¿Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977? (Resposta a Antoni Rico)

plaça_de_bous_9.10.1978_3

Sal·lus Herrero

No sé quants grams de raó té Toni Rico quan afirma a l’article “El Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977” (publicat en aquesta mateixa web) que “entre 1977 i 1982, es va viure, segurament, el moment de màxim debat sobre la idea dels Països Catalans”. No sé la quota de raó que té per apuntalar aquesta “discutible” afirmació. Esmenta les revistes Nous Horitzons, Taula de Canvi o Serra d’Or, dient que “foren espais  de debat on intel·lectuals independents, o representants de les diferents cultures polítiques, posaren damunt la taula les seues propostes respecte d’un projecte que semblava possible”. Per bé que, afegeix: “Els esdeveniments no van ajudar a consolidar-lo. Els protagonistes tampoc”. I “no per una qüestió de ‘traïcions’ o ‘covardies’”, aclareix. Perquè –rebla– “com a historiador aquesta explicació fonamentada en el binomi de bons i dolents no em satisfà. És massa simple i els processos històrics són més complexos i multifactorials”. De fet –sentencia–“els culpables de la no consolidació d’un projecte com el dels Països Catalans ‘ho van ser tots’, començant pels mateixos defensors de la idea que no foren capaços –també per multitud de factors– de consolidar-la en central i atractiva per a la població a la qual anava dirigida”.

Difícilment en un espai tan breu com el primer paràgraf de l’article de Rico, puc estar més en desacord perquè tot o quasi tot el que s’hi afirma i dirimeix és molt discutible. En primer lloc, quan s’agafa el  període de temps del 1977 fins al 1982. ¿Perquè no esmentar el que va entre el 1975 i el 1978 que, potser fou un període tant o més fecund,  per als debats intel·lectuals i polítics sobre els Països Catalans com el de 1978-1982? Perquè el cas és que després d’aprovada la Constitució, el debat sobre la idea dels Països Catalans esdevé una mica, per no dir que del tot, “música celestial” o “entelèquia teòrica” sense base política institucional. Des de Madrid i les seues sucursals, es pensava i es deia, “ja podeu dir missa, que nosaltres tocarem l’orgue, farem les lleis i disposicions que ens vinguen de gust, les normes,les normatives i les aplicacions corresponents, i us farem combregar amb rodes de molí, tant si us agrada com si no”. Al meu parer  no és igual els anys 1977-1978, del període que asenyala Rico, que després els que van del 1978 al 1982; no és igual abans de promulgar i aprovar-se –per referèndum (prou autoritari, restrictiu i poc democràtic)– la “Constitució espanyola” que després. El tall decisiu, el moment d’inflexió clau que marca del tot el debat sobre la idea dels Països Catalans és la redacció i l’aprovació de la Constitució de 1978, que en el primer paràgraf de l’article de Rico ni se l’esmenta i només més avall –al segon paràgraf– s’admet, en el que sembla de manera ‘eufemística’, que “la negativa a la federació d’autonomies deixava ben clar que els diferents territoris històrics de llengua catalana sota administració espanyola no es podrien coordinar en cap matèria ni tan sols la cultural o lingüística”… A l’anàlisi de Toni Rico es deixen de banda les inèrcies polítiques del franquisme, tan determinants per entendre la dictadura, la ‘transició’ i la situació històrica i política actual.

Efectivament, cal dir-ho amb tots els ets i uts, la Constitució espanyola i les imposicions de Madrid i de l’Espanya castellana del franquisme sociològic i polític que romania en peu (el dictador s’havia mort al llit i manaven els seus, cosa que no s’esmenta), són cabdals per entendre aquell context històric i polític. I també contribuïren a deixar de banda la idea d’Euskal Herria i dels Països Catalans les cessions del País Basc (del PNB d’Arzallus) i de Catalunya (de la CiU de Pujol, del PSC i el PSUC de Solé Tura, contraris a la idea dels Països Catalans).

