Sal·lus Herrero
L’escriptor madrileny Javier Marías, a “La zona fantasma”, títol de la secció que té assignada al magazín El País semanal, publicava cap a final de setembre un article (“Si yo fuera catalán”) interessant, simptomàtic, arrogant i menyspreador a parts iguals.
Fins ara, confessava, no havia dit ni pruna sobre Catalunya. No obstant això, després de la Diada, li havien preguntat per Catalunya i per què no hi havia dedicat cap columna sencera i responia que principalment per dues raons: “primera, per no ballar al son de Mas, Junqueras i Forcadell, com ve fent tothom des de 2012; segona, perquè em costa sentir el més mínim interés per eixa qüestió. Si a mi em donaria igual que deixés d’existir una nació anomenada Espanya en pro d’un conjunt més ampli, Europa, no em demaneu que comprenga l’entestament d’una porció de catalans a tenir passaport propi, ambaixades, seleccions esportives i un ridícul exèrcit com ha previst la susdita Carme Forcadell, eixa mena de monja manaire i presumida alhora, elevada a la categoria de ‘mare de la pàtria’ malgrat la seua immensa capacitat per amollar bajanades com la següent l’11 de setembre: ‘Avui, 300 anys després de la derrota, hem recuperat Barcelona’. Suposo que volia dir que la Catalunya més cerril li l’havia arrabassat als barcelonins perillosament cosmopolites, perquè ja m’explicareu a qui si no”.
Displicència, menyspreu, caricatura i insults. Diu que no té “cap interés”, però se li nota l’efecte i la causa que es proposa perquè en la seua prepotència madrilenya creu interpretar la història de Catalunya millor que els mateixos catalans i coneix els seus desitjos, sense deixar-los votar ni expressar-se, molt millor que ells.
He copiat textualment tot el paràgraf per mostrar que, per a no sentir el mínim interés, s’ha despatxat a gust, alhora que deixava veure bona cosa d’ignorància, com solen fer des de Madrid, la majoria d’intel·lectuals espanyols que es consideren a ells mateixos “cosmopolites” i tracten els altres – que no parlen ni pensen com ells- de “cerrils”, des d’un esquematisme i simplisme prepotent, arrogant, tancat, intolerant i provincià.
Perquè a veure, dir que tot el procés pel dret a decidir és “ballar al son de Mas, Junqueras i Forcadell” és no entendre ni voler entendre res de res; és acusar a una de les ciutadanies més participatives, cultes i cíviques de l’estat espanyol d’estar manipulada sense analitzar les causes que han dut a la situació actual; ni les polítiques espanyolistes del PP-PSOE, ni els tripijocs dels governs d’Aznar i de Rajoy per laminar l’autogovern, ni la manca de respecte per la reforma de l’Estatut de Catalunya votada i aprovada per la ciutadania catalana i esmenada, a posteriori, per un TC posat a dit, ni les interferències en afers lingüístics i educatius, ni el menyspreu i els atacs contra l’economia, la cultura i la llengua catalana, ni les amenaces i els insults constants i sistemàtics contra Catalunya i els valencianistes i catalanistes al País Valencià i a les Illes, ni el rebuig a les propostes de pacte fiscal o de reconeixement de la pluralitat de l’estat, etc. Tot açò no hi tindria res a veure; tot és una trama, una conspiració, de Mas, Junqueras i la Forcadell, a la qual, per ridiculitzar-la, se li atribueix, ridículament, inclús la proposta d’un exèrcit, quan aquest és un tema pendent perquè hi ha molts sectors independentistes que opten per no tenir exèrcit. Només volen poder votar.
(D’altra banda, l’atac insultant a Carme Forcadell, una líder valuosa i estimada, és particularment repugnant pel menyspreu que destil·la i el to masclista que Montse Barderi ha desmuntat de manera tan contundent i lúcida en un post que es reprodueix en aquesta mateixa web).
