Roger Cohen
El germà del meu besavi, Michael Adler, va ser un distingit rabí que el 1916 va donar forma al Llibre d’oracions per als mariners i soldats jueus al front de la Primera Guerra Mundial. Va voltar pels camps de batalla com a “capellà” administrant últims sagraments. Al final de la guerra es va preguntar si els jueus britànics havien complert el seu deure.
“Els ciutadans britànics de la casa d’Israel als quals l’estat va concedir igualtat de drets i igualtat d’oportunitats fa uns seixanta anys, ¿van complir el seu deure en la dura prova de la batalla?”, va escriure. “La nostra resposta és un sí clar i inconfusible! Els jueus anglesos tenen tots els motius per estar satisfets amb la seva participació en la lluita per la victòria tant a casa com en els fronts de batalla. Que el record dels nostres morts sagrats -que sumen més de 2.300- en doni testimoni”.
Per als jueus europeus, la qüestió sempre era la mateixa: la pertinença. Ja fossin francesos o alemanys, els preocupava, fins i tot en la seva emancipació -el moment en què un país els reconeixia la condició de ciutadans de ple dret-, que les societats cristianes que els havien mig acceptat no es giressin contra ells. Theodor Herzl, a la vista de l’antisemitisme francès manifestat durant el cas Dreyfus, va escriure L’Estat dels jueus el 1896 amb la convicció que la plena acceptació dels jueus no arribaria mai.
Herzl va ser profètic. El sionisme va néixer d’una conclusió obligada: que els jueus necessitaven una pàtria perquè mai serien a casa seva enlloc. Els erudits esprimatxats esdevindrien vigorosos llauradors del sòl a Terra Santa. Els jueus mai tornarien a anar dòcilment a la massacre.
Els estralls de la no acceptació europea encara perduren. A la meva pròpia família hi veig fins a quin punt la desaparició d’una dona jueva a mans dels nazis als carrers de la Cracòvia del 1941 pot devorar els seus descendents. Entenc la ràbia d’un israelià, Naomi Ragen, les paraules del qual van ser transmeses per un cosí: “I penso en la resta d’Europa, que va reunir els nostres avis, besavis i parents -homes, dones i nens- i sense fer preguntes els va enviar a ser gasejats. I penso: ¿aquesta gent són ara els àrbitres morals del món lliure? ¿Estan dient als descendents de les persones que van assassinar com han de comportar-se quan altres antisemites els volen matar?”
Aquests altres antisemites són Hamàs, que fa ploure terror sobre Israel i en busca l’aniquilació. Cap estat, diu el discurs d’Israel, deixaria de respondre amb la força a una provocació com aquesta. Si hi ha més de 1.000 palestins morts (entre ells 200 nens) i més de 50 morts israelians, argumenta Israel, és culpa de Hamàs, que troba en les víctimes palestines l’argument antiisraelià més poderós davant del tribunal de l’opinió mundial.
Jo sóc sionista perquè la història dels meus avantpassats em convenç que els jueus necessitaven la pàtria que es va crear amb la votació de la Resolució 181 del 1947 de l’ONU, que disposava l’establiment de dos estats -un de jueu i un d’àrab- en el Mandat Britànic de Palestina. Jo sóc un sionista que creu en les paraules de la carta fundacional d’Israel del 1948, que declara que l’estat naixent es basa en “la llibertat, la justícia i la pau tal com les van concebre els profetes d’Israel”.
El que no puc acceptar, però, és la perversió del sionisme, el creixement inexorable d’un nacionalisme messiànic israelià que reclama tota la terra entre el Mediterrani i el riu Jordà; que, des de fa gairebé mig segle, oprimeix sistemàticament un altre poble a Cisjordània; que ha portat a l’expansió constant dels assentaments israelians en territoris de Cisjordània que formarien part de qualsevol estat palestí; que aïlla els palestins moderats com Salam Fayyad en nom del “divideix i venceràs”; que desenvolupa polítiques que faran impossible que l’estat israelià segueixi sent jueu i democràtic; que busca l’avantatge tàctic en lloc de l’avenç estratègic d’una pau basada en dos estats; que bloqueja Gaza -1,8 milions de persones tancades a la presó- i després se sorprèn per les revoltes periòdiques dels reclusos, i que respon als atacs d’una manera desproporcionada que mata centenars de nens.
Això, com a sionista, no ho puc acceptar. Els jueus saben què és l’opressió millor que ningú. Durant mil·lennis, els nens han sigut la corretja de transmissió de la supervivència jueva, el que el novel·lista israelià Amos Oz i la seva filla Fania Oz-Salzberger han anomenat “el diàleg intergeneracional que garanteix el pas de la torxa”. Cap argument, cap subterfugi ni cap atrocitat palestina pot dissimular el fracàs jueu que representa l’assassinat de tants nens.
La defensa d’Israel pel bombardeig de Gaza podria ser irrebatible. Ho seria si Benjamin Netanyahu hagués fet un esforç de bona fe per construir la pau conjuntament amb els palestins moderats i aquest esforç hagués estat rebutjat. Però no ho ha fet.
Hamàs és repugnant. M’encantaria veure’l destruït. Però també és el producte d’una situació que Israel ha consolidat més que no pas intentat resoldre.
Aquest exercici de control d’un altre poble corrou Israel, fomenta el menyspreu del poderós cap a l’oprimit i és una traïció al sionisme en què encara crec.
(Ara, 31 juliol 2014)
