Josep Sorribes
La resposta a l’inevitable “per què?” de l’estancament secular de Sogorb a què al·ludíem en el primer lliurament d’aquest article, cal cercar-la òbviament en la història contemporània de la ciutat, del 1808 ençà, encara que alguns trets enfonsen les seues arrels en temps més reculats. Malgrat el predomini aclaparador de la història política, l’excés d’erudició i el “petit” detall que acaba el seu recorregut el 1900 (quina dèria o quina por d’acostar-se més en el temps!), el llibre Segorbe a través de su historia de Pablo Pérez García (Mútua Segorbina de Seguros, 1998) és, de tota manera, una gran ajuda. I si hem de fer cas a Cavanilles (pàgs. 306-307):
“…No hay producción alguna en el reino que deje de lograrse en aquellos campos, los que dan en el mismo año trigo, y maíz, además de la seda. Pero debe atribuirse a lo fértil del suelo y templado de la atmósfera, pero más aún a la abundancia de aguas. Fuera de las del río, logran también la mayor parte de la fuente de la Esperanza, no lejos de la ciudad, donde hay un cerro de piedra tosca, por cuyas raíces occidentales brotan cristalinas aguas en tanta copia, que bastan para regar 4.000 hanegadas de huerta. Los manantiales se hallan en un sitio horizontal, forman una balsa y luego un riachuelo que, dividido, corre en tres partes hacia Navajas, Altura y Segorbe. Navajas recibe agua para regar 360 hanegadas, Altura para 1.600 y Segorbe para más de 2.000. Éstas últimas hacen parte de las 7.000 que posee la ciudad… Quedan a los pies (del castillo) las habitaciones de 1.100 familias ocupadas las más en cultivar campos tan felices. Deberían serlo también los colonos pero mas por falta de propiedad se hallan sometidos al triste estado de jornaleros o al inconstante de arrendadores del cabildo eclesiástico, de la cartuja, de otros conventos o de particulares propietarios que arriendan sus haciendas al que más promete. De ahí la pobreza y muchas veces la ruina de los arrendatarios en un país ameno… donde se dan frutos de huerta y de secano, donde hay pastos más que suficientes para los ganados que deben abastecer la ciudad.”
Cavanilles traça un perfil nítidament agrari (i sotmès a les lleis de la propietat de l’antic règim) que es mantindria encara en la immediata la postguerra, 150 anys després. Aquesta “permanència” té una causa generalment acceptada però també probablement massa poc estudiada: el fracàs de la industrialització de Sogorb malgrat uns inicis prometedors. Així, el mateix Pablo Pérez (pàgs. 352-355) després de reafirmar el caràcter urbà de Sogorb des de l’època del domini àrab, fa una àmplia descripció -citant P. Madoz- de les activitats manufactures de tipus artesanal que es mantenien a la ciutat (manipulació de farina, oli, aiguardent, sucre, cera, midó, lli, seda, llana i altres oficis com ara terrisseria, obrers de vila, la fusteria o l’ebenisteria sense oblidar la producció de paper i l’extracció de productes minerals…), per a després parlar dels intents industrialitzadors i del seu fracàs.
Entre 1830 i 1885 es registra a Sogorb un notable procés d’industrialització que fa que siga, després de Castelló, la segona ciutat industrial de la província. L´autor -és clar− apunta que “tal vez le faltó el impulso político de la capitalidad provincial” però d’aquesta idea fixa i recurrent ja en parlaré després i, a més, els factors del fracàs em sembla que son molt més complexos. La primera gran fàbrica de què es tenen noticies fou la creada el 1830 per Vicente Bordalonga dedicada a la producció de teixits de llana que tingué una vida efímera perquè tancà el 1844. Pocs anys després el seu emplaçament (l’antic convent dels Caputxins) fou ocupat per una altra fàbrica dedicada en aquest cas a les filatures de cotó i que fou la que introduí la primera màquina de vapor el 1859. De forma paral·lela, el 1858, la fàbrica Palluat-Combier-Testenoire (amb capital lionès) s’instal·là a Sogorb, obrí un establiment al trinquet de l’Hospital i es dedicà des del 1861 i al llarg de 30 anys a la producció de seda. Donava treball a més un centenar de famílies. El 1862 una nova fàbrica (destinada a la producció de vaixelles i sucre, curiosa combinació) obrí les portes i quatre anys més tard feu el mateix una nova fàbrica de paper blanc i de fumar..