Però des de Madrid es pontifica, tractant de fer una caricatura de tots els catalans que volen decidir, “cerrils” i “anticosmopolites”, “entestats”, “estúpids”, etc., i tot plegat recorda els insults que històricament s’han adreçat als jueus en alguns moments de la història d’Espanya i d’Alemanya per a excloure’ls i fer-los fora, despullar-los i deixar-los sense drets. Que siga un intel·lectual espanyol tan reputat com Javier Marías qui alimente l’anticatalanisme, em recorda allò que Victor Klemperer va anotar al seu diari el 1936, un dia en què, endut per la indignació de contemplar la brutal persecució dels nazis justificada per intel·lectuals i acadèmics respectables, es deixava seduir per la fantasia que, un dia, assumiria el poder a l‘Alemanya post-nazi i deia: quan “el destí dels derrotats estigués a les meues mans, deixaria que la gent del carrer ajustàs comptes amb alguns dirigents… Però als intel·lectuals els penjaria jo mateix i als professors un metre per damunt dels altres. I restarien penjats dels fanals tant temps com ho permetés la salubritat pública”. Nosaltres estem a favor del respecte a tots els drets humans de tothom, en contra de la pena de mort i de matar a ningú, per descomptat, i no arribaríem a tant. Però els qui ens tracten als de les altres llengües i nacions distintes a l’espanyola, castellana, d’una manera tan cerril, subordinada i poc cosmopolita, mereixerien ser jutjats pel Tribunal Internacional de Drets Humans i dels Pobles, i ésser condemnats a reconèixer-les i respectar-les.
Anem a pams. ¿Per què si es tracta de construir una entitat supranacional, en pro d’un conjunt més ampli, “afirma” que està d’acord en dissoldre la nació, però, si es tracta de reconèixer altres entitats més petites, existents, està en contra, tot i que aquests conjunts més petits es senten exclosos, invisibilitzats i no reconeguts? ¿Serà per caprici, atzar i arbitrarietat o serà perquè ja li va bé a Marías, que ja té el seu passaport nacional, el seu carnet d’identitat nacional, la seua ambaixada i la seua selecció esportiva, que exclou les de les altres nacions no castellanes i no els permet existir, com sí que es fa a la Gran Bretanya, posem per cas, en esport, o com fan Suïssa, Bèlgica i el Quebec amb totes les seues llengües, sense imposar-ne una només, com fa la nació espanyola? ¿No es tracta del típic nacionalisme banal, que no reconeix el seu propi nacionalisme -ben visible, aclaparador- mentre menysprea a aquells que oprimeix, minoritza i invisibilitza? ¿Potser perquè preguntar-se pel seu propi nacionalisme el duria a adonar-se de la seua complicitat amb l’opressió nacional-estatal i la manca de reconeixement dels altres?
A contracor, de manera paternalista, condescendent i “benvolent”, admet Marías: “és cert que Catalunya posseeix unes característiques molt marcades, una llengua i una tradició cultural molt fortes, i que el seu ‘status’ no hauria de ser el mateix que la resta de comunitats. És respectable que molts dels seus habitants desitgen ser independents, sense més raó que la voluntat o l’antull. Però u es pregunta què ha passat, del 2012 ençà, perquè tot això s’haja exacerbat. Després de segles de convivència -quasi mai forçada-, ha ocorregut alguna cosa molt greu? Hi ha hagut una amotinament de la població brutalment reprimit per la guàrdia civil? S’ha suspès l’Estatut d’Autonomia? S’ha destituït i empresonat al president de la Generalitat? Ha succeït quelcom tan imperdonable com per a calar foc, per a prendre una determinació tan tallant com escindir-se d’Espanya? U no ho veu, tot i que s’esforci”.
