, taronges, llimes, hortalisses, cotó. També tenia una modesta ramaderia tant de boví, com de llana, porcí i cabrum. Tot i això, de sempre han mantingut una clara inquietud industrial.
Des de segles que a Almoradí es fabricaven cordes de cànem. Fins ben entrat el segle XX un 25% del sòl agrícola es dedicava a aquest conreu. La producció s’exportava bàsicament a una societat anònima de Barcelona.
Al segle XVII, també existia una fàbrica de salnitre (nitrat de potassi) per a la producció de pólvora, que va funcionar fins les darreries del segle XIX.
Amb l’aparició de la fil·loxera a França, Almoradí i altres terres del Baix Segura varen començar a produir vi. Especialment apreciat va ser el vi blanc de la varietat messeguera. La producció comarcal en 1890 es xifrava en 25 milions de litres. L’extensió de la fil·loxera cap al sud va fer desaparèixer les vinyes a principis del segle XX
També els primers anys del XIX aparegueren diverses empreses de conserves vegetals i algun molí de fabricació de pebre roig. Tres foren les empreses més importants, les de Garcia Palmer, Cañizares i Chapapría. La producció era de conserves de tomaca pelada natural i polpa d’albercoc, i amb menor quantitat, carxofa, bresquilla (o préssec) en almívar, melmelades de fruita i codonyats. El mercat era bàsicament l’interior, excepte la conserva d’albercoc que s’exportava a Europa. Els anys daurats de la conserva varen ser els anteriors a la guerra civil, quan aquestes fàbriques arribaren a produir 300.000 caixes de tomaca i donaven feina a més de 600 treballadors d’Almoradí i de la comarca. Les empreses mantingueren la seua vitalitat fins als anys 50 del segle passat.
Com molt bé exposa en el seu llibre José Antonio Latorre[3], els anys 60 algunes de les fusteries que es dedicaven a la fabricació de caixes d’embalatges per a la indústria conservera, davant la crisi del sector, donaren un pas endavant cap a la fabricació de mobles. Els inicis de la indústria és de petits fusters dedicats al moble artesanal per encàrrec (José Frutos Bernal ja ho feia als anys 20). Durant els anys 70 el sector comença a créixer i s’especialitza en la fabricació industrial de moble nòrdic, castellà i modern. Hi apareixen més de 25 empreses, les més importants, Rumosa, Hernar i Diza. El moble va arribar a donar treball directe a 500 persones i indirectes a altres 700.
La crisi econòmica dels darrers anys del franquisme que s’arrossegarà fins els anys 80, la minsa innovació tecnològica i de producte, la repetició del disseny tradicional i mancats d’un mercat exterior –encara no havíem entrat a la Unió Europea -, tot plegat, portaren a la desaparició del sector als inicis dels anys 90. Així, de la mateixa manera que està passant ara en altres sectors industrials del País, moltes d’aquestes empreses es reconvertiren en meres comercialitzadores de la producció de moble fet en altres indrets o en empreses de muntatge de moble prefabricat. A la carretera a Dolores s’hi ha establert un veritable polígon comercial: “la Ruta del Moble”, amb capacitat d’atendre gran part de la demanda local i turística de la comarca. Els antics treballadors de la indústria del moble se n’anaren a l’agricultura i a la construcció, i amb la crisi actual, l’agricultura s’ha convertit en un refugi econòmic.
Cal recordar que Almoradí renaix després del terratrèmol gràcies a l’horta. En agraïment, els patrons del pobles són els sants de la Pedra que anualment reben una ofrena, no només de flors, sinó també de fruites i verdures.
L’agricultura es va abandonar per envelliment de la població. Els fills se’n van anar a treballar a la construcció o als serveis, però ara, de nou, i motivat per la crisi, pot ser que no en quede ni un 5% de la terra de conreu sense treballar. Les parcel·les o bancals solen ser de 5 a 10 tahullas (a Almoradí una tafulla són 1.180 m2) i el conreu per excel·lència és la carxofa, fins al punt que s’està promocionant una marca de qualitat de la carxofa.
El reeixit conreu de la carxofa, aquí els llauradors li diuen “arcasil” de l’àrab alcaucil, té una història llarga. Hem vist com les conserveres ja l’enllaunaven als anys 30 i 40 del segle passat, però realment va ser a finals dels anys 50 i inicis dels 60, quan el plàstic i el nylon acabaren amb el conreu del cànem, que la seua producció es multiplicà. Segons José Antonio Latorre[4]:
“Fueron los comerciantes y exportadores catalanes los primeros en “descubrir” la buenísima calidad de esta hortaliza. Fue tomando importancia comercial y su cultivo se ha extendido a toda la comarca, siendo hoy día la principal cosecha que se cultiva: después viene la naranja, limones y demás productos en menor cuantía.