Cap al 1871 el 35% si fa no fa de les grans indústries de la província estaven a Sogorb però el 1885 Vinaròs ja li havia guanyat la partida a Sogorb. Malgrat l’evolució a la baixa, en desembre de 1886 una nova i moderna fàbrica d’elaboració i refinament d’oli veié la llum i el 1889 l’oli de Sogorb obtingué la medalla d’or de l’exposició celebrada a París el 1889. Però el 1891 tancà la fàbrica de seda i dues noves fàbriques de final del XIX (de fabricació de guano i de destil·lació de vi) no pogueren contrarestar la crisi del tèxtil.
“Gràcies” al costum –bastant generalitzat− de finalitzar els llibres d’història local el 1900, no sabem pràcticament res del període que va de 1900 a 1939, uns anys d’aparent “reruralització” agreujada pel sever càstig de l’aviació feixista durant la guerra civil. Un altre llibre que tampoc és cap joia historiogràfica però que dóna alguna informació d’interès sobre la postguerra a Sogorb (Germán Reguillo Simón, La Plaza de las Monjas, Diputació de Castelló, Col·lecció Memòries, 2008) ens informa de la notable destrucció del teixit productiu originada pels quinze bombardeigs que patí Sogorb al llarg de la guerra. Tampoc sembla aquesta la raó més important de la desindustrialització de Sogorb, perquè el mateix Germán Reguillo ens parla de l’existència en la postguerra de dues fàbriques tèxtils: la d’Almela (on hi treballaven 200 dones ) i la “de arriba”. Així mateix, en un interessant llibre de fotografies amb peus de pàgina ben curiosos (Rafael Simón Abad, Segorbe: Así fuimos, Ed. Amberley, 2011) hi ha material abundant sobre la fàbrica tèxtil Almela (que tancà el 1990) i sobre una altra fábrica tèxtil, aquesta de seda, la Textil Levantina, que s’inaugurà el 1932 i que, segons que sembla, també tancà recentment sense que puguem especificar-ne la data.
La industrialització i la des-industrialització de Sogorb és per tant un fet constatat i una matèria que demana estudis més convincents que haurien d’incloure també el que passà a Morella i els Ports (amb la fàbrica Giner i altres) i l’excepció de la Marie Claire (que neix, de tota manera, a la postguerra i no abans) a Vilafranca. Cal no oblidar que des de l’edat mitjana Sogorb formava part del “quadrilàter de la llana” delimitat per València, Tortosa, Saragossa i Conca (Pablo Pérez, op. cit., pàg. 167), quadrilàter que tenia a Morella el seu centre econòmic, però en el qual Sogorb jugava un paper important com a proveïdor de llana crua tant per la importància del seu bestiar (uns 6.000 caps de bestiar oví el segle XVI) com per canalitzar el comerç i ser lloc de pas dels ramats entre València i Terol. Hi havia, doncs, tradició suficient que explicaria el protagonisme de la indústria tèxtil al segle XIX i fins i tot la presència més recent d’una fàbrica com la Lois, que ja fa més de deu anys que tancà però que arribà a produir uns quants anys, camí de Geldo. Tan importants com les destruccions de la guerra poden haver estat els entrebancs d’un ambient cultural on l’Església, la propietat nobiliària i els senyorets (el baró d´Escrich, els Clavijos, els Durba) sempre han pesat massa. O la tardana arribada del ferrocarril (fins al 1898 no s’inaugurà la línea Sagunt-Sogorb). El tema queda obert fins que els historiadors posen les coses al seu lloc.
Encara relacionat amb la història contemporània de Sogorb, és obligat fer esment d’una de les qüestions que més passions han desfermat i que, potser, més temps i esforços han consumit. En Sogorb estan, segons que sembla, avesats a polèmiques costoses com la de la famosa Segòbriga (que encara cueja com demostra que siga el nom del complex aquàtic de San Blas) o la aferrissada defensa de la idiosincràsia de l’Alt Palància. Doncs més important encara fou la reivindicació de la capitalitat provincial o, en el seu defecte, la creació d’una “quarta província” amb Sogorb com a capital. En el llibre ja esmentat de Pablo Pérez hi ha una extensa informació al respecte que sols resumirem molt breument. La cosa té el seu origen en una decisió de 1821 sobre la divisió provincial que anys més tard, en 1833, es materialitzaria en la proposta de Javier de Burgos (http://es.wikipedia.org/wiki/Provincia_de_Espa%C3%B1a).