Per a ser un home de cultura, sobta molt que afime -com el monarca anterior, quan va dir allò de “nunca fue nuestra lengua, lengua de imposición”- que la “convivència” quasi mai fou forçada… Però home, Marías, on queden la Guerra dels Segadors, la guerra del 1707-1714, el decret de Nova Planta de Felip V, els incendis de Xàtiva, Dénia o Barcelona, la Dictadura de Primo de Rivera, la prohibició del català i l’abolició de la Mancomunitat, l’ocupació militar de Catalunya i l’afusellament del president Companys, la destrucció de la Generalitat, els camps de concentració i treball a Miranda de Ebro o Salamanca, etc., els bombardejos sistemàtics a Barcelona i València, el nul reconeixement de la pluralitat cultural i nacional ni a les constitucions liberals, ni a les absolutistes, ni a les republicanes, només a la II República una tímida i controlada descentralització (dins de l’Estat integral) i una “autonomia” a la Constitució de 1978 condicional i encotillada per lleis redactades i interpretades amb mentalitat de l’Espanya franquista que soscaven l’autogovern i, a la primera, retornen competències a Madrid (cas de la llei Wert, entre altres)…
Reconeix, Marías, magnànim, això, sí, “petits afronts, sí: una de no petit el va iniciar la “beneiteria” de Zapatero, la prosseguí el PP a l’impugnar el nou Estatut, aprovat en referèndum i la rematà el TC en donar-li la raó a eixe partit incompetent. Gran tacte de tots ells. Però, de veritat és això tan insuportable i irreversible com per a crear la contagiosa febrada, per a trencar tot vincle? No oblidem que eixe nou Estatut es molestà en votar-lo un nombre més bé exigu de catalans. El dia de la consulta no semblà importar-li tant al conjunt. I menyspreu català als altres n’hi ha a diari ”. Ho llegeixes i et preguntes si li diu “beneit” a ZP per haver-se compromès a respectar íntegrament el que decidís el Parlament de Catalunya i no complir-ho?
¿Quin vincle hi ha amb l’estat espanyol (i no sols és el cas de Catalunya, sinó de tots els països de parla catalana)que no siga una relació quasi colonial, de tipus vertical, d’una metròpoli que no ens reconeix en la nostra llengua, cultura i nació, ni ens deixa expressar-nos en la nostra llengua al parlament de Madrid, que ens espolia econòmicament (vegeu les balances fiscals) i ens bandeja en les inversions de l’estat al corredor mediterrani? ¿Quin vincle hi ha que calga mantenir més enllà de l’ofec i el maltractament? ¿Per què no entenen, des de Madrid, que si no hi va haver més gent votant la reforma de l’Estatut és perquè a molta gent independentista, federal o confederal, li semblava del tot insuficient aquella reforma estatutària, concedida i rebaixada per l’estat, fins i tot abans de ser retallada per un TC controlat pel PP-PSOE? ¿Per què afirma –alegrement- que el menyspreu dels catalans a la resta és cosa de tots els dies? ¿D’on s’ho empesca, això? ¿Per què no hi aporta cap prova? ¿No sap que moltíssims catalans sobiranistes són de procedència espanyola en primera, segona o tercera generació? Finalment, si tant els catalans com la resta d’espanyols ens sentim menyspreats i maltractats mútuament, llavors és impossible cap convivència. ¿No seria millor canviar les regles del joc o veure la manera de separar-se sense fer-se més mal?
Tanmateix, Marías, s’entesta. “Fa olor d’artificial, eixa febrada. Es propaga quan a Espanya hi ha un govern del PP del que u ja entén que qualsevol vulgui separar-se’n. Quan hi ha una aguda crisi econòmica. Quan la Generalitat s’anticipa a Rajoy en els seus retalls, de manera que els catalans els pateixen per partida doble. Tot açò passa inadvertit perquè des de fa dos anys no hi ha cap més urgència ni assumpte que la independència. És com si als catalans els hagueren narcotitzat o hipnotitzat amb això i hagueren deixat d’existir els altres problemes i abusos, que pateixen tant com la resta. Una gegantina cortina de fum per a tapar que CiU i ERC porten a terme polítiques tan ferotges i dretanes com les del PP. Amb prou feines es diferencien”.