Por entonces (1971) la plantación de alcachofas en la vega rondaba las 10.000 Hectáreas y se alcanzaba una producción de 120 millones de kilos que se destinaban principalmente a la exportación (30%), mercado interior (30%) y la industria conservera (40%). Además era un cultivo que necesitaba mucha mano de obra, por lo que en épocas de emigración a Francia debido a la vendimia, la demanda de trabajadores era aún mayor.
En 1974 la Vega Baja era líder mundial, produciendo en torno a 150.000 toneladas, sin embargo la ampliación de la superficie plantada de éste producto, y especialmente la llegada del trasvase Tajo-Segura que cambió radicalmente el paisaje agrario de los secanos litorales, propició que la única solución para dar salida a los cada vez mayores excedentes, fuera la de vender a precios ruinosos, algo que acabó con el interés por ésta hortaliza.”
Segons informació de Rubén Ferrándiz, home que coneix molt bé l´horta d´Almoradi, en els darrers anys, al Baix Segura s’ha passat de cultivar unes 300 Ha de carxofa a 1.700 Ha. El 30% de la producció s’exporta a França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia.
Per tal de promocionar la carxofa, des del 2011 l’Asociación de Restaurantes de Almoradí duu a terme una iniciativa, en forma de fira gastronòmica, de nom el Túnel de la Alcachofa, en la qual, els restaurants ofereixen tot tipus de tapes basades en aquesta herbàcia carnosa. A partir de 2013 el Túnel es va vincular al Congreso Nacional de la Alcachofa, impulsat per l’Asociación para la Marca de Calidad Alcahofa Vega Baja, on participen ajuntaments i empreses agrícoles de la comarca, i que mantenen el format de fira gastronòmica però acompanyada per un concurs popular, una torrà popular de carxofes i un congrés d’especialistes de gastronomia. El mateix format ha continuat en el II Congrés fet en març d’enguany i amb el mateix objectiu, fer promoció de la carxofa i del sector de restaurador del poble per tot el territori valencià
A banda de la carxofa hi ha altres productes agraris d’importància. En parlarem tot al·ludint a la forma de venda de la producció d’hortalisses mitjançant “corridas”, és a dir, subhastes. Les tres principals de la zona d’Almoradí són: Agroverduras (Almoradí), Tres Puentes (Dolores) i La Colorà (Dolores)
Per participar a la corrida el llaurador s’inscriu i paga les despeses de gestió (com ara, 2 cèntims per Kg). Com que hi ha fixada una hora per a cada tipus de producte, el llaurador ha de lliurar-lo abans de començar la subhasta. Si feta la subhasta la mercaderia s’ha venut, se li la pagarà directament. És molt corrent que el criden a mitjan vesprada a casa per dir-li quant n’ha tret.
Dos terços dels productes de la subhasta són carxofes (Gorda, Violeta i Menuda) -de setembre a maig- i bròquil -d’octubre a abril-. També s’hi subhasten melons, pebres, tomaques, enciams, endívia, card, alls tendres, carabasses, api, creïlles (o patates), faves, moniato, flor-i-col, penques. etc. També fruits com bresquilla, raïm, magranes, taronges i llimes.
S’està apostant molt per la Marca de Qualitat “Alcachofa Vega Baja” que impulsa l’ajuntament d’Almoradí amb 7 empreses (comercialitzadores, subhasteres i conserveres) mitjançant la figura d’Indicació Geogràfica Protegida, i a la qual poc a poc van apuntant-se més ajuntaments i empreses. Al Baix segura, moltes empreses de fruites i de subhastes són, al mateix temps, empreses conserveres.
A banda d’alguna empresa d’oli, l’altre producte important de l’agricultura local i comarcal són els cítrics gràcies a les grans transformacions de l’antic secà o campo a partir del transvasament Tajo Segura. En aquest cas la venda es fa mitjançant corredors. En els darrers anys la llima va molt bé gràcies a la crisi amb Argentina per YPF, però prompte hi haurà sobreproducció.
La producció de cítrics es caracteritza per fer-se en finques grans que donen molts bons rendiments. Moltes vegades els propietaris son gent de fora de la comarca que aparegueren al temps que l’aigua, molts de Madrid, alguns d’ells són promotors immobiliaris que després volen requalificar i fer ús dels drets d’aigua.
