Juli Capilla
La imatge no pot ser més eloqüent, i expeditiva: milers i milers i milers de catalans manifestant-se a Barcelona, durant la Diada, demanant amb una V baixa ben significativa un referèndum a propòsit de la independència –o no!– de Catalunya. El que hauria de ser una pràctica habitual en un estat democràtic madur, com és ara una consulta a la població no vinculant, esdevé un impossible –quan no una aberració anticonstitucional– a ulls de l’espanyolisme més ranci –que no és pas minoritari, dissortadament. (Recordem que aquesta no és l’única consulta que el Govern de l’Estat i el principal partit de l’oposició volen impedir a hores d’ara. També la comunitat canària ha ensopegat amb la negativa rotunda per part de Rajoy de fer un referèndum sobre les prospeccions petrolieres.) En altres latituds, també europees, això no passa. Ve a tomb el cas d’Escòcia, que celebrarà el pròxim 18 de setembre la seua consulta per veure si continua formant part de la Gran Bretanya o, contràriament, vol emancipar-se’n. Les estratègies i les actituds dels governs de Londres i de Madrid no han pogut ser més diferents davant “l’amenaça” d’una possible segregació territorial. Mentre a Londres no s’hi han oposat mai a que es faça una consulta a Escòcia –com tampoc s’hi ha negat mai el govern canadenc davant les vel·leïtats particularistes dels quebequesos–, a Madrid, i per extensió a Espanya, la cerrazón no pot ser més enterca i immobilista, i blindada per una Constitució sempiterna. La Carta Magna, juntament amb la monarquia, constitueixen, ho sabem, els garants principals d’una Espanya que s’assembla massa a la “una, grande y libre” de sempre.
Tot plegat revela que a la vella pell de brau es viu en un estat carpetovetònic on la democràcia és més aviat un mitjà o un instrument al servei del centralisme, més que no pas un fi en si mateix. I, mentrestant, hom apel·la a valors aparentment incontestables, com ara el de la solidaritat com a “signe identitari dels espanyols” –es pot obligar a algú a ser-ho?–, o a una Europa sense fronteres (Rajoy dixit), fictícia, perquè pressuposa els estats jacobins de tota la vida. En nom de l’Espanya eterna de sempre es recorre, fins i tot, a la demagògia més barroera. Per exemple, quan el mateix Rajoy asseverava, l’11 de setembre passat, que la col·laboració entre les diferents administracions autonòmiques permet que “un andalús visca amb un cor català”. És a dir, que la “fraternitat” dintre de l’Estat, i no pas fora, permet que òrgans vitals donen vida a altres persones. Com si això no fóra possible en una altra Europa, l’Europa dels pobles.
D’exemples de demagògia barroera, o d’obsessió centralista, n’hi ha per donar i vendre. Per exemple, els que hi apuntava Iñaki Gabilondo en un editorial publicat a El País. El flamant periodista basc apel·lava a arguments històrics difícilment justificables o dubtosament exemplars per tal d’explicar la “conveniència” de la unió fraternal entre escocesos i anglesos. Així, al·ludia al fet que tots dos pobles havien viscut junts la revolució industrial, l’extensió de l’imperi colonial i dues guerres mundials. Quin honor…
A Espanya, però, no es permeten les consultes als ciutadans, ni a l’estil quebequès ni a la manera britànica. Simplement, es prohibeixen en nom, vés per on, de la democràcia. Paradoxal, oi? I, encara més, s’aprofita l’avinentesa per a anunciar una reforma electoral a nivell municipal l’únic objectiu de la qual és assegurar l’hegemonia municipal als partits majoritaris, en un intent desinhibit per tornar al bipartidisme que ens ha dominat des de fa dècades. Un bipartidisme garantit fins ara per una llei electoral general que margina els partits minoritaris.
Si a tot això, hi sumem la corrupció que taca alguns polítics –no tots, però, cal dir-ho en veu alta–, molts des quals queden impunes davant de tribunals d’honestedat capciosa, es dibuixa un mapa ben desolador per a la democràcia espanyola. D’altra banda, ni Fraga, ni González, ni Pujol, etc., etc., han estat exemple de bona gestió democràtica, com ja s’ha descobert, ni la Transició va ser tan modèlica com ens van fer creure –amb l’agreujant d’una monarquia també sota sospita…
Tornem a on havíem començat: a la Diada catalana i al procés sobiranista encetat pel govern de la Generalitat, recolzat no només per CiU, sinó també per ERC, la CUP, ICV i alguns sectors dels socialistes catalans. Les dades ho demostren. Segons un sondeig elaborat al maig pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, el 74% dels catalans defensaven la consulta i un 58,8% volien esdevenir un estat d’Europa. Encara més, l’11 de setembre passat es van manifestar a Barcelona 1.800.000 persones en favor de la sobirania del poble català. Diguem-ho clar i català, això és democràcia: Votar, amb V baixa, però en majúscules, i dit en veu alta per una majoria pacífica i plebiscitària. Així de senzill. La resta són excuses de mal pagador, o de mal governant, pròpies d’un estat totalitari i endarrerit que sotmet la voluntat del poble a un estat d’excepció. L’única eixida que ens resta, doncs, és la de la desobediència civil; en nom de la democràcia, precisament. L’atzucac és l’Espanya de sempre.
