Xavier Sala i Martín
En les economies de mercat que funcionen, les empreses prenen inversions arriscades. Quan surten bé, es queden amb els beneficis. I quan surten malament, s’empassen les pèrdues. Si les pèrdues són molt grans, fan fallida i tanquen les portes. Així és com el capitalisme elimina les males idees del sistema i es queda amb les bones. De fet, aquest és un dels mecanismes que asseguren que el sistema capitalista és superior a tots els altres sistemes econòmics que han existit fins ara.
En alguns països, moltes empreses viuen del favor de l’estat, de la regulació del BOE, de la influència política, de la protecció dels amics del sector públic. Ho dic perquè ahir, a Espanya, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va anunciar que l’Estat pagarà uns 1.350 milions a una empresa privada que va intentar construir un magatzem de gas que va acabar sortint malament (un magatzem batejat com a projecte Castor que va generar terratrèmols a les costes d’Alcanar i Vinaròs). En comptes de perdre els diners invertits i enfrontar-se a la fallida, que és el que dictarien les regles del mercat lliure, l’Estat compensarà les pèrdues a aquesta empresa. I no ho farà amb diners que la senyora Soraya i els seus col·legues posaran de la seva pròpia butxaca. Ho farà amb els impostos que l’Estat prendrà als contribuents durant els propers 30 anys. Sí! Ho heu llegit bé: 30 anys!
Aquesta és una demostració més que l’espanyola no és una economia de mercat sinó més aviat és el que César Molinas va batejar com a “capitalisme castís”: un capitalisme en què algunes empreses utilitzen el poder de l’Estat per robar els diners del contribuent en benefici propi. Un capitalisme en què, en lloc de fer fallida i deixar lloc a qui pugui fer les coses millor, algunes empreses aconsegueixen sobreviure i enriquir-se gràcies al favor polític.
Molinas assegura que moltes d’aquestes relacions es forgen a la llotja del Santiago Bernabéu. ¿La llotja del Santiago Bernabéu, diu vostè? Carai! Quina casualitat! Resulta que l’empresa rescatada ahir per l’Estat i que rebrà 1.350 milions d’euros és una empresa que es diu Escal UGS i està participada en un 66,7% per ACS. ¿I qui és el propietari d’ACS? Doncs (sorpresa, sorpresa) el senyor Florentino Pérez, amo i senyor de la llotja del Santiago Bernabéu. Ves per on! Sembla que la llotja del Bernabéu serveix per a alguna cosa més que per allotjar els directius de l’equip rival.
L’espectacle ministerial d’ahir és una nova demostració que el model econòmic espanyol no té res a veure amb un model econòmic liberal de mercat sinó més aviat amb un sistema en el qual uns quants espavilats aconsegueixen, a través de relacions incestuoses amb el poder polític, parasitar les rendes dels ciutadans.
Publicat a l’Ara, dissabte, 4 d’octubre de 2014