El que avui caracteritza econòmicament Almoradí són els serveis, especialment important és el sector comercial. El poble fa de centre comercial de la subcomarca de Rojales, Dolores, Algorfa, Formentera, Daia i Los Montesinos, poblacions que estan ben a prop. L’Ajuntament organitza diverses fires anuals com són la fira de l’automòbil, la fira Outlet i el Congreso Nacional de la Alcachofa.
La manca de transport públic, però especialment el caràcter comercial, dinàmic, de petita empresa i d’autònoms amb activitat agrícola, fan d’Almoradí la ciutat del Baix Segura amb major índex de vehicles de tot tipus per habitant, 0,667.
El nombre d’activitats a l’engròs és significativa, 59. De matèries primes agràries i alimentació en té 35, de comerç interindustrial 10, i d’articles de consum durador 9. Amb la crisi ha perdut el 10% de les activitats a l’engròs
L’oferta comercial al detall és ampla i variada. Amb la crisi ha perdut pràcticament una tercera part de les activitats, ara en té 302, una xifra similar a la dels anys 90.
La superfície comercial de venda al detall és realment important. En total 57.245 m2. A l’alimentació només dedica 4.911 m2, perquè la part grossa, 47.995m2 són per a altre tipus de productes, entre els quals destaquen els 34.696 m2 d’articles per a la llar. Encara que no té centres comercials destina 4.339m2 a comerços mixtos i 3.000m2 a hipermercats. L’índex de superfície comercial per habitant és de 2,92 m2, el més elevat de la comarca
Tot i el dinamisme d’Almoradí, los coses darrerament no rutllen gens bé. L’atur és molt elevat, prop del 23% i es concentra especialment en els serveis (el 50% de l’atur) i en la construcció (20%)
Les contractacions que s’han realitzat durant l’any 2013 han anat al sector serveis el 41,3%, a l’agricultura 33,7%, a la indústria 18,4% i a la construcció el 6,6%. Entre 2006 i 2012 n’ha perdut el 25% de l’índex d’activitats econòmica, però allò que més condiciona el futur d’Almoradí és la destrucció del seu teixit industrial.
Li preguntem a Rubén Ferrándiz com veu el futur del poble:
“ Ahora cada uno intenta simplemente mantener el negocio que tiene como sea. Es cierto que hay una economia sumergida. No creo que la gente no tenga la esperanza de volver a vivir estos años de construcción, pero el pueblo, excepto en l’agricultura y los servicios, no mueve nada nuevo y el ayuntamiento no ha trazado una estrategia de reconversión económica más allá de buenas iniciativas de promoción”
Hace 10 años que está pendiente de aprobación el PGOU del PP. Proponen, para variar, la creación de una urbanización con un gran centro comercial. Creo que la oferta comercial y centros comerciales de la comarca está satisfecha y que se debería aprovechar la centralidad de Almoradí y sus buenas comunicaciones para desarrollar, por ejemplo, una gran área industrial de promoción municipal”
En aquests moments Almoradí té dos polígons d’usos mixtos que arrepleguen comerços, serveis i tallers locals, Las Maromas i el de la carretera de Dolores (l’Era Alta).
Si analitzem les dades municipals vegem que el pressupost mitjà per habitant és de 611,38€ (2012), més d’un 30% inferior al de l’any 2009. El deute per habitant és: 323,81€ i pràcticament el manté constant.
L’Ajuntament va començar molt aviat, ja en el 2009, a controlar les inversions i, encara que respecte a les del període 2005-2008 n’han baixat molt, això li ha permés pressupostar anualment un nivell mínim de manteniment per atendre les infraestructures ja fetes, llevat d’una forta baixada el 2011. La despesa de personal és excessiva i s’aproxima al 40% del seu pressupost. Pensem que aquestes dades li permetrien a l’Ajuntament fer alguna aposta més decidida pel sector econòmic de la ciutat i, de retruc per l’ocupació
Vistos els aspectes econòmics més importants, la conversa amb Rubén deriva cap a l’esperit de la ciutat i el caràcter dels seu habitants.