La ciutat de Sogorb havia estat tradicionalment adscrita a la governació de València però en la proposta lliurada el 1821per la Comissió encarregada passava a ser adscrita a la província de Castelló i, per tant, a Castelló de la Plana com a capital proposada. La sublevació estava servida i el “tot Sogorb“ es mobilitzà. El diputat i canonge sogorbí Miguel Cortés defensà la causa de forma vehement (pàg. 323) per no obtingué el suport que esperava, amb gran disgust i frustració per la seua part. La polèmica, però, no havia fet més que començar. Aprofitant els treballs de rectificació dels límits de les províncies iniciats el 1836 i coincidint amb la supressió del règim senyorial l’any 1837, Sogorb tornà a la càrrega (pàg. 329):
“(solicita) imperiosamente la necesidad de segregar aquella ciudad y su distrito de la provincia de Castellón, erigiéndola en una nueva provincia con los límites que ha trazado la naturaleza, los más proporcionados para que todos sus elementos de prosperidad se promuevan y encaminen a un término de utilidad común o general… Son infinitos los beneficios y bienes efectivos que refluirán, así a la misma como a los antiguos reinos de Aragón y Valencia…. atraería indudablemente algunas compañías de extranjeros industriosos, empleando al mismo tiempo los muchos brazos de niños tiernos, del sexo débil y de la vejez cansada, que por falta de ocupación anda vagando con ofensa de la moral pública”.
Curiós argumentari. La demanda, en tot cas, tingué la mateixa sort que les precedents però no en seria l’última perquè, en 1851, com a conseqüència d’un projecte de Concordat amb l’Església Catòlica que pretenia traslladar la seu segobricense a Castelló, tornà a brollar la polèmica i aquesta vegada en lloc de la moral pública aparegué directament la mà de Déu (pàg. 332):
“… en agravio de Segorbe, destinado por una funesta combinación de circunstancias a rendirle parias, cuando entre ambas poblaciones no existe ni conformidad de ideas, ni de carácter, ni de lengua; cuando entre las dos se halla interpuesta la gigante sierra de Espadán, esa barrera puesta por Dios, protesta muda pero elocuente contra su recíproca dependencia…”
La frustració provincial fou per tant una constant al segle XIX sogorbí i condicionà més d’una presa de postura política, com en la Primera República i la rebel·lió cantonal, cercant sempre les aliances que podrien afavorir el desig d’independència respecte de Castelló.
La historia política contemporània –o la història sense més- de Sogorb està farcida, com a la resta de l’Estat, d’esdeveniments que seria poc recomanable tractar de resumir i que estan relatats amb tota mena de detalls al llibre de Pablo Pérez: de les alternances polítiques i el creixent republicanisme a les obres, serveis públics i fonts (la “ciutat de les fonts”) passant pel servei d’aigua potable iniciat el 1913 per la societat “la Esperanza”, que posà fi al paper cabdal de l’aqüeducte que duia a Sogorb les aigües de la font de l’Esperança des de temps immemorials. Em limitaré tan sols a subratllar –curiosament Pablo Pérez no hi dedica massa atenció- les tres guerres carlines, que tingueren un gran impacte sobre la vida econòmica, civil i urbana de Sogorb i, en segon terme, alguns fets relacionats amb la guerra de 1936 –1939 i la immediata postguerra.
