Julià Álvaro
Ja comencen a sentir-se veus en el Partit Popular que reclamen la celebració de Primàries per escollir els seus candidats electorals. Bona notícia. Això vol dir que una ferramenta d’aprofundiment democràtic inèdita fins fa quatre dies, comença a obrir-se pas de manera potent. Com han canviat les coses en tres anys… En les passades eleccions autonòmiques, el PP va omplir les llistes de presumptes delinqüents per blindar-los dels jutges (alguns ja estan en presó o en camí) i ara, en canvi, parlen de Primàries. Certament, en el cas del PP, abans de plantejar-se mesures d’aprofundiment democràtic, el que hauria de fer és aterrar en la democràcia, cosa que encara no ha fet.
Jo vaig ser candidat a les Primàries de Compromís de cara a les eleccions europees d’ara fa quatre mesos. Va ser una experiència excel·lent: fórem capaços de triar un boníssim candidat, Jordi Sebastià, i tot el procés, malgrat ser una absoluta novetat, va anar raonablement bé. Compromís va ser la primera força a convocar unes Primàries al País Valencià obertes a tota la ciutadania del principi al final de la llista, amb el valor afegit que estem parlant d’una coalició.
Per tant, quan ara tot el món es planteja, encara que siga amb un perfil més limitat, fer Primàries, el mèrit que suposa haver-ho fet quan ningú ho feia caldrà donar-li a Compromís. Igual que és un assoliment de Compromís haver trencat el model d’oposició acomplexada o acomodatícia que durant tants anys s’havia practicat a les Corts Valencianes.
Però, en política, com en tants altres aspectes de la vida (i és absolutament just) pensar que es pot viure de rendes és un error. Res és patrimoni de ningú i el futur viu alié als mèrits passats. En aquest sentit, ara, les Primàries, que són del tot irrenunciables, ja aporten ben poc a l’hora de guanyar la centralitat política de l’esquerra valenciana. Per contra, mal gestionades, poden acabar sent una dolorosa pedra a la sabata.
Les Primàries són un exercici que es fa en una lògica cap a fora de l’organització que les convoca. Tot el que siguen distorsions en clau interna són pura contradicció. Està clar que, entre els convocants, hi poden haver punts de partida diferents però el resultat final els ha de superar. Totes les formacions polítiques, siguen del tipus que siguen, tenen en el seu interior sensibilitats diverses i cal considerar-les però ni es pot acceptar que el respecte a la pluralitat amague el precuinat dels resultats finals, ni que les majories passen la piconadora o pretenguen decidir fins i tot les llistes que no han de votar.
El mateix esperit de les Primàries marca el camí a seguir, i val per a tothom. Es tracta de fer les coses d’una altra manera a com s’han fet sempre, i arribar fins al final, arriscant si és necessari. Ha de ser per pura convicció, per coherència i no pel que diga o deixe de dir una enquesta més o menys esperada. Cal predicar amb l’exemple i aplicar la generositat, l’horitzontalitat i la transparència que l’esquerra transformadora proclama. Al País Valencià, tots aquests principis tenen un valor especial, ja que, sense ells, l’alternativa al desgovern corrupte del PP pot acabar en desastre.
El temps no juga a favor nostre i si, per càlculs interessats dels aparells partidistes, l’anem perdent, estarem traint-nos a nosaltres mateixos i al país. La realitat no és de plastilina, ni es pot modelar en els despatxos de la tòpica “fontaneria” dels partits que, tot siga dit, també reclama una urgent limitació de mandats. La gent que està patint, els drets que ens estan furtant i totes les llibertats que ens retallen no poden esperar.
Publicat a eldiario.es (19 de setembre de 1014)
