Pau Viciano
Pels mateixos anys que Alexis de Tocqueville acabava de publicar La democràcia a Amèrica (1835-1840), on defensava l’alliberament dels esclaus negres i lamentava la sort dels indis americans, aquest pensador liberal va redactar diversos escrits sobre la recent colonització d’Algèria. En aquest cas, però, mostrava una glacial insensibilitat davant els sofriments de la població àrab, massacrada i expulsada per l’exèrcit colonial francès sota el comandament del mariscal Bugeaud. Davant la resistència dels indígenes, Tocqueville considerava, com a bon francès, que “el dret de guerra ens autoritza a devastar un país, i que ens cal fer-ho, siga destruint les collites a l’època de la recol·lecció, siga en qualsevol moment mitjançant aquestes incursions ràpides anomenades razzies i que tenen com a objectiu capturar els homes i els ramats”. En un altre moment detallava que aquesta gent que calia capturar eren “homes desarmats, dones i nens”, i que aquesta manera de fer la guerra, destruint els mitjans de vida, les ciutats indígenes i deportant la població civil, eren –per a un liberal civilitzat com ell—“necessitats enutjoses, a les quals haurà de sotmetre’s, tanmateix, qualsevol poble que vulga entrar en guerra amb els àrabs”. Tocqueville aplaudia el rigor del mariscal Bugeaud que, amb la seua experiència sobre el terreny, com ara la destrucció de la ciutat vella d’Alger, va ser l’autor del primer manual de guerra contra una insurgència urbana. Doncs bé, resulta que, un segle i mig després, quan l’exèrcit israelià dugué la guerra a escenaris densament poblats del Líban i Palestina, en els cercles militars es va desempolsegar, entre altres clàssics de la antiinsugència, el manual de Thomas-Robert Bugeaud. Segurament no coneixien els textos de Tocqueville, recuperats per Tzvetan Todorov en 1988, però la doctrina israeliana sembla compartir-ne l’esperit: la manera de fer la guerra als àrabs, ara als palestins de Gaza, exigeix que paguen un “preu intolerable” per la seua resistència, la desproporció dels atacs busca sobretot la “dissuasió”, que en anglès té un nom més sinistre: “deterrence”.
Si en termes militars –desproporció de forces, destrucció de ciutats i d’infraestructures, matança de civils— la invasió israeliana de Gaza recorda guerres colonials com les d’Algèria i d’Indoxina, en el terreny de les justificacions també hi ha semblances remarcables: és la bona causa, “una batalla de la civilització contra la barbàrie”, com ha dit Elie Wiese. Avui dia, però, els horrors de la destrucció dels indígenes arriba immediatament, en imatges, a tot el món, i dels sentiments humanitaris es pot passar a un rebuig de les raons dels agressors. Per això els periodistes que informen des de Gaza són atacats per Israel, de vegades amb bombes, d’altres amb la difamació. Amb tot, la informació circula per les xarxes, i la propaganda israeliana se centra a deshumanitzar els palestins i a humanitzar el seu exèrcit. Els morts de Gaza són cossos sense vida i xifres que van creixent, però no en sabem ni els noms. Al segle XIX eren salvatges i bàrbars, ara són integristes islàmics, terroristes. Els palestins morts no són innocents –vénen a dir— sinó partidaris de Hamas o, en una concessió benèvola, ostatges seus, usats com a escuts humans. En qualsevol cas, la seua sang no cau sobre el cap de l’exèrcit –diuen— més moral del món, mereixedor del Nobel de la Pau. Dels seus soldats morts, en canvi, en veiem les fotografies familiars, els pares consternats però patriòticament orgullosos, ens informen de la seua edat, de la seua vida personal. Se’ns fan propers, gent normal com nosaltres, com els joves de qualsevol país occidental. Els israelians serien “els nostres” i, si entrem en aquest joc, començarem a veure el bombardeig d’hospitals i d’escoles, les morts de civils, com una “necessitat enutjosa” però indefugible. Començarem a pensar que contra els palestins que resisteixen –islamistes o no– tot s’hi val, fins i tot quan es voregen les línies vermelles del genocidi. I ens sentirem tan carregats de raons democràtiques com Tocqueville n’estava de liberalisme.
