Nèstor Novell
El Camp de la Foradada, nom amb què es coneixien aquestes terres d’Oriola tradicionalment dedicades a conreus de secà, estava colonitzat per diversos llogarets dispersos a la frontera entre la Corona d’Aragó i el regne de Castella, és a dir, entre el País Valencià i Múrcia. Sembla que en temps romans hi hagué un emplaçament de vigilància vora la via Augusta denominat Thiar. En el segle XVII els prop de 300 camperols dels diversos disseminats del Camp aixecaren l’ermita del Pilar, els voltants de la qual, amb el temps, acollirien les cases del poble actual. Si el nom de El Pilar li ve de l’ermita, la resta del seu topònim fa referència a la torre de guaita de la Foradada –ara una propietat particular-, que Felip II ordenà construir el 1591 com un element més de la línia defensiva costanera contra les incursions dels pirates berberescs.
El 30 de juliol de 1986, després d’un llarg contenciós, els veïns aconseguiren la segregació del terme d’Oriola i la seua constitució en municipi, no sense haver de lluitar, també, contra les pretensions annexionistes de San Pedro del Pinatar que arribà a qüestionar el Tractat d’Elx, de 1305, on es va fer la delimitació exacta de la frontera entre Castella i la Corona d’Aragó al sud del País. Per cert, el Tractat incloïa en terres valencianes Cabdet, Jumella, Favanella i el Camp de Cartagena, però Jaume II els va cedir a Castella i Cabdet va ser annexionat a Castella per Felip V. L’actual terme municipal d’El Pilar de la Foradada està envoltant pel municipi valencià d’Oriola i els murcians de San Pedro del Pinatar, San Javier i Múrcia.
Asseguts en la terrassa d’una cafeteria del centre del poble i rodejats de fotografies i murals al·legòrics a la independència de 1986, i a la festa anual que celebren per commemorar-la, Vanessa Cases, bona coneixedora del poble, ens comenta:
“El Pilar se considera que està en medio, un poco en tierra de nadie entre Alicante i Múrcia, el tema de la comarca de la Vega Baja les queda muy lejos. El sentimiento mayoritario es de ser más murcianos, o de Cartagena, que de Alicante.”
Per a ella les raons són evidents: Múrcia s’hi troba a 20 minuts, Cartagena a 15 minuts i San Pedro del Pinatar a 5 minuts. Hi ha molt poca relació amb la resta de la comarca degut als problemes de comunicació: a Torrevella anem a l’hospital i a Oriola al jutjat, i res més. Els joves abans estudiaven a l’Institut de San Pedro, ara ja tenen institut al poble Tampoc les comunicacions amb València i amb Europa són fàcils. Alacant sembla que no existeix i té un accés molt complicat i llunyà. A Elx la gent només va pel futbol. Les estacions de rodalies estan massa lluny i per això la gent pren el tren només per anar a Madrid. Tenen el convenciment d’estar abandonats per València i no hi ha cap sentiment de sentir-se valencians ni tampoc cap estima pel valencià.
Vanessa ens conta que el poble mai no li perdonarà a l’expresident Camps que en la seua primera visita a El Pilar diguera trobar-se al darrer poble de la Comunitat Valenciana –“para todo somos los últimos!”-. Nosaltres no podem caure en el mateix error i per això considerem que El Pilar de la Horadada és el primer poble del País, venint pel sud, és clar, i el primer poble valencià en aconseguir la independència, que en termes valencians vol dir obtindre la segregació municipal.
En 28 anys ha passat de 4.000 a 23.403 habitants. En 2001 ja en tenia 12.179, amb la qual cosa, l’increment durant el període 2001-2012 ha estat del 92,9%, un augment colossal que, tot i això, no n’arriba al de Sant Fulgenci: 205,4% ni al de Rojals 176,7%. La seua piràmide de població presenta un percentatge molt alt de població entre 65 i 75 anys i un de molt alt entre 30 i 45 anys. El 47,34% de la població és estrangera
Vanesa ens diu:
“La población autóctona es muy reducida. La mayoria es un mix de muchas nacionalidades y de diversas procedencias, pero todos gente muy abierta. Aquí la emigración ha seguido un camino natural y no traumático. Para mi es divertido vivir aquí porque cada cierto tiempo tienes en tu calle un vecino nuevo.”
