Joan del Alcàzar
L’estiu entra en la seua última fase, s’han acabat les vacances per als qui tenen treball i el jovent torna als centres d’ensenyament: ha començat el nou curs.
No va a ser un curs fàcil per a ningú, i menys en l’actual situació política. Núvols ben negres cobreixen l’horitzó, i no solament l’electoral. Encara que les municipals i regionals seran al maig pròxim, la tardor es preveu calenta socialment parlant, i l’hivern més que convuls. És a dir, que abans que la primavera arribe anem a viure una etapa política i partidària d’alt voltatge, d’una intensitat inusual, i això que d’intensitats polítiques anem ben servits en els últims anys. La confrontació de la primavera serà, a més, el pròleg de les legislatives de novembre; així que l’any 2015 se’ns anuncia recarregat d’emocions i tensions que poden arribar a afectar seriosament la salut del ciutadà.
L’economia no remunta el vol per molt que Mariano Rajoy parle que aquesta té ja arrels vigoroses [sic]. Seran vigoroses, portentoses, poderoses o mega galàctiques, però no es veuen per cap lloc. És cert que les xifres macro estan millorant, però no ho és menys que més enllà dels Pirineus la recuperació econòmica està entre tíbia i freda (Alemanya, França i Itàlia estan com estan) i el Banc Central Europeu acaba de deixar l’interès financer per a la banca en el 0.05. Com d’espès està el panorama perquè Draghi, desoint a Merkel, haja baixat els tipus al mínim històric? En les terres que governa [és una forma de dir-ho] Rajoy, la desocupació no disminueix. Els poquíssims llocs de treball que es creen són estacionals, precaris i malament pagats. El Partit Popular ha aconseguit alguna cosa inimaginable fa pocs anys: que es puga ser treballador a jornada completa, i estar per sota de la línia de pobresa. Pitjor és no tenir treball o tenir-ho a temps parcial, diuen els de Rajoy [i els grans empresaris, al costat dels banquers], i tenen raó. Raó carregada, açò sí, d’una sobredosi de cinisme superlatiu. Aqueixos treballadors precaris i malament pagats haurien de, en eixa lògica, agrair als seus ocupadors que no usen el fuet contra ells. Espanya, la de les arrels vigoroses, va estupendament. Això diuen des del Govern, i la majoria de la gent es pregunta de quin país parlen.
La política partidària està retorçada, gripada, obsoleta. I això ocorre perquè el model de la Transició va col·lapsar. Ja no serveix. Cal reformar-lo a fons, si no volem que el sistema s’enfonse; si no volem que l’actual escenari de partits s’òbriga als extremismes de dreta i als populismes de diferent signe, així com als diversos particularismes que poden créixer amb facilitat en un escenari com l’actual.
La Constitució de 1978 es va quedar xicoteta i la societat actual no cap dins d’ella. Cal canviar-la, actualitzar-la, sintonitzar-la amb una realitat glocal que no és ni pareguda a la de finals dels anys setanta del segle passat. Tothom ho sap, tots sabem que cal fer-ho, però ningú té la suficient claredat d’idees ni el necessari lideratge com per a afrontar aquest repte. No hi ha més que tacticisme, cortoplacisme, càlculs mesquins i la disposició de tots a saltar-se un ull si en l’envit deixa cec a l’adversari.
La qüestió catalana és l’evidència de l’obsolescència del model que va sorgir en els anys de la tornada a la democràcia. Els nacionalistes moderats de Convergència i Unió estan a les portes del divorci, i a més han perdut el timó d’un procés que van assumir perquè des de Madrid, pràcticament, se’ls va espentar a fer-ho i perquè no van tenir el suficient realisme estratègic com per a desmarcar-se de les opcions netament sobiranistes o independentistes. Aquests últims han emprès un camí cap a la secessió exprés que no es pregunta pel dia després i que atén més a sentiments que a càlculs. I és que Espanya es concep des del centre d’una forma que ni tan sols és mínimament amable amb les perifèries. Espanya és molt plural, i ho és per raons que vénen de segles arrere. Negar-ho, com fa el nacionalisme espanyol, no condueix sinó a la confrontació amb els nacionalismes perifèrics. I és que els nacionalistes espanyols, per negar que no quede: fins i tot neguen que ells siguen nacionalistes.
Els partits polítics sistèmics estan entre des-legitimats per la corrupció i per la seua política antisocial [el cas del PP] o desapareguts en combat [poc de combat] dessagnats en les seues lluites internes [el cas del PSOE]. La coalició liderada pel Partit Comunista, Esquerra Unida, pateix en les seues carns l’aparició d’un nou grup, Podemos, la cotització del qual puja i puja en les enquestes, que amenaça amb posar potes enlaire el sistema. És la versió hispana d’aquell que se vayan todos argentí, encara que com allà no se sàpia qui ni com els van a substituir. A més, per a completar el marc, estan els nacionalistes perifèrics [País Basc, Galícia, País Valencià, Balears, Canàries, Aragó] i altres noves agrupacions polítiques de caràcter local o regional d’esquerra [Guanyem Barcelona, per exemple] o de dreta [UPyD, Ciutadans]. S’augura un escenari ben complicat a l’hora de generar majories de govern.
I què se li ha ocorregut proposar al PP en aquest escenari? Doncs canviar la llei electoral; és a dir, canviar les regles del joc quan estem al final de la segona part. I açò sense comptar amb ningú, valent-se de la majoria absoluta que tenen en el Parlament de Madrid. Per a evitar que coalicions postelectorals els desallotgen de les alcaldies allà on perden la majoria absoluta que ara tenen [serien centenars, segons les enquestes], volen que siga alcalde el cap de la llista més votada. Una vilesa, un autèntic colp a l’Estat, una devaluació sense precedents de la qualitat de la democràcia espanyola, que no pretén més que evitar el pitjor efecte de l’estira-i-arronsa electoral que les enquestes els anuncien: la pèrdua del poder local.
És difícil saber si s’atreviran, encara que com juguen a la desesperada és possible que ho facen. Més enllà de tot el que s’ha dit, la decisió de canviar les regles del joc seria un pèssim missatge a la ciutadania: els polítics [així, en general, com es parla despectivament en el carrer] no tenen un altre objectiu que perpetuar-se en els seus càrrecs. I açò mentre milions de ciutadans cerquen treball sense trobar-lo i senten com l’Estat social tremola sota els seus peus. Un escenari que ni pintat perquè triomfe el discurs
Publicat a http://escriureenlaire.blogspot.com.es/