L’esperit de la ciutat
En Almoradí hem trobat un esperit menys manifest contra el valencià. Ens ha semblat, en aquest sentit, una ciutat més tolerant que la resta de la comarca. Li ho comentem al nostre interlocutors i ens diu:
“Aquí se podían leer pintadas con: ni Murcia ni Valencia, Vega Baja Independiensia. Los pueblos vecinos dicen que el caràcter de Almoradí es de señoritos, de gente más estirada. Esa es la fama, otra cosa es la realidad. Y sí es verdad es que la sociedad almoradidense es mayoritariamente conservadora…
Valencia está lejos y no cuenta nunca con nosotros. A Murcia nos une el río y la gente va a comprar a las grandes superfícies. A Elx puede ser que se vaya un poco más, el Corte Inglés, las compras i el futbol son sus principales atractivos. A Torrevieja también se va de compras y de ocio, pero ha perdido últimamente, aunque muchos vecinos tienen una segunda residencia para las vacaciones allí o en Guardamar. En los últimos años se ha puesto de moda el gran centro comercial de la Zenia en Orihuela Costa”
A la població la participació política és baixa. Cada partit té un nucli de gent i poc més. La mobilització i l’associacionisme popular és un treball normalment infructuós. L’Ajuntament dóna poca participació popular. Hi ha algunes associacions sectorials, les més importants són les esportives. De veïns només en queda la de el Saladar, però es dedica a organitzar les festes del barri y a reivindicar millores concretes. També hi han associacions gremials: venedors de cotxes, comerciants, etc.
Almoradí ha tingut sempre institut, ara en té dos, que li ha permés gaudir d’una certa capacitat d’atracció subcomarcal, i té un nombre importants de titulats superiors, però en aquests moments al poble no troben feina.
ASEMVEGA Associació d’empresaris de la Vega Baixa,nascuda en 1996 té 56 associats d’empreses de diversos sectors. En els darrres anys han apostat per l’eix Mediterrani i pel Port Sec (Polígon industrial de logística a San Isidro). La Generalitat ha declarat Almoradí tercer node comarcal, però no hi fa res al respecte. Els empresaris defenen que aquesta és una oportunitat que s’hauria d’aprofitar.
Almoradí no té una gran infraestructura cultural. Compta amb el Teatre, l’ànima del qual és el grup de teatre local Amarion; el Casino, que és un referent cultural en temes de poesia i literatura; i amb la Casa de la Música amb auditori i banda de música, la Unió Musical d’Almoradí.
A Almoradí no es publica cap revista cultural ni d’història o economia local. En anys de més efervescència cultural gent del poble participava activament en la revista d’estudi comarcals Alquiblia, avui desapareguda. Tot i això, de tant en tant algun dels fills del poble aporta algun estudi o treball de cert interés més enllà del merament local, ja hem citat alguna obra abans. Un llibre recent és el de Daniel Fernández[5] sobre la repressió franquista. El llibre arreplega la veu i la memòria, tants anys vergonyosament oculta, dels que perderen la guerra. El treball té un antecedent, també d’història oral d’altre almoradienc, Antonio González Lucas, publicat en 1999 i titulat Almoradí en la Memoria que va ser prologat per un altre personatge del poble, el diplomàtic Antonio Pedauyé.
El llibre de Daniel Fernández arreplega els consells de guerra realitzats a almoradiencs entre 1939 i 1945 i recupera la veu i la dignitat dels vençuts i silenciats durant tants anys. És impagable la seua descripció de la por, el sentiment anorreador que millor explica el que era el franquisme, així com l’homenatge a les milicianes locals: Soledad Amorós Girona, “La Pasionaria d’Almoradí, Concepción Montesinos Peiró, Luisa Rebollo Andrés, Remedios Zaragoza i Teresa Rodríguez Calvo entre altres, la vida d’unes lluitadores que acabaren vexades, torturades, i afusellades o a l’exili
Els principals equipaments són esportius i festius: Dos pavellons esportius, un estadi, una pista ciclista i un Club de Tenis per una banda, per l’altra, Casal de Moros i Cristians (antic hospital), Casal Setmana Santa, Centre Tallers i Centre Cultural. També compta amb una mesquita humil. En el tema educatiu té 4 col·legis públics i 1 de concertat.
La Fira i Festes són les festes agrícoles d’Abdón i Senen. La Patrona és la Mare de Déu del Perpetu Socorro i el Patró Sant Andreu, per això la creu de l’escut de la ciutat. Per sant Andreu es celebra el mig any fester i el el moros i cristians a la fira de sant Abdó i sant Senen. També és important la Setmana Santa i la celebració del Cristo de las Campanas.
[1] Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros ediciones. 1981
[2] El nuevo urbanbismo del Bajo Segura a consecuencia del terremoto de 1829. Gregorio Canales Martínez. Investigaciones Geográficas núm 2. 1984
[3] Almoradí. Un recorrido histórico. José Antonio Latorre Coves. Ed. José A. Latorre Coves. 2012.
[4] Almoradí. Un recorrido histórico. José Antonio Latorre Coves. Ed. José A. Latorre Coves. 2012.
[5] La represión en Almoradí. Daniel Fernández Pérez. I també a httpp//larepresionfranquistaalmoradi.blogspot.com.es/