Des de Madrid, des d’aquella distància, a ell li fa “fa olor a artificial” i ho amolla per si cola, considera que és una “febrada” passatgera, tot i que “entén” que la gent vulga separar-se’n quan mana el PP, però, contradictòriament, si la gent vol separar-se i ho reclama, pacíficament, els insulta dient que estan manipulats, narcotitzats, hipnotitzats, que se’ls ha sostret la raó i la voluntat. Tot una cortina de fum, els tenen enganyats… Perquè, segons Marías, és impossible estar contra els retalls, a la sanitat, a l’educació, etc., i estar a favor del dret a decidir i de la independència, ni una cosa està relacionada amb l’altra. Comparar les polítiques d’ERC, i àdhuc les de CiU, amb les del PP és un insult a la intel·ligència i no saber res de política, ni tenir cap coneixement de la realitat de Catalunya, ni del poder organitzatiu de la societat civil catalana, és escriure a la babalà i amb els budells o amb els peus. Amb molt més autogovern, estructures d’estat propi i una fiscalitat que no ens expoliara, sense l’ofegament de Madrid, segurament, Catalunya i la resta dels Països Catalans, podrien fer unes polítiques socials molt millors, tenir uns mitjans de comunicació en la nostra pròpia llengua a Catalunya, el País Valencià i les Illes, modernitzar les indústries i el turisme, millorar l’exportació i unes infraestructures de comunicació al corredor mediterrani a l’alçada del segle XXI.
A pesar de tot el que ha anat amollant, que no és minso, l’autor de Totes les ànimes afirma que ell i els madrilenys són molt liberals, tolerants i permissius, i els semblaria bé que els catalans s’independitzaren, textualment: “Personalment, tant em faria que Catalunya s’independitzés, i em consta que el mateix els passa a no pocs madrilenys, que pensen: ‘Prou, ja s’apanyaran!’.” Tanmateix, els governs de Madrid i tots els mitjans de comunicació, les capçaleres de referència com El Mundo, La Razón, El País i ABC, i els taxistes de Madrid, no són ni de bon tros tan “comprensius” i “respectuosos”, com declara ser-ho el senyor Javier Marías i matxuquen –aquests sí, a diari‒ els independentistes i “separatistes”, per voler votar, acusant-los de tot tipus d’indecències i depravacions, d’estupidesa, de cerrilisme, de manipulació, de narcotitzats, d’hipnotitzats, de paletismo aldeano, esperit de campanar i aquesta mena de coses. I amenaçant amb grans catàstrofes: suspensió de l’autonomia, exclusió de la UE, apocalipsi econòmic, tots els mals bíblics, les set plagues d’Egipte…
Però Marías no s’atura ací, i ja embalat afegeix: “Ara bé, si jo fóra català estaria aterrit davant la possibilitat […] Allò decisiu d’una independència no és el fet en si, sinó en mans de qui es queda u, sense que ningú puga venir en la nostra ajuda”. Compara el panorama català, amb el de Madrid governat pel PP, i afirma que no hi ha cap diferencia, ni és molt millor. Perquè profetitza “una quasi segura alternança entre CiU i ERC”. Al primer partit l’acusa de ser tan corrupte com el PP, dedicat als seus negocis i no al benestar de la ciutadania i al segon l’acusa de “calamitós”, “frívol” i “veleitós”, afirma que tenen “una dificultat congènita per a entendre la pluralitat i la democràcia, així com nul·la idea de com es governa”. Repeteix la idea falsa que ERC es resisteix a governar, que no vol entrar a la Generalitat, quan, recentment, s’ha ofert per entrar-hi. I insisteix Marías en la idea fatxa de lligar “tripartit” a desastre i caos, quan a Europa les coalicions de dos o tres partits, o més, hi són el pa de cada dia.