Pel que fa a aquesta darrera qüestió, el llibre ja esmentat La Plaza de las Monjas permet esbrinar alguns fets que comentarem molt breument. Abans, però, cal dir que Sogorb té un record especialment amarg de la Guerra dita Civil, tot i que fou el fruït d’un cop d’Estat i d’una conjuntura internacional dominada per l’extensió del feixisme. El cas és que a la Serra d’Espadà hi havia els nacionals i a Sogorb, a l’altre costat del Palància, els republicans. Al mig el ferrocarril d’Aragó, lògic objectiu de l’aviació facciosa. Però o bé els instruments dels avions franquistes eren molt dolents o bé aprofitaren “que el Pisuerga passa per Valladolid” i els sogorbins van veure com el cel els queia damunt el cap. En donen testimonis la quantitat de refugis que encara es troben en moltes cases, a un pam de terra i que exteriorment son petites finestres enreixades. O els refugis trobats amb motiu de les nombroses excavacions realitzades recentment, en la cripta de la Catedral i en altres molts indrets.
Després de la “gran evacuació” de Sogorb el 14 de juliol de 1938 (hi hagué 15 bombardeigs dels Heinkel 46 de “La Pava” amb 275 ferits i 128 morts ), el primer fet registrat és el “cens” (llevat dels morts a la guerra i els afusellats) de represaliats a Sogorb: amb data de 28 d’agost de 1939, 93 presoners a la presó militar i 494 a la presó dels franciscans, traslladats a la presó de Borriana el 27 de maig de 1940. Les cartilles de racionament aparegueren el 1943 i l’ambient generat pels vencedors fou com a tot arreu d’estricte terror com ho demostra el grafitti “Rojo ten cuidado” que aparegué al carrer Palacio, coincidint amb la votació el 1947 de la Llei de Successió a la Jefatura de l’Estat, precedent d’una monarquia imposada, tot i que parlamentària, arran la Constitució del 1978. El 1949 es va prohibir el Carnestoltes i hi hagué un intent de protesta pel diferent tracte que rebia l’estraperlo “familiar” (ben documentat al llibre) i l’estraperlo de coll blanc (camions a l’engròs amb total impunitat). El 1945 reprengué les seues activitats el Seminari, antiga institució dels Jesuïtes que després de la seu expulsió fou transferit per Carles III al bisbe Alonso Cano.
L’ambient i les penúries de la postguerra no foren especialment diferents a les de tantes i tantes ciutats del País, però paga la pena reproduir un paràgraf del ban de l’alcalde en febrer de 1945 amb motiu del nomenament de Ramón Sanahuja y Marcé com a nou bisbe:
“… regocíjate, segorbino y apréstate con tus mejores galas, aunque las circunstancias difíciles en que te dejó la guerra no se hayan aún superado, y la devastación de nuestra ciudad , que mereció por ello la adopción del Caudillo, todavía signifique en sus ruinas los sufrimientos de nuestro pueblo, apréstate a recibir a tu prelado; a tu padre, con el júbilo del hijo que se ha visto huérfano durante tanto tiempo…” (La Plaza de las Monjas, op. cit. pàg. 351).
Des de la restauració de la democràcia el 1979 els fets són més coneguts però cal recordar que a Sogorb el primer alcalde democràtic fou el republicà (d’ARDE) Manuel Sender Gil (fruït d’un activisme republicà que encara es manté tot i que molt afeblit) i que de 1983 a 1995, l’alcaldia correspongué al PSPV-PSOE. Després vingueren cinc legislatures sense interrupció de Rafael Calvo Calpe, del PP, home indubtablement actiu i emprenedor que aprofità el tsunami blau que a hores d’ara sembla amainar.
Conscientment he deixat la història antiga, medieval i moderna de Sogorb per al final, contravenint el costum. Vista la importància objectiva de la història com un actiu per a una política activa de valorització del patrimoni històric artístic –ja n’hem parlat anteriorment- no volia donar-li massa espai en aquesta mena de viatge per les ciutats del País. Hi ha diverses raons que, pense, justifiquen l’opció. La primera és que si alguna cosa no falta a Sogorb és documentació històrica, malgrat l’absència d’explicacions plausibles sobre temes com ara la desindustrialització. El llibre de Pablo Pérez és un bon exemple d’exhaustivitat on la història anterior a la Guerra del Francès ocupa un volum de pàgines aclaparador. Els altre llibres citats no fan més que reforçar la informació i mitigar, tan sols en part, l’entrebanc ja esmentat del límit del 1900. Per tant el lector interessat té on recórrer. Però hi ha una segona raó. Mai he oblidat la impressió que em produí un dia sentir a una guia turística que ens explicava els castells de la ciutat de Cáceres, referir-se a “nuestros nobles”. Un excés de melangia o d’admiració per aquells temps d’esplendor (que no ho foren per altra part per a la immensa majoria de la població) del passat no és un costum sanitós ni incentiva necessàriament a fer front als reptes de futur. Parlar-ne, sí, però amb mesura i una certa visió crítica basada en el fet prou indiscutible de que qualsevol temps passat fou pitjor.