Per contra, i com és el seu costum, els residents estrangers, anglesos i alemanys, fan poca vida al poble. Ells viuen a les urbanitzacions de l’interior i fan la vida a banda.
Els immigrants extracomunitaris, molts d’ells dedicats al treball del camp, en la seua majoria són del Marroc i conformen un col·lectiu que no ha parat d’augmentar, i també sud-americans, que per contra, darrerament ha anat minvant. Ens diuen que els sud-americans s’integren millor socialment, però els magrebins accepten treballar en condicions més precàries. També hi ha, a banda de murcians, molts andalusos i d’Europa de l’est: romanesos i lituans.
Al terme municipal d’El Pilar de la Foradada hi ha diversos nuclis de poblacions costaneres desbordades per les urbanitzacions que s’han construït vora mar: la Torre de la Foradada (La Torre), Mil Palmeras i el Molló (Mojón) -la meitat de les cases de la població està en el País i l’altra meitat en Múrcia-, i a la muntanya s’hi troben Pinar de Campoverde (El Pinar) i les antigues Casas de Rebate.
De què viu aquet poble de nova creació i que ha crescut de manera exponencial? Doncs viu principalment d’una agricultura ben organitzada i, també, més recentment, del turisme.
El Pilar no és pot entendre sense la cooperativa agrària Sunriver, que per cert, col·labora activament amb les activitats promocionals de Proexport de Múrcia i s’ha destacat en la demanda de l’Arc Mediterrani.
Sunriver, la cooperativa, és la veritable ànima de tot el Camp de la Foradada. Dóna feina a unes 2.000 persones i és una de les cooperatives més importants de l’estat. Des de l’any 2003 compta amb unes instal·lacions de 103.000 m2, dels quals, 40.000 m2 estan coberts i totalment climatitzats. La seua capacitat per a conservar producte en fred és de 35.000 m3.
La cooperativa, que també és una OPHF (organització de productors de fruites i hortalisses) compta amb 300 Ha d’hivernacles i de 1.600 Ha de producció a l’aire lliure per la producció hortalisses i cítrics. Per a la producció de productes Nature ha instal·lat un insectari. També disposa d’un planter de productes d’horta, flors i productes biològics, per a socis i clients. Es dedica a la producció, exportació i comercialització de producte agrari fresc, també per a la industria transformadora, quarta gamma, quinta gamma i ecològic. Sunriver comercialitza amb les marques Sunriver, Briska, Tropit i Sol del Pilar.
Els principals productes frescs que comercialitza són les pebreres (o pimentó), el producte més important i en diverses varietats: sweet bite, Padrón, Ramiro, California i picant. També és important el meló i després tota una gamma de productes ben diversa com dacsa (o panís), carabassa, enciams, carabassó, carxofa. api, bròcoli, escarola, flor-i-col, llima i taronja, i també flors.
També comercialitza tomaca natural ratllada. De productes de quarta gamma elabora bròcoli, bròcoli-flor-i-col, flor-i-col, i bròcoli -flor-i-col- carlota (o pastanaga). De productes de cinquena gamma comercialitza, en envasos de 250, 350-500 i 1100 grams, carxofa, albergínia, pebreres torrades a tires i senceres, sofregit casolà, dacsa en gra, escalivada, ceba torrada, dacsa cuita, pebreres torrades, favetes, i carxofes fregides.
Els principals mercats de Sunriver són Alemanya i França. La Cooperativa disposa d’un petit centre d’investigació més bé dedicat a la millora de conreus i llavors. La producció de maquinària i tecnologia li la subministra la indústria de Cartagena. A El Pilar no hi ha indústria. També disposa d’un bon servei d’assessorament per als associats, especialment en temes de gestió i administració empresarial.
La producció agrícola a El Pilar es fa en grans finques agrícoles, no debades la majoria el terme municipal és propietat de 10 o 12 famílies del poble. La inversió al camp ha estat elevada perquè ací s’han invertit molts dels diners guanyats en la construcció. El procés innovador s’ha dirigit a la introducció de l’agricultura ecològica, una producció que ara està resultant molt rendible; a la implantació d’una avançada tecnologia en la xarxa de regadiu i a l’ampliació i millora de les produccions d’hivernacle. Al magatzem de la cooperativa el treball no és gaire especialitzat, bàsicament els empleats fan la neteja i l’envasament dels productes.
