Ignacio Sánchez-Cuenca
En el debat sobre el referèndum s’acostumen a barrejar els arguments en contra que el referèndum es produeixi amb els arguments que propugnen el no en cas que aquest referèndum s’arribés a celebrar. Són dues qüestions diferents. Es pot, per exemple, donar suport al referèndum per raons democràtiques i, alhora, desitjar votar en contra de la separació de Catalunya. En aquest sentit, resulta imprescindible separar la qüestió democràtica (si hi ha d’haver o no referèndum) de la qüestió nacional (si Catalunya ha de tenir un estat propi o no). Així ho vaig argumentar fa algun temps, defensant una posició que, per desgràcia, és molt minoritària a Espanya.
L’argument de la fractura social
En aquests tres últims anys hi ha hagut un nombre enorme d’articles i intervencions sobre la qüestió del referèndum. Els arguments en contra han anat evolucionant amb el temps, a mesura que s’anava comprovant que les mobilitzacions populars no eren una moda passatgera. Dijous la celebració de la Diada va demostrar, per tercer any consecutiu, que la demanda d’un referèndum és sòlida i duradora.
La seqüència argumental, més o menys, ha sigut la següent.
Primerament, es va assenyalar que la secessió és impossible des d’un punt de vista constitucional, de manera que l’assumpte no mereix ni ser plantejat. Punt final.
A continuació, es va insistir molt que la independència de Catalunya deixaria aquest nou estat fora de la Unió Europea, la qual cosa implicaria tota mena de desgràcies econòmiques als catalans. S’esperava que, amb aquest panorama, els catalans s’oblidessin de l’assumpte, cosa que no ha succeït.
Després es va adduir que l’independentisme era fruit d’un estat d’alienació col·lectiva induït per unes elits polítiques irresponsables. En la mesura que la població estava manipulada, no s’hauria de fer cas a les seves reclamacions. Aquest argument es va dur encara més lluny en defensar la tesi que en aquests moments no es donen a Catalunya les condicions democràtiques mínimes que permetrien un debat públic lliure i obert sobre la independència: aquí entren l’“espiral del silenci”, l’hegemonia mediàtica dels nacionalistes, i altres elements similars.
Encara que a última hora s’està utilitzant profusament l’escàndol dels Pujol per desacreditar el referèndum, crec que l’argument més sovintejat en aquests últims temps ha sigut el de la fractura social. Segons aquest argument, un referèndum genera un problema artificial, una elecció entre dues opcions extremes, quan la majoria de la gent, segons les enquestes, prefereix opcions intermèdies (per entendre’ns, federals). Així, amb el referèndum, els catalans es veurien obligats a triar entre ser catalans o espanyols quan la major part d’ells compatibilitzen, en diferent grau, la seva doble identitat catalana-espanyola. El referèndum, per tant, provocaria una fractura entre catalans, que quedarien dividits en dos bàndols irreconciliables.
De tots els arguments esmentats fins ara, no hi ha dubte que aquest últim és el més seriós i el que mereix més atenció. De fet, és el que han utilitzat les veus més temperades i raonables entre els que s’oposen al referèndum.
Doncs bé, crec que l’argument de la fractura social és incorrecte per tres motius que a continuació exposo.
En primer lloc, no sembla que el risc de fractura preocupi o alarmi excessivament els mateixos catalans: totes les enquestes, les faci qui les faci, revelen un suport popular molt ampli al referèndum, per sobre del 70%. Si els semblés traumàtic als catalans haver de prendre partit, no hi hauria una demanda tan estesa en pro del referèndum. Hi ha, doncs, una mica de paternalisme o de condescendència entre aquells analistes que suposen que els catalans no són conscients del perill que comporta una consulta. A vegades, per carregar les tintes, es porta a col·lació la Guerra Civil Espanyola, o la desintegració violenta de Iugoslàvia, com a recordatori de fins on pot arribar la fractura social, però aquest tipus de comparacions no tenen cap base empírica (la probabilitat d’un enfrontament civil violent en un territori amb la renda per càpita de Catalunya és pròxima a zero, segons indiquen tots els estudis comparats sobre guerres civils i conflictes ètnics).
En segon lloc, cal recordar que el referèndum que es planteja no és sobre la identitat nacional de la gent, sinó sobre la forma d’estat. Es tracta d’un error de plantejament molt estès: en un referèndum la gent no ha de decidir sobre els seus sentiments, si se sent catalana o espanyola; el que està en joc més aviat és si els catalans prefereixen ser part d’Espanya o d’un nou estat català. Per descomptat, la identitat nacional de cadascú afectarà l’opció que triï, però, insisteixo, les opcions no giren al voltant de la identitat, sinó al voltant de l’Estat. De la mateixa manera que, en aquests moments, dins de la Catalunya espanyola hi ha gent que se sent més catalana que espanyola i gent que se sent només catalana sense que això suposi una minva dels seus drets fonamentals, en un eventual estat català hi podria haver gent que se sentís més espanyola que catalana o només espanyola. Pensar que només la segona situació (gent que se sent només espanyola o més espanyola que catalana vivint en una Catalunya independent) produeix una injustícia o un perjudici, no així la primera (gent que se sent només catalana o més catalana que espanyola vivint a Espanya ), és, simplement, atorgar un pes arbitrari a l’ statu quo. Si no afavorim l’ statu quo, el que s’ha de dilucidar és què prefereix la gent majoritàriament: si ser ciutadans de l’estat espanyol o d’un estat català. En cada un d’ells hi pot haver identitats múltiples i heterogènies. No hi ha raons per sostenir que en una regió espanyola pot haver-hi identitats múltiples i que això mateix no pugui passar en un estat català.
En tercer lloc, és important subratllar que l’opció intermèdia que tants anhelen està a l’abast de l’estat espanyol. Si les forces polítiques espanyoles volen mantenir Catalunya dins de l’Estat, sempre poden emprendre una reforma constitucional que faci més atractiva per a molts catalans la seva permanència a Espanya, de manera que el suport a la independència perdi pes. Com a ferm partidari de la permanència de Catalunya a Espanya, no puc més que lamentar que fins al moment el PP s’hagi negat a abordar la qüestió i que el PSOE s’oposi a la celebració d’un referèndum. El que han fet aquests dos partits és reforçar l’opció secessionista, ja que molts ciutadans catalans s’han convençut que no hi ha marge per negociar amb l’Estat. Per descomptat, hi ha diferències importants entre els dos partits, ja que almenys el PSOE ha entès la necessitat d’emprendre una reforma federal del nostre sistema polític. Amb tot, el PSOE es nega a permetre que els catalans puguin ser consultats sobre l’opció independentista.
La crisi catalana es podria resoldre si les parts deixessin de banda els mals arguments i el dogmatisme (ja sigui constitucionalista o nacionalista), emprenent una negociació, al final de la qual es podria plantejar la celebració del referèndum d’independència. Es tractaria de donar una oportunitat a Espanya i Catalunya perquè arribin a una millor entesa. Si el resultat de la negociació no fos satisfactori per a una majoria de catalans, els partidaris de la permanència perdrien el referèndum. Per contra, si l’estat central fos capaç d’acordar un nou marc de relacions que resultés atractiu per a una majoria de catalans, els partidaris de la independència quedarien en minoria. Tot indica que el govern de Rajoy no vol entendre aquest tipus de plantejaments basats en principis democràtics. I per això estem com estem.
Publicat a l’Ara, dissabte, 13 de setembre de 2014