Aclarit això, m’apressaré a dir que entre les 50 o 70 famílies localitzades en torn al 1550 AdC als turons del Castell i Sant Blas i dedicades a l’agricultura, el bestiar i els recursos naturals i l’actual Sogorb hi ha un fil de continuïtat nítidament marcat per tres trets bàsics: la ubicació estratègica, la condició de territori de frontera i la riquesa de l’entorn. Vegem aquestes “precondicions” abans de parlar de fets històrics concrets. Quant a la ubicació estratègica, no caldrà insistir-hi massa. Hi compten dos elements: la protecció que atorga l’espai determinat pels dos turons esmentats, aprofitats per a bastir tant la fortificació de San Blas com la del Castell de la Estrella (amb el que implica d’aixopluc per a la població), i el fet estratègic indiscutible de la ubicació en l’eix del Palància i, per tant, el fet de ser lloc de pas de persones, mercaderies i informació entre València i Sagunt, per un costat i Aragó per l’altre. Més enllà de la polèmica estèril i bizantina sobre si Sogorb era o no l‘antiga Segòbriga (polèmica que sorgeix als segles XI i XII com a conseqüència de la rivalitat de les seus de Sogorb-Albarrací, creada el 1259, i València), del que no hi ha cap dubte és que la via romana que unia Saguntum i Caesar Augusta (Saragossa) passava per la Vall del Palància i tenia una notable vitalitat .
A més del fet estratègic, Sogorb sempre ha estat un territori de frontera entre València, Castella i Aragó i això val tant per a la ciutat musulmana de Xuburt com per a la cristiana de Sogorb. I com tots els territoris de frontera, Sogorb ha estat una cruïlla permanent dels moviments de conquesta, reconquesta, poder senyorial (o reial) i rebel·lions (dels agermanats, dels moriscos, dels carlistes…) i ha tingut que desenvolupar un complex joc d’aliances que arriba fins a la frustració provincial del XIX. I és aquest paper de territori cruïlla o baula el que ha empentat o limitat el seu paper de ciutat i el que ha determinat una de les senyes d’identitat com ara la parla castellana.
Territori estratègic, territori frontera però també territori ric en recursos agrícoles, ramaders i forestals i lloc privilegiat per a desenvolupar el comerç i l’artesania. A semblança de Borriana, Sogorb ja fou una ciutat amb els àrabs i mai deixarà de ser-ho malgrat l’existència de períodes de reruralització parcial.
Amb aquests trets diferencials s’entenen millor alguns fets històrics cabdals com ara el caràcter de terra tributària del Cid en data tan primerenca com el 1091: el senyor de Sogorb Al-Qâdir li havia de pagar 6.000 maravedís anualment. Mort el Cid, Sogorb quedà incorporada a un ample conjunt de terres tributàries del rei Alfons I de Castella a qui “Xeborc ” havia de pagar la paria acordada. Abans de la reconquesta “oficial” , cal si més no esmentar al famós Rei Lobo dels cristians (un noble musulmà de nom Ibn Mardânix) que s´aprofità de la por de castellans i aragonesos a la nova ofensiva almohade i sobrevisqué a principi del segle XII fins que el 1172 els almohades ocuparen València. Seria impossible i estèril tractar de relatar les mil i una intrigues del període de la pre-reconquesta i també del posterior a aquesta amb figures de transició com Abu-Zaÿd. Si de cas ens interessa subratllar els continus conflictes entre les seus arxiprestals de Sogorb-Albarrací i de València i la gran influència que exercí la seu de Toledo . El mateix Pablo Pérez ( pàg.69) afirma :
“De nuevo la sombra de Castilla se proyectaba sobre los territorios de Aragón y Valencia. A si acaso cabía alguna duda, la designación oficial de D. Pedro García como obispo de Segorbe-Albarracín, cuya bula había sido cursada desde Lyon el 12 de Abril de 1247, reconocía la autoridad del metropolitano de Toledo sobre la sede sufragánea de Segorbe-Albarracín y ratificaba los actos administrativos y eclesiásticos adoptados por el arzobispo hasta el momento.”