Com si els catalans fossen uns babaus, intenta atemorir amb un govern “eternitzat” de CiU i ERC en una Catalunya independent i afirma que amb eixa perspectiva, “si jo fóra català tindria pànic”.
Ara bé, seria molt fàcil escriure un article encapçalat pel condicional “Si jo fóra madrileny o espanyol / castellà”, i dir les mateixes ximpleries que Marías, però al revés, alliçonant-los sobre què han de fer i a qui han de votar, que falta els fa per a no votar quasi sempre al PP, però, només diré que “si jo fóra madrileny” em faria molta vergonya impedir que a Catalunya es vote per a expressar el dret a decidir, em faria més vergonya que al parlament espanyol s’obligara a parlar en una sola llengua, més encara si fóra la meua, sentiria una enorme vergonya perquè no es reconegueren, s’estudiaren a les escoles, instituts i universitats espanyoles les altres llengües de l’estat, a més a més del castellà, com es fa a tots els països de parla catalana, on s’estudia i s’aprèn el castellà, però a les escoles monolingües espanyoles, no s’hi aprèn ni el català, ni el gallec ni l’èuscar i s’indueix una al·lèrgia anticatalana i a la diversitat que fa feredat. Si jo fóra madrileny, sentiria una enorme vergonya per prohibir que TV3 es veiés al País Valencià i a les Illes Balears,per tancar al País Valencià RTVV i tots els mitjans de comunicació en català i perquè a les TV espanyoles, públiques i privades, no es permeta expressar-se en cap altra llengua que la castellana. I tindria una enorme vergonya que s’eternitzara una alternança PP-PSOE que, en la pràctica, reprodueix l’esquema de la Restauració i, sota formes aparentment tolerants i modernes, homologades, no assumeix de veritat la diversitat, la igualtat, la llibertat i la voluntat popular de les parts (obligada en una situació de pluralisme nacional real, no imaginària sinó producte de la història i del desig de la gent).
“Si jo fóra madrileny”, tractaria de respectar el dret dels altres a tenir drets i no imposar-los un motlle unitari i homogeneïtzador que respon a interessos molt concrets [de les elits extractives madrilenyes, dels alts cossos de funcionaris de l’Estat, dels empresaris de l’IBEX 35, de la tribuna del Bernabeu], i després no em preguntaria, cínicament , ¿per què no accepten, els catalans, que els menyspreen, els maltracten i els vexen des de Madrid? Com qualsevol sàtrapa o dictador decrèpit, el senyor Marías es pregunta ¿com és que no ens estimen? ¿Per què els catalans són tan malvats que volen “isolar-se” i no es deixen “salvar” pels intel·lectuals madrilenys (que saben el perquè de tot plegat i pontifiquen com si foren papes i profetes infal·libles)?
Potser passa que aquests intel·lectuals madrilenys coneixen millor que qualsevol el passat, el present i el futur i defensen l’eternitat i els motius de “l’Espanya eterna”. Per això imposen la seua idea “irrevocable” d’Espanya i neguen tot dret a decidir a bascos, gallecs, catalans [valencians i balears], perquè consideren que, els altres, no tenen dret a tenir drets. Només en tindrien si oblidaven la seua diversitat i acceptaven esdevenir “madrilenys” del tot i en tot. Així i només així poden aspirar a ser “reconeguts” com a espanyols de segona o de tercera, sense dret a tenir més drets que aquells que els intel·lectuals i polítics madrilenys i assimilats dicten que convé reconèixer, “pel seus atributs”, amb posat condescendent i de manera subordinada, com a ciutadania satel·litzada, mirant-los a ells, pou de saviesa, escoltant les seues lliçons, llegint els seus articles, comprant els seus llibres (sobretot, això), esmaperduts davant la grandesa de la llengua de Cervantes i l’enginy de Marías, donant-li voltes i més voltes al melic de la Puerta del Sol.
