Antoni Furió
Hi ha moments en què la història s’accelera, s’embala vertiginosament cap al desconegut, cap a l’imprevist, i aquest és un d’aqueixos moments. I no ho dic precisament pel procés sobiranista català, que també, sinó pel referèndum sobre la independència d’Escòcia, que es decideix demà i que ens afecta també i molt a nosaltres, més del que ens pensem, tot i viure tan lluny i no tenir-hi vot.
Escòcia és des de fa molt de temps una nació, i demà els ciutadans escocesos votaran si també volen ser un estat, i un estat independent. És clar que la decisió els incumbeix a ells i només a ells, i així ho han entès també les autoritats britàniques, que no s’han plantejat fer un referèndum a tot el Regne Unit, i també les celebritats angleses i britàniques en general que s’han manifestat a favor de mantenir la unió i han tractat de convèncer els escocesos, recordant-los en primer lloc, això sí, que tenen tot el dret a votar i a decidir el que els semblarà més convenient. Res a veure, doncs, ni amb l’actitud de les autoritats –i no sols les autoritats, també l’oposició i altres partits– espanyoles ni amb les intervencions dels escriptors, artistes i intel·lectuals espanyols, que no solen manifestar-se en termes respectuosos sinó més aviat diriments quan es tracta de les “altres” llengües i cultures peninsulars, i que, per cert, encara no han dit res sobre el lamentable episodi de censura perpetrat pel Ministeri d’Afers Exteriors i l’Institut Cervantes contra el llibre Victus i el seu autor, Albert Sánchez Piñol, quan no dubten a cridar ben fort quan creuen que es posa en perill la supervivència del castellà al Principat. A l’altra banda de l’Ebre, o de les muntanyes interiors en el cas del País Valencià, no hi ha, ni se l’espera, cap intel·lectual que es mire amb simpatia, o almenys un mínim de respecte o d’interès, ni el procés sobiranista ni la mera existència d’una cultura i una llengua diferents.
El resultat del referèndum de demà tindrà moltes conseqüències. A Escòcia i el Regne Unit, en primer lloc, però també a Europa, a Espanya, a Catalunya i al País Valencià. Els governs dels països europeus, i l’espanyol el primer, l’esperen amb l’ai al cor. No cal dir que un resultat afirmatiu a favor de la independència provocaria l’eufòria a molts llocs, i molt especialment al Principat, on contribuiria a aplanar molts esculls –no tots– i a mantenir o incrementar la pressió a favor de la celebració de la consulta el 9 de novembre. En canvi, un resultat contrari no sols resultaria descoratjador a curt terme i pesaria com una llosa sobre el procés, sinó que suposaria un extraordinari alleujament per al govern de Mariano Rajoy, que es trauria de sobre la pressió –al màxim en aquests moments, amb la gran manifestació de la Diada encara no fa una setmana–, es veuria reforçat en la seua posició i agafaria forces per a passar a l’ofensiva.
Cal reconèixer que, fins ara, Rajoy ho ha fet molt bé. No s’ha mogut ni un mil·límetre de la seua posició inicial, contrària no sols a la consulta sinó a tot, inclòs el concert fiscal, ni ha recorregut a paraules grosses –com hauria fet Aznar o com ha fet el ministre Margallo, ràpidament desautoritzat per la Moncloa– i, per tant, no ha ofert ni promès cap concessió que després haja de retirar. No ha mogut fitxa en tot aquest temps, i han estat els altres, els partidaris de la consulta els que sí que l’han moguda, exhibint les seues diferències internes i acusant-se de la no celebració de la consulta, quan encara no se l’ha convocada ni el Tribunal Constitucional l’ha suspesa. Si Escòcia diu no a la independència, el govern de Madrid podrà traure pit i dir que el vent de la història no va per ací, no passa per la fragmentació dels estats nacionals en taifes regionals, sinó per una major unitat i cohesió territorial (entre els estats-nació, això sí, que no es dissoldran dins un hipotètic estat europeu), i donar per acabat el procés sobiranista català, que no tindrà més conseqüències que les simbòliques. Perquè ningú no organitzarà una consulta il·legal (la convocarà, però no l’organitzarà) ni tampoc els partits catalans es posaran d’acord a fer una Declaració Unilateral d’Independència, que, per altra part, cap estat del món no reconeixeria (ja s’encarregaria Madrid d’això). Cada vegada més decebuts i frustrats, els catalans aniran desmobilitzant-se, perquè no es pot mantenir indefinidament un estat de confrontació amb centenars de milers de persones al carrer.
I arribats en aquest punt, vindrà l’hora de la negociació. I, des d’una posició de força, la d’haver “guanyat” a Escòcia, l’Estat espanyol negociarà a la baixa. Ni independència, per descomptat, ni estat federal ni concert econòmic, ni segurament tampoc blindatge de competències en matèria d’educació, cultura i llengua (que preservarien la supervivència del català). Hi haurà, sí, un redisseny del model d’estat, però no en la via d’una Espanya plural o federal, sinó d’una recentralització, que per altra part ja està en marxa. El govern aprofitarà la doble conjuntura, la de la crisi econòmica i la del resultat negatiu a Escòcia, per a avançar en la recuperació de competències transferides a les comunitats autònomes, entre elles la valenciana, una de les més endeutades i sense recursos per a poder exercir les competències que ara té. Del procés de recentralització només s’escaparan –i no del tot– Catalunya i el País Basc, que són les úniques regions amb trets diferencials –això és el que es pensa i es diu a Madrid–, i potser, en menor grau, Galícia i Andalusia. En totes les altres, tornarem a un model centralista, amb la majoria de les competències de nou en mans de Madrid, i una mera descentralització administrativa. Potser allò que al final del franquisme es deia “regionalismo bien entendido”. I no hi haurà una gran oposició a la maniobra, perquè tots, el PP, el PSOE, UPyD i no sé si també Podemos, hi estan d’acord. Una Espanya que tornaria a ser més unitària i uniforme, després de trenta anys d’autonomies (d’un sistema autonòmic qüestionat i que s’ha fet tot el possible per desprestigiar-lo), amb només dues o tres excepcions.
Tot això es decidirà, en bona part, demà, i sense que molts dels afectats –per exemple, els valencians– puguem votar ni dir res. Només esperar i veure.
O també, i escric a poques hores d’obrir les urnes, no ser espectadors passius. No resignar-nos. Aprofitar el clima d’eufòria que comportaria la victòria del sí per a empènyer més endavant (no he dit res sobre les conseqüències del “sí”). I preparar-nos per a la resistència en el cas que guanye el no. He dit el que crec que farà el govern si demà Escòcia diu no, però no he dit que les societats catalana i valenciana (i basca, i gallega, i andalusa, i canària…) es queden passives davant l’ofensiva recentralitzadora. Els partits polítics (ERC, les CUP, Iniciativa, Compromís, Esquerra Unida i la gran incògnita que representa encara Podem) i els moviments cívics, socials, culturals, que fan fortes les nostres societats no desapareixeran de la nit al dia. Hi ha motius per a l’esperança, fins i tot després del desastre. Vivim temps interessants. I els vivim acceleradament, vertiginosament. Demà (avui ja) començaran a canviar tantes coses…
