Vicent Galiana
Pocs processos en els últims anys han fet rodar tants rius de tinta com l’anomenat “Fenomen Podemos” i l’ascens de referencialitat hegemònica del seu “líder” Pablo Iglesias. Des del meu humil punt de vista, la majoria de les anàlisis publicades han estat marcades per la seva irrupció merament electoral i, sempre, des d’una òptica militant que ha marcat la seva qualificació des de posicions antagòniques que, si bé ens han ajudat a complementar les visions i anàlisis, no han aportat excessiva claredat en el procés, entenc que necessari, de debat des d’una perspectiva històrica que supere els pocs mesos de vida de la formació.
Abans d’iniciar aquest humil intent d’anàlisi m’agradaria senyalar algunes pautes prèvies: en primer lloc, demane disculpes per la llargària del mateix que, malauradament, excedeix allò que convencionalment s’entén per article. Seguit, també crec important ressaltar que aquest article no pretén ser una sentència, ni moral ni ideològica, sinó que parteix de la idea de la necessitat d’aportar un granet d’arena al debat al voltant de la nova formació espanyola i que, en conseqüència, l’objectiu no és altre que crear debat al sectors més amples possibles. En tercer lloc, partim de l’anàlisi de que arran la violació sistemàtica de conceptes claus com “democràcia”, “llibertat”, “socialisme”, “classes socials”, “Estat”, “indignació”, etc. ens és imprescindible prescindir de categoritzacions fermes que no ens ajuden a ampliar els paràmetres d’anàlisi; com bé deia un bon amic “a la política no guanya qui té raó, sinó qui sap fer veure que la té”. I en aquest sentit afirmar que PODEMOS és una força “rupturista, horitzontal i potent” explica el mateix que afirmar que és una força “reformista, espanyolista i caudillista”. Al remat, res. En quart lloc, entenem PODEMOS com una obra d’enginyeria social fruit del salt de destacats acadèmics de l’àmbit universitari a la vida política pública i, com a tal, aquest anàlisi pretén analitzar el motor del partit, el disseny i la potencialitat de la formació i no el treball de les seves bases, cercles, simpatitzants o votants. Per últim, aquest article sols tracta alguns dels aspectes que caracteritzen PODEMOS en l’intent de centrar el debat en aquells que considere fonamentals. D’aquesta manera dividirem l’article en tres parts: la primera, on intentarem analitzar la influència del Populisme clàssic en PODEMOS; una segona part, on analitzarem el paper que juga la nova formació en el nou procés legitimació d’Espanya i els conflictes identitaris que a l’Estat estan presents i en notable procés de creixement; i una tercera on analitzarem les visions antagòniques que s’han generat i el resultat que partidaris i detractors consideren que tindrà el seu ascens electoral.
UNA FERRAMENTA ANTIGA, UN RESULTAT NOU
Si primem l’anàlisi de la forma, parlar de PODEMOS implica parlar de Populisme. Per poder-ho fer cal oblidar tota connotació negativa del concepte, tot prejudici o resultat d’altres projectes considerats populistes. És evident que, com afirma Errejón, pràcticament ningú s’hi identifica voluntàriament com Populista però és evident que el Populisme clàssic ha influenciat de manera notable la pràctica política de la nova formació.
La definició científica tradicional del populisme ha estat un dels grans debats dels politòlegs dels últims temps que ha acabat per considerar-lo com “un fenomen de límits difusos, ideològicament ambigu i associat a moviments personalistes anti-establishment d’escassa qualitat democràtica, propis de societats poc evolucionades políticament”. Aquesta definició potser s’ajuste més o menys al que cadascú entén per PODEMOS però sembla interessant analitzar-la amb deteniment: En primer lloc, els límits difusos del populisme s’atribueixen al grau de dificultat de caracteritzar qualsevol projecte polític com “populista” en un context social on la paraula apareix carregada de connotacions negatives. En segon lloc, la caracterització que el lliga amb “moviments personalistes anti-establishment” és carregada d’ambigüitat en tant que qualsevol projecte revolucionari ha estat liderat per personatges als que el poble o la història ha elevat a categories superiors. Parlar simplement de líders anti-establishment implicaria parlar també de Marx o Lenin, Ho Chi Minh o el Che, als que mai s’ha acompanyat de l’etiqueta populista. En tercer lloc, la consideració de “societats poc evolucionades políticament” parteix de la base de la estructura clàssica del “progrés” lineal i similar i per tant la consideració del liberalisme polític burgés propi del centre capitalista mundial com a “avantguarda política”; una tesi de la que discrepem rotundament. Per això ens anem a centrar en la consideració de “l’ambigüitat política”: segons Ernesto Laclau, a la seva obra La Razón Populista, l’atribució d’ambigüitat es deu a què aquest no constitueix cap ideologia o programa polític concret, sinó més aviat a una manera de construir allò polític, és a dir, un marc discursiu o forma d’organitzar discursivament la realitat. És per això que entenem el Populisme com una forma sense contingut: un mètode i no una ideologia.
