Ramon Marrades
València és un ciutat farcida d’escletxes, una espècie de formatge gruyère institucional on les iniciatives espontànies, actuant pels marges, omplin els forats per pura mecànica de fluids, dotant-la de densitat, fent-la funcionar.
L’administració pública, tocada de mort pel gegantisme, fa massa temps que actua com un estat submergit amb polítiques públiques opaques i menyspreu als mecanismes democràtics. Al mateix temps, però, la ciutat i el País, qüestionats com a paradigma del balafiament a la resta de l’Estat, mostren símptomes inequívocs d’efervescència a nivell micro.
València desperta en sintonia amb les dinàmiques geo-econòmiques internacionals: la globalització i la creixent importància de la localització com elements no incompatibles; l’emergència de les ciutats com agents econòmics junt a la relativa incapacitat dels estats nació de respondre als desafiaments presents; la interconnexió cada vegada més evident entre la vida privada i la professional etc.
En eixe marc no és sorprenent que alguns dels sectors més dinàmics de l’economia i la societat valenciana estiguen relacionats amb factors propis, amb allò que és únic i diferenciat, vinculat moltes vegades amb la identitat, i (per això també) amb projecció global: a escala cívica trobem la recuperació espontània dels centres històrics (amb els seus excessos com el cas de Russafa), la cultura autogestionada (conseqüència més evident de l’absoluta manca de polítiques), etc. A escala internacional destaquem l’atractiu de la ciutat per a estudiants estrangers i emprenedors de pas (d’això parlem a València Vibrant), el posicionament de la gastronomia o l’èxit de la indústria agroalimentària. Tots aquests elements, com hem dit, depenen de factors propis com la cultura, la història o el clima i prenen forma sense polítiques públiques específiques que els encoratgen. A Urbego (un grup internacional de professionals de la ciutat del qual forme part) realitzàrem una investigació a València sobre la implicació dels joves adults a la ciutat constatant la dicotomia entre allò que vibra al marge del sector públic i la percepció d’ineficiència de l’administració. Però no es tracta de veure el sector públic com un ens alié sinó que, sense esperar que actue resolent totes les situacions, prenguem consciència que és un agent del qual formem part i sobre el qual tenim poder de decisió.
A hores d’ara és molt evident que el model productiu portat a terme en els últims anys, basat en la urbanització massiva, el turisme de baixa qualitat (no arrelat al territori i per tant molt sensible als cicles econòmics) i els grans projectes d’infrastructura descontextualitzats, és un fracàs absolut. El que hem de preguntar-nos és si hi ha alternativa per a la ciutat i el país.
Amb un sistema de finançament com l’actual, sense massa esperances de canvi a curt termini, la Generalitat Valenciana està virtualment intervinguda. Les previsions més optimistes afirmen que el govern autonòmic començarà el pròxim any amb més de 2.000 milions d’euros de dèficit només d’entrada. No deixa de ser irònic que les úniques opcions de fer política pública efectiva, més enllà de les despeses compromeses, passen per les diputacions (amb superàvit o equilibri) tan bescantades pels promotors d’un hipotètic futur govern d’esquerra.
Però més enllà de polítiques macro, a les ciutats hi trobem moltes altres respostes. Als Estats Units, la Brookings Institution va llançar l’any passat un treball de recerca anomenat “The Metropolitan Revolution” explicant com les urbs estaven resolent de forma molt més efectiva que el govern federal els desafiaments econòmics i competitius.
És possible que ací les ciutats puguen fer-nos superar el previsible immobilisme de l’administració autonòmica? La meua resposta apunta al títol de l’article: sí, si deixem que les coses bones passen. El govern local hauria de deixar de ser una maquinària ineficientment intervencionista, amb regulacions absurdes i grans projectes top-down, per dedicar-se a catalitzar les dinàmiques espontànies que ja succeeixen.
Necessitem una redefinició del paper del sector públic des d’un punt de vista progressista. Des de la meua perspectiva, l’administració local hauria d’actuar només com a catalitzador, de manera que els projectes xicotets (des de l’aprofitament de solars a l’ús de vivendes buides) pugen d’escala per tal d’inspirar solucions integrals (infrastructura i estratègia) a nivell de l’àrea metropolitana. Es tracta, al remat, d’incorporar l’escala a la definició de les polítiques públiques: sent molt liberal i permissiu a nivell micro i molt estratègic a nivell macro, per exemple donant múscul a l’exportació amb política industrial o repensant el marc turístic perquè reforce, en lloc de substituir, la resta d’activitats econòmiques.