En relació a la incorporació de Sogorb al regne de Jaume I, el mateix autor és de l’opinió (refrendada pels estudis de Pierre Guichard i Robert I. Burns), que els registres de la cancelleria de Jaume I permeten situar a Sogorb entre les ciutats musulmanes de tipus mitjà, darrere de les tres grans capitals i de les quatre localitats més poblades. Sogorb era doncs la novena ciutat del Regne de Valencia pel que fa a la seua entitat urbana. En paraules de Guichard (pàg. 37):
“La colonización cristiana pobló en primer lugar las ciudades importantes (Valencia, Alzira, Xàtiva) y los lugares de carácter casi urbano (Segorbe, Borriana , Llíria, Cocentaina). En varios casos (Castellón, Vila-real, Gandia) los cristianos crearon una auténtica pequeña ciudad en una zona rural que no la tenía anteriormente… Este modelo fue observado incluso en centros de colonización de menor importancia como Sant Mateu, Nules , Albaida o Pego…..”
Deixaré de costat, com ja he dit, la teranyina d’aliances, pactes, traïcions i matrimonis de conveniència (o d’estat) i em limitaré a assenyalar alguns fets ben coneguts com ara que Sogorb arribà a ser el segle XIV residència reial en raó al matrimoni de Martí l’Humà amb la sogorbina Maria Luna, temps aquells en què el magnífic alcàsser de Sogorb serví als efectes escaients fins que, a la primera meitat del segle XVI, Alfons d’Aragó i Sicília, fill de l’infant Fortuna, féu construir el nou Palau Ducal al raval d’Agualimpia, sent abandonat i enderrocat el Castell de la Estrella (avui sols en queden les restes al Passeig de Sopeña). El 1435 va passar de formar part del patrimoni reial a les mans de l’infant Enric després de la creació del Senyoriu de Sogorb per part d’Alfons el Magnànim per a compensar l’infant de les pèrdues que havia sofert en el Regne de Castella. En 1459, Joan II d’Aragó li va atorgar el títol de ciutat ducal, sent el seu primer duc de Sogorb l’infant Enric d’Aragó també dit “Infant Fortuna”. El Ducat es mantingué en l’òrbita catalanoaragonesa (els Folch de Cardona) fins que es produí el casament de Catalina Antonia María de Aragón, Folch de Cardona y Fernández de Córdoba , VIII comtessa de Sogorb amb Juan Francisco Tomás de la Cerda Enríquez de Rivera, VIII duc de Medinaceli, integrant-se el Ducat de Sogorb en la casa de Medinaceli (1696- 1711), situació que continua fins l’actualitat. En l’Antic Regne de València, els Medinaceli aplegaven els ducats de Sogorb i Gandia, el Marquesat de Dénia i el Comtat de Cocentaina, a més d’un gran nombre de baronies i senyorius.
Aquesta és una síntesi breu de la història nobiliària de Sogorb. L’altra història, la del poble pla, requerirà noves investigacions que completen la informació socioeconòmica aportada per totes les obres a les que ens hem referit. Quan adés deia que qualsevol temps passat fou pitjor tenia en ment les condicions de vida , els privilegis de l’Església i la noblesa i la constància o sospita segons els casos que a Sogorb com a la resta del País i de l’Estat, la història real és una història de crueltat, domini i fam. Si més no, i tan sols com a exemple, val la pena llegir aquesta referència:
“Otros autores fueron aún más lejos porque propusieron la castración de los moriscos. Uno fue el obispo de SegorbeMartín de Salvatierra que escribió al rey en 1587 que los moriscos “se acabarán de todo punto, specialmente capando los másculos grandes y pequeños y las mugeres” –como alternativa también propuso enviarlos a una isla desierta, como Terranova-.” (Luis F. Bernabé Pons, Los moriscos: conflicto, expulsion y diáspora, Los Libros de la Catarata, 2009).