I no foren “tots” com s’afirma, ni molt menys els ‘defensors’ de la idea dels Països Catalans, dir això està fora de lloc i és un greuge a la memòria dels intel·lectuals que defensaren la proposta dels Països Catalans en una condicions molt difícils, de temor, de repressió, d’atacs violents i de foment de l’anticatalanisme sobretot al País Valencià, des de les estructures residuals franquistes encara molt potents llavors. Dir que “ho van ser tots” ajuda a confondre-ho tot, i a no entendre el que va passar ni llavors ni ara mateix. Perquè, sovint o sempre en la història, se sol mirar el passat des del present. El coneixement –i la interpretació del passat– sempre és interessat, amb un propòsit determinat. “La població a la qual anava dirigida” [la proposta dels Països Catalans], després d’un colp d’estat militar, després de la guerra incivil d’anihilament  i un holocaust, on triomfà la barbàrie feixista, després dels assassinats de la postguerra, després de l’exili dels millors intel·lectuals, després de la repressió de 40 anys de dictadura nacional-catòlica, “la població a la qual anava dirigida” no tenia ni la formació, ni la mentalitat ni els suports socials i mediàtics suficients perquè arrelara i s’estenguera socialment. No hi havia cap possibilitat d’un debat lliure, pacífic i democràtic, ni els mitjans de comunicació de masses adients, en català ni molt menys en espanyol, perquè aquests debats arribaren  a la majoria de la població, sense les distorsions habituals, les desqualificacions, les agressions i els insults dels mitjans espanyolistes, que eren adés i ara quasi tots els realment existents i atacaven amb fúria, ràbia i sanya espanyola qualsevol suggeriment lligat als Països Catalans. Com bé indica el llibre de Vicent Bello La pesta blava, on mostra les connexions entre els franquisme i l’anticatalanisme que buscava anorrear “els defensors de la idea dels Països Catalans”.

No es pot posar al mateix nivell els botxins i les víctimes. Els defensors dels Països Catalans no foren, de cap manera,  els qui promogueren que a la redacció de la Constitució “espanyola” no s’admetera el dret a l’autodeterminació, ni l’equitat de llengües (“Quatre llengües per a un estat”, Rafael Ninyoles) ni prohibiren la possibilitat de federar-se o de confederar-se comunitats autònomes que comparteixen la mateixa llengua i cultura. Al meu parer, posar en el mateix sac els defensors dels Països Catalans (Joan Fuster, Josep Guia, Carod-Rovira, Jordi Carbonell, Lluís-Maria Xirinacs, Carles Castellanos, Vicent Ventura, Doro Balaguer, Josep-Lluís Blasco, etc.) i anivellar-los en responsabilitats amb els pares de la pàtria constitucional i acusar-los de no haver fer prou “atractiva” la idea i la utilitat dels Països Catalans, és absurd i no té cap sentit i només es pot dir des d’un cert desconeixement històric i polític del que fou aquella època de la “Transició” que es revelà, ben aviat, com una estafa, un engany i un gran frau. En una gran part perquè es reproduïen els mecanismes d’opressió estructural i sistèmics de l’estat espanyol, ara sota fórmules procedimentals de legitimació aparentment “democràtiques” i constitucionals.

Joan Fuster, quan es feren les reunions per a la redacció constitucional i s’aprovà això de “no podran federar-se ni confederar-se les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura”, va veure -ben clar- que es tractava d’un atac directe a la iugular dels Països Catalans per anul·lar-los, ara “democràticament” i  ho va fer notar en articles en forma de protesta a la premsa. Aquesta situació, d’altra banda, li provocà  un enorme desencís que el dugué, junt a l’explosió de les dues bombes a sa casa per a matar-lo i la constatació d’altres renúncies de sectors d’esquerres del País Valencià i de la dreta catalana, a una gran decepció i depressió, atès que es tractava de la reproducció del franquisme en la “constitució democràtica”, no mitjançant la força de la raó sinó per la raó de la força, gens atractiva i ben repugnant i impositiva, de regust autoritari, molt lluny de les esperances democràtiques radicals covades durant els llargs anys de dictadura.

Deixar de banda aquest fet cabdal i tractar d’anivellar responsabilitats, diluir els 40 anys anteriors de dictadura feixista, ben presents durant la redacció de la Constitució espanyola del 1978 i el propòsit d’una “continuïtat” controlada, parcial però significativa, de la dictadura en les noves condicions, em sembla que és desenfocar la qüestió i repartir “culpes” a tort i a dret i cercar responsabilitats multifactorials, sense arribar enlloc, i entendre més aviat poc de la història i de la política des del final del franquisme fins avui dia, tot i reconèixer que l’estudi de qualsevol fet històric és multifactorial i complex.