Segons Laclau aquest marc discursiu populista es concreta en al realització d’una reordenació dicotòmica de l’espai polític a través de la construcció i emergència d’un “poble” oposat al sistema polític existent. Aquesta operació discursiva es basaria en dos moments constitutius paral·lels:
-
La definició d’un nosaltres, els “no atesos” pel règim polític existent, articulat entorn un sector social exclòs que es reclama el populus legítim sobre el qual s’ha de bastir el nou demos.
-
La delimitació d’una frontera antagònica entre aquest NOSALTRES i un ELLS( un rival variable: “elits financeres”, “immigrants”, “els poderosos” o “una ètnia o grup religiós”) que encarna els mals del règim polític que es vol subvertir.
LA CONSTRUCCIÓ IDENTITÀRIA MITJANÇANT L’ANTAGONISME
Parlar de PODEMOS és parlar d’allò que acostumem anomenar “la crisi del règim” instaurat al 1978 en aquell procés que durant anys se’ns ha intentat definir com la “modèlica transició espanyola”. Partint d’aquest punt és innegable la vinculació hereditària de la nova formació amb el 15M, amb qui comparteixen el mateix grau d’identificació voluntària que altres formacions polítiques sorgides al calor del moviment, o amb altres moviments de semblant caracterització (JSF, RG…). És important senyalar que, més enllà de la creació de la marca electoral ( en un clima de “cafè i cigarro” de portes cap a dins més propi de la vella i trista política de la “casta” que de la nova política que aspiren a representar) el passat Octubre, la nova formació arriba en un moment de crisi identitària d’una societat apartada d’un sistema polític que gaudeix d’un grau de legitimitat mínim entre la opinió pública. Així, tot i que el procés de creació d’un subjecte polític basat en el rebuig a la “política existent” que fos majoritari a l’Estat és notablement anterior a la tardor del 2013, sembla que l’aparició d’aquest nou agent marca un punt d’inflexió.
La nova entitat liderada per Iglesias Turrión és l’últim procés de construcció identitària d’àmbit estatal que basa la seva aposta política en la crítica al model transicional espanyol realitzant una esmena parcial als 35 anys de monopartidisme bicèfal en la mesura en que, la potencialitat política de cada objectiu de crítica, assegure la rendibilitat prevista i evite els temes més complexos que podrien provocar major tensió interna. Com afirmava recentment Jorge Lago entenen que “els subjectes polític que hem conegut fins els nostres dies ja no serveixen” i PODEMOS “n’ha de construir un nou”. Un subjecte capaç d’agrupar “el poble”, els “vertaders patriotes”, front als seus enemics, “la casta”. Però, dissenyada l’estratègia, com ha estat possible la socialització ràpida i massiva de la seva concepció política?
En primer lloc hem de ressaltar el fet d’assumir el joc del rival com a propi. Des de l’inici han assumit les regles preestablertes, tot i reconèixer la injustícia de les mateixes, i han declarat que el vertaderament important és guanyar les eleccions. Per fer-ho, sembla inqüestionable la importància de les aparicions continuades dels seus portaveus als programes televisius amb més transcendència i periòdics més llegits en el seu èxit. Assumir que per arribar a majories socials no és suficient repartir pamflets ni fer pintar parets, fou el seu primer pas. Aconseguir aparèixer de manera sistemàtica als mitjans dirigits per “la casta” n’ha estat el resultat. Si es deu a simple materialització de l’audiència buscada o més bé a altres tipus de maniobres, no està entre la informació de que disposem. Aquí trobem el primer punt de diferenciació entre PODEMOS i l’esquerra tradicional: la No-Renúncia a la utilització de mitjans de propaganda “dels rivals”. Per a uns, simple realisme necessari. Per a altres, la prova necessària del seu obscur projecte.
En segon lloc la construcció d’un nou discurs. Des de l’inici han assumit la derrota ideològica de l’esquerra espanyola i han eludit els símbols, discursos i conceptes tradicionals per fabricar-ne de nous. Primer vàrem veure com la contradicció burgesia-proletariat deixava pas a les denominacions dels nous temps: elits-classes populars. I ara hem passat al “casta-societat patriòtica”. Demostren que no han arribat per disputar amples debats teòrics de productivitat discutible sinó per sumar suports a allò que ells mateixos han considerat “un programa de mínims”. El propi Jorge Lago afirmava que “debemos basar nuestra fueza en el método y no en la ideologia”. D’aquesta manera han fugit de tot debat directe amb els que “a priori” eren els seus rivals electorals per centrar els seu discurs en el dos grans partits estatals.
En tercer lloc trobem l’eliminació de l’argumentari polític quotidià els problemes “superflus” que podrien generar grans debats entre els simpatitzants. La pròpia Carolina Bescansa, a la “Escuela de Verano” de la formació, afirmà que “s’ha d’insistir en els temes claus” i argumentà que “hi ha que articular un discurs al voltant de dos o tres temes com a màxim que, sempre posats damunt la taula, atraguen a eixa gran majoria i es guanyen unes eleccions”. Aquests temes en qüestió serien: “acabar amb la corrupció”, “decidir el model econòmic amb el que volem viure” i “recuperar la sobirania popular per decidir en tots els àmbits de la nostra societat”. Uns objectius polítics que, “a priori”, comparteixen multitud de partits i organitzacions actuals.