Al poble també hi ha, a banda de la cooperativa un magatzem, molt més petit, de comercialització de cítrics.
Del conjunt de l’activitat industrial, les activitats de la construcció signifiquen el 74% i la resta el 26%, però cap d’elles té especial rellevància en l’estructura econòmica del municipi. Els joves amb estudis i els enginyers agraris o emigren, o viuen ací però treballen a Múrcia.
El turisme, o més ben dit els bars i restaurants i el comerç al detall, és l’altra gran activitat del poble. La tipologia del turista és el de segona residència i d’una manera molt majoritària procedeix de Múrcia, tot i que també hi ha una colònia significativa d’estrangers. La població és d’unes 24.000 persones a l’hivern i de 80.000 a l’estiu. Pràcticament tota l’oferta turística és d’apartaments i xalets de segona residència, només hi ha dos hotels petits que ofereixen 87 places, un hostal amb 40 places, un càmping de 393 places i dues cases rurals amb un total de 20 places. L’ambient turístic és d’un marcat caràcter familiar.
L’índex turístic que calcula el Servei d’Estudis de la Caixa no és important en el cas de El Pilar, tot i això, en el període 2006-2012 s’ha incrementat en un 50%, passant d’un valor de 4 a un de 6. Durant la crisi, l’índex d’activitat econòmica del poble s’ha ressentit, n’ha perdut prop d’un 17%, però el poble ha resistit la crisi molt millor que no altres municipis costaners, especialment aquells que han fet del turisme un monocultiu.
Durant el boom immobiliari s’hi va construir molt. És difícil trobar edificacions amb moltes altures i macrourbanitzacions. El poble va obrir, això si, una gran quantitat de sòl urbanitzable, no només a la mar, sinó també cercant el desenvolupament natural del poble. La gran artificialització del sòl es va fer en el període 1990 – 2006, passant de 446,56 Ha a 1.125,77 Ha, un increment molt gran de 679.21 Ha. Actualment un 40% de les urbanitzacions projectades, tant vora el poble com a la mar, són solars que estan per desenvolupar.
Al terme hi ha zones de gran valor ecològic, un aspecte que pren especial importància atesa la degradació mediambiental del conjunt de la comarca i l’aridesa del territori. Cal posar de relleu les àrees de garriga, especialment la garriga de margalló, així com la varietat d’aus rapinyaires. Té protegides la Serra Escalona, la devesa de Campoamor, el Cap Roig i les Lagunas de lo Monte.
L’activitat comercial a l’engròs comença a ser significativa al poble. Encara que el nombre d’activitats no és gran, tot i la crisi, durant el període 2007-2012 han augmentat un 6%, quan a la resta de pobles de la comarca hi han disminuït ostensiblement.
També s’hi ha anat assentant un significatiu comerç al detall, encara que la crisi n’ha fet perdre un 30% dels negocis d’aquest sector. Tot i la baixada d’activitat encara manté un elevat índex de superfície comercial per habitant: 2,46 m2, superior al d’Oriola, Torrevella i Guardamar i quasi a l’altura d’Almoradí. En total, al comerç al detall hi dedica 57.573 m2, dels quals, 19.444 en són d’alimentació i 34.494 de la resta de comerços. D’aquests últims, els més importants són els dedicats als productes per a la llar, bricolatge, ferreteria, etc. El poble no té centres comercials
El binomi turisme – agricultura ha permés a El Pilar de la Foradada tindre l’atur estabilitzat, al voltant del 10%, en els darrers anys. L’atur es concentra en la població entre 25 i 49 anys. Pel que fa de les contractacions realitzades al poble durant l’any 2013, el sector agrícola n’ha absorbit prop del 18%, els serveis el 73% i la construcció el 9%. La indústria no arriba a l’1% de les contractacions.
Amb la crisi han desaparegut les empreses auxiliars associades a la construcció. A hores d’ara al polígon industrial només hi funciona el 30% de les empreses instal·lades.
La població d’El Pilar té un alt nivell de línies de banda ampla: 0,2368 per habitant, i també de vehicles, especialment de furgonetes, camions i altres vehicles de motor. També té un alt índex d’oficines bancàries 0,684 per cada 1000 habitants, amb només una reducció del 18% de les oficines, quan la mitjana comarcal n’ha estat del 34%.