Però hem de contextualitzar els fets. I per si de cas fallava l’eficàcia de la “llei de lleis”, al País Valencià, des dels nuclis gens residuals del franquisme més rabiós, iniciaren una furibunda campanya anticatalanista que encara dura, perquè “la letra con sangre entra” per a perseguir tot allò que pogués ser indiciari o sospitós, per aproximat que fóra, de la idea dels Països Catalans. Comparar els anys del final de la dictadura, plens d’energia, “d’esperances”, d’utopies, també d’ingenuïtats, de vitalitat i d’expectatives de futur, en el que semblava l’eixida del llarg túnel de la dictadura i adonar-se’n, tot seguit, que començaven a frustrar-se del tot aquestes expectatives de canvi, amb la situació actual de més 32 anys d’espanyolisme del PSOE-PP des de l’estat espanyol i de 20 anys, al País Valencià, de govern del PP -que són els hereus ideològics del franquisme i els fomentadors de l’anticatalanisme- és desencertat i, al meu parer, és no entendre massa com van les dinàmiques de les coses, històriques i polítiques, ni la desproporció enorme de forces socials, econòmiques i polítiques, d’entre els que havien estat més de 40 de campanya electoral permanent i els que tenien molts pocs recursos per a competir, més enllà de la seua intel·ligència,sovint aïllada de complicitats socials i polítiques perquè l’ombra del franquisme era ben allargada i la seua petjada també.¿Què podien fer un grapat d’intel·lectuals, del tot perifèrics i “marginals” -per molt “atractiva” que feren la idea dels Països Catalans- per a competir amb el pes polític, mediàtic, econòmic i social dels qui tenien la paella pel mànec de les estructures de l’estat i tots els mitjans de comunicació al seu costat? ¿Com fer ‘atractiva’ la proposta dels Països Catalans si a qui era sospitós de ‘catalanista’ a València, el podien enviar un paquet bomba, com li va passar a Manuel Sanchis Guarner, o posar-li una bomba a casa (dues bombes al carrer Sant Josep de Sueca)? I inclús, encara que fores alcalde de València, com Ricard Pérez Casado, podies ser agredir en una processó cívica, perquè la policia i els militars eren còmplices dels terroristes d’extrema dreta, i deixaven fer, quan no estimulaven i dirigien des de darrere, de manera clamorosa?

Al meu parer, no hi toca, o molt poc, la comparació dels moments de 1977 al d’ara mateix, el 2014, ni en la idea dels Països Catalans, ni d’altres coses, com no siga “la fi d’una època” i la romanència i persistència de l’opressió espanyola, la marginació de les “perifèries”, tret dels País Basc i Navarra que tenen una quasi independència fiscal, la persistència dels intents d’aniquilació lingüística, cultural i ‘nacional’ dels Països Catalans o del simple eix mediterrani, durant la dictadura franquista i abans, durant la transició “constitucionalment i democràtica” i, a hores d’ara, quan el model de la transició s’observa “esgotat i finiquitat” i, es procura allargar-lo i s’accelera un intent programat perquè els Països Catalans siguen declarats “inexistents”, “ficticis” i “irreals” a tots els efectes i es complete l’assimilació total des de l’Espanya de matriu castellana. I davant aquest procés ens deixen -als perifèrics- els trist paper de fer de comparses “útils” a les sucursals perifèriques, en acceptar la nostra subordinació i sucursalisme fins al punt d’acusar als defensors dels Països Catalans, de ser els principals culpables del ‘no reeiximent’ d’aquesta proposta catalànica [balear i valenciana]. Un sarcasme.

