Carles Barquero Genovés
Faig cua a la fotocopiadora del barri. Davant de mi, un home bastant major (deu tenir una seixantena d’anys) sosté un paper. Com que sóc bastant xafarder, m’agrada tafanejar el que la gent fotocopia, puc assegurar que de vegades resulta molt interessant. Com que, a banda de xafarder, sóc molt tímid, sempre m’emparanoie pensant que el personal de la reprografia llig els papers que li passe i que, segons el cas, se’n fot per dins.
En aquest cas, però, la xica no sembla parar-hi atenció en absolut. Deu treballar tantes hores al dia que solament deu atendre a la grandària del paper, al preu i al nombre total de reproduccions. Tantes còpies, tants cèntims i a la calculadora. Allargue la vista i veig que l’home que va davant de mi sosté en la mà un full en el qual apareixen, escrites a mà, algunes paraules a doble columna: “En català es diu noi. En valencià, xiquet. En català es diu avi. En valencià, iaio”. La llista s’allarga amb una desena de paraules més. L’home encarrega, en total, cinquanta fotocòpies, les paga i, saludant educadament, se’n va.
Mentre espere, palplantat, el torn a la cua, reflexione sobre l’home i sobre el seu intent propagandístic, ben modest per altra banda donat el nombre de còpies sol·licitades. Deu o quinze paraules per diferenciar dos idiomes. Sembla mentida, però molta gent, i en sóc testimoni, s’ho creu. Molts dels meus alumnes estan fermament convençuts que el valencià i el que ells diuen català són, a totes llums, llengües diferents, i posats a fer un llistat de paraules diferencials, només són capaços de posar-ne deu o, a tot estirar, vint exemples. Sempre els mateixos: iaio/avi, xiquet/noi, tarda/vesprada, eixir/sortir, meua/meva… Això i alguna consideració especial sobre que els catalans parlen més tancat. Perquè clar, els qui parlen més tancat sempre són els altres, nosaltres mai! Vint o trenta paraules. Poca cosa més. Es constata que és més la voluntat de separar-se que el fet que hi haja o no motius suficients per a fer-ho. La voluntat va per davant de la realitat i el desig per davant de la raó, en aquest cas com en tants altres.
Se’ls podria dir, tant als meus alumnes com a l’home de la copisteria, que vint paraules, o trenta, o cent, no són suficients per separar científicament dos idiomes, més encara quan molts dels mots suposadament diferencials no ho són tant, perquè a les comarques de Girona, per exemple, molta gent també diu meua; a Elx, per exemple, diuen dintre i no dins, a Tortosa, que pertany a Catalunya, diuen eixir, i en molts pobles valencians del nord jo penso i no jo pense… Sí, se’ls podria dir tot això, però no entraré ara en arguments pròpiament lingüístics, sinó de percepció.
I m’explique: una persona que sent traïda la seua identitat lingüística perquè en el llibre de text del seu fill posa avi i no iaio és, necessàriament, una persona que entén la llengua com una cosa raquítica i apegada al registre col·loquial. Quan s’entén la llengua com un idioma gran, capaç de tindre literatura i d’expressar ciència, i de desplegar sinònims, i frases fetes, i arcaismes i cultismes i de tot, les petites diferències no importen. I la prova la teniu en el castellà, on el contrast entre frijol i judía o entre cacahuete i maní no ens importa un borrall, perquè entenem que el castellà és gran i magnificent, ric i ampli. Amb el valencià, però, passa al contrari, les petites diferències ens escandalitzen, i una simple paraula com servei, escrita en un rètol del metro, pot convertir-se en un camp de batalla per a grafiters reivindicatius que insisteixen a substituir aqueixa paraula per servici, segons ells molt més valenciana.
Al darrere hi ha, és clar, molta ignorància, però també, i hi insistisc, una peculiar concepció de la llengua, la de qui solament l’entén constreta a l’oralitat i al registre col·loquial; la llengua com una parla curta i esquifida, reduïda a un repertori miserable. Per això, perquè només en coneixen unes poques paraules, una sola els és una enorme batalla; per això, perquè a penes en gasten, un canvi en les poques que coneixen és una qüestió cabdal. Es creuen –realment es creuen– que algú anirà a casa a obligar la família a dir avi en comptes de iaio. Llengua oral, registre col·loquial. No en veuen més. El valencià, per a ells, no és res més que això, una llengua xicoteta.