El pressupost municipal dels darrers anys s’ha reduït al 60%, fent el càlcul a euros constants, del nivell pressupostari de 2002: 1.099 €/hab. el 2012. El deute viu s’ha multiplicat per sis durant els anys de crisi; així i tot està en xifres controlables de 581 €/hab. El pressupost d’inversions pràcticament ha desaparegut en l’actual legislatura, mentre que les despeses de personal hi han augmentat significativament.
El poble majoritàriament és de dretes. Les famílies del poble “de tota la vida” ho són. A les eleccions generals i a les valencianes sol guanyar el PP, però a les municipals el que sol guanyar és el PSOE.
Pràcticament totes les activitats de qualsevol mena les organitza l’Ajuntament i la gent hi participa molt. A més, la gent de Pilar és molt solidària i realitzen amb èxit diverses campanyes en aquest sentit. L’opinió generalitzada entre la població és que al poble es viu bé
D’activitats culturals se’n fan ben poques. D’associacions culturals només hi ha un club de teatre que ve a fer una obra anual i el conservatori que té una banda de música. El poble disposa del Museu arqueològic i etnològic Gratiniano Baches.
El darrer ajuntament socialista, el 2000, va voler acabar amb la ínfima dotació cultural del poble amb la construcció d’un gran centre cultural que portava com a nom la Paloma. Les obres s’iniciaren però el pressupost va començar a créixer i dels 2,5 milions d’euros inicials se n’arribà als 8,5 milions. El mateix alcalde va paralitzar les obres i va fer la rescissió del contracte en veure que no podria fer front als “sobrecostos”. Tot plegat, un cas insòlit.
Les associacions més importants són les d’ames de casa i les esportives. El Pilar està molt ben dotat d’instal·lacions esportives de tota mena, cadascuna en té un club i una escola esportiva. La gent del poble és molt activa per tal d’aconseguir finançament popular per aquesta mena d’activitats. Les festes són la Setmana Santa, el Pilar i la festa de la segregació d’Oriola o festa de la independència. Un signe distintiu del nou ajuntament del PP és el seu suport a les festes.
Cal preguntar-se sobre el sentit d’aquestes segregacions municipals. Ja sabem que aquesta qüestió és totalment impopular a El Pilar, atesa la llarga lluita i l’alegria del poble en aconseguir-la. Coneixem perfectament el centralisme i la manca de visió territorial que caracteritza els nostres municipis, tot resultat d’una concepció, i d’una llei electoral d’entitats locals, atomitzadora i gens respectuosa amb la representació del propi territori municipal, però així i tot no n’acabem de veure els avantatges, excepte, en tot cas, per a les famílies propietàries de les terres.
És ben cert que El Pilar ha desenvolupat una important activitat agrícola i de comercialització d’aquesta producció que pot ser un exemple per a la resta de la comarca i per a altres comarques el País. Aquest fet, però, no guarda ninguna relació amb el fet de ser un municipi independent o ser una pedania depenent d’Oriola. Per altra banda, ha desenvolupat un model urbanístic depredador del territori i un model turístic residencial que en res no es distingeix del que ha fet la mateixa Oriola o els veïns de Múrcia. El nou poble ha generat un creixement poblacional d’al·luvió molt important, uns com a residents estrangers, i altres, la majoria, com a ma d’obra barata amb la funció de satisfer les necessitats d’un model econòmic fet a mesura dels propietaris de les terres, agrícoles o urbanes.
El resultat de tot aquest procés ha estat l’aparició d’un poble murcià al si del País Valencià, sense cap lligam comarcal ni cap perspectiva supramunicipal, i per tant, sense saber quin és el paper que hauria de jugar en el territori, ni en l’àmbit administratiu, jurídic o cultural al que pertany.
Les qüestions territorials i culturals són aspectes que en tot el món es consideren essencials per al futur de les ciutats, en termes econòmics i en terme de qualitat de vida de les persones, i especialment per als joves que han fet l’esforç de formar-se. Uns municipis, o agrupació de municipis, amb un territori suficient, permetrien una visió més global del territori i una capacitat econòmica més adequada per a la planificació i la prestació dels serveis. Dissortadament sembla que aquestes qüestions no estan en l’agenda dels decisors del nostre país.