Amb aquest tipus d’anàlisi sembla que tornem a l’idealisme hegelià; no són les condicions materials, socials, polítiques, econòmiques i històriques, les relacions de poder ni la lluita de classes, ni les estructures o superestructures de poder, ni els codis ètics, jurídics o morals, els responsables i‘culpables’ de la manca d’èxit de les propostes entorn als Països Catalans o que els fets històrics, les “decisions” i les imposicions polítiques,socials i institucionals vagen d’una manera o d’altra… són els “desgraciats” inventors de la idea de Països Catalans, perquè no encertaren a crear una empresa de màrqueting, a l’estil de la Coca-Cola, perquè aquesta idea fos “tan atractiva” que els madrilenys pares de la pàtria espanyola i els seguidors sucursalistes, amb idees joseantonianes, orteguianes i unamunianes,caigueren de cul enlluernats per la bellesa de “la idea”, com el presoner de la caverna de Plató quan aconsegueix alliberar-se de les cadenes i pujar les escales de la fosca cova i veure la llum del sol, cara a cara.

I tanmateix, tot i no estar d’acord amb parts fonamentals de l’anàlisi de Rico, de culpar a l’”essencialisme” i “el romanticisme” de Fuster, etc., coincidisc, parcialment en algunes de les seues ‘conclusions’, quan afirma que  “Els Països Catalans ‘haurien de’ ser un projecte central de l’agenda política dels diferents territoris. Evidentment que la seua defensa s’hauria de cenyir a la conjuntura política de cada país”, tot i que no m’agrada això de “territoris” que és el mot de moda, que es fa servir des de Madrid, per a substituir en públic, al que sempre han anomenat i anomenen en privat “las províncias espanyolas”. No estic gens d’acord quan diu que “aquesta fou una de les primeres errades comeses entre 1977 i 1982: no es va tenir en compte la realitat de cada territori. Pensar en un ‘programa únic’ i igual per la societat catalana, valenciana, mallorquina o andorrana, és la primera mostra del no enteniment de què són els Països Catalans”. Em sembla que aquest darrer és el discurs bàsic del blaverisme i dels de la “tercera via”: culpar a Fuster, Ventura i els altres de tots els mals del País Valencià, afirmar que els defensors dels Països Catalans, Fuster inclòs, volien ‘uniformitzar’ tots els territoris del domini lingüístic catalanoparlant, seguint el model jacobí espanyol o francès, que volien excloure les comarques castellanes del País Valencià, etc., és un discurs que per molt repetit, és en gran part ben fals, parcial i esbiaixat; és basa en una infàmia reiterada durant més de 40 anys,per tots els mitjans, amb la finalitat d’aconseguir veure la realitat i que la majoria de lagent l’observe a partir d’un esquema simplista anticatalanista i antifusterià. No es pot extrapolar el model lingüístic de Joan Fuster, a estones uniformitzador, fart de baralles i debats estèrils i inútils, amb una suposada uniformització política o social del País Valencià, les Illes, Andorra, etc., o de la societat catalana, valenciana, balear o andorrana, considerades províncies o comarques de Barcelona, com Madrid ens considera, realment, de facto i sempre, a la valenciana, catalana i mallorquina gent; dir això és no entendre res ni de Fuster ni del context social, històric i polític en el que es belluga Fuster i els qui defensaren ‘heroicament’, la proposta dels Països Catalans i la necessitat d’omplir-la de contingut i que esdevinguera en l’agenda política prioritària d’un país sense política, acostumat a que tela facen des de Madrid.

Això i no altra cosa era el que volia Fuster i tots els qui defensaven la idea dels Països Catalans, posar en l’agenda política la importància de la nostra valencianitat o catalanitat, amb major o menor fortuna, en unes condicions socials i polítiques molt fotudes i difícils. Intentar posar els fonaments per poder construir la casa dels Països Catalans, quan no hi havia ni plànols, ni fonaments, ni material, ni parets, ni ciment ni a penes rajoles… Només el desig dibuixat a l’horitzó.Tant llavors com ara, tot i que ara ho ha el fracàs de la via espanyolista, un empresariat valencià, balear i català fatigat de la discriminació fiscal i la possibilitat de construir políticament l’eix mediterrani i ser una de les regions més riques d’Europa del sud, arrosegada per la locomotora catalana. El problema greu és que, vist des del País Valencià, ara com ara, si no canvien les coses, no hi ha ni “cruïlla” ni cap reconeixement plurinacional de l’estat, sinó una autovia de carril únic: el de l’Espanya eterna i irrevocable, que ens du a la ruïna i a l’extermini com a país.

Més coses. El desencís no fou el 1982. El 1978 es va veure ja prou clar, què podia esperar-se de l’Espanya “democràtica” que prohibia els Països Catalans i tornava a imposar l’espanyol, de manera primacista i subordinar les altres llengües innominades, i tornava a imposar l’Espanya provincial de sempre sota la fórmula del “estado de las autonomías”, on només a Catalunya i al País Basc, primer i després a Andalusia i Galícia, l’omplien una mica de contingut, amb major o menor aconseguiment. El 23-F de 1981 també es va poder veure, com se les gastava l’exèrcit franquista i, dies després, com tots els partits polítics espanyols aprofitaren que el colp d’estat passava per Madrid i per València, per a proposar la LOAPA, llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic de l’estat que limitava el desenvolupament autonòmic des de Madrid. La resta, tret de Catalunya, País Basc, Andalusia i Galícia, unes autonomies esquifides, submises a Madrid, “de quita y pon”, on el ”to be or no to be” rau, ara mateix en l’ai al cor i en una asfixia financera i política perquè des de Madrid es decidisca tot, en un procés de retorn al centralisme anterior. Afirma Rico que “vivim un canvi de règim”; el que jo percep és que uns cerquen –desesperadament- continuar amb el règim actual, bipartidista, corrupte, clientelar i caciquil, coste el que coste i els coste el que els coste, inclús si cal amb ajuda de “la gran coalició” PP-PSOE,  d’altres desitgen ‘un canvi de règim’ que passe en primer lloc pel reconeixement de la plurinacionalitat, la participació democràtica i el dret a decidir i d’altres, el que volen és “un canvi de règim”, per tornar al mateix de sempre (sectors del PP, UPyD, C’s, Vox, PxC). Per desgràcia ni IU ni Podemos estan, a hores d’ara, en la línia d’un reconeixement seriós i real de la plurinacionalitat, ni de l’equitat lingüística ni dels dret a decidir més enllà d’afirmacions ‘retòriques’, genèriques i buides, totalment divorciades de la seua pràctica real interna, als seus partits, on s’imposa, únicament i exclusivament, l’idioma espanyol, “para que todos nos entendamos, compañeros y compañeras”, com deia Toni Cucarella en un article recent a La Veu del País Valencià, “Ni Podemos ni la Tercera República”. I sembla que els de Podem de Menorca posaven  la seua web només en castellà, tot i que em mereixen respecte els qui des d’EUPV, ERPV, la CUP, Compromís i Podem al PV treballen perquè això del reconeixement del plurilingüisme i la plurinacionalitat, no siga una entelèquia retòrica i abstracta, sense cap base real ni efectiva. El problema perquè cresquen mil flors és que al desert cal aigua i sense aigua, terra, llavors i treball, era impossible que cresquera res de res.

Només hi havia un esbós de llavors líriques a l’horitzó utòpic, amb els lliris a la mà, lluitant sense recursos contra la implacabilitat despietada de la maquinària estatal del franquisme que es perpetuava, lligat i ben lligat, disfressant-se i canviant una mica perquè no canviés quasi res o res pel que fa a l’Espanya unitària, uniforme i uniformitzadora. Mentre s’assenyalava [i s’assenyala] que els ‘defensors’ dels Països Catalans tenien un programa únic igual per a la societat catalana, valenciana, balear i andorrana, els qui, adés i ara, en realitat, només tenen un programa únic i l’imposen del tot des de les institucions de l’estat: és Madrid i les seues sucursals a València, Alacant, Mallorca, Castelló, Barcelona, Tarragona, Lleida o Girona. I l’imposen sense cap respecte ni consideració per la diversitat, la plurinacionalitat i el reconeixement dels altres, llengües, drets de ciutadania, cultures o nacions distintes a la de la nació espanyola de matriu castellana; el País Valencià pot quedar sense cap mitjà de comunicació de masses en català i es pot censurar els mitjans de comunicació en català de Catalunya, com si encara fórem en la dictadura.

Eixe és el greu problema; tractar d’invertir la realitat i culpar a les víctimes del seu propi extermini de ser-ne còmplices és una errada molt greu; al meu parer, és molt més que una errada; és equiparar víctimes i botxins, opressors i oprimits, dominadors i dominats, empobrits i enriquits, centres-perifèries…

 

 

 

o

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER