Independències, Europa

europe-languages-eu

 

Joan F. Mira

 

Amb una persistència implacable, els diaris de Madrid (i supose que els de Burgos, Sevilla o Badajoz, però no els conec) acumulen cada dia pàgines i més pàgines dedicades al combat ideològic contra el desafiament sobiranista, la deriva catalana, l’órdago separatista i altres epítets i qualificatius equivalents per definir “el problema”. Són papers que, generalment, es poden dividir entre el simple insult, la infàmia o el pamflet virulent i silvestre, i l’argumentació aparentment fonamentada però sempre parcial, plena de sofismes i de falsedats hàbilment camuflades. Com ara els arguments que acudeixen a la història contemporània o a la unitat d’Europa, segons els quals els “nacionalismes” serien cosa del passat, i la independència de nous països, un anacronisme sense cap sentit. Oblidant o ignorant que justament la història contemporània d’Europa, la història dels darrers cent anys, demostra exactament el contrari: separar-se, formar un estat nou, ha sigut un fenomen tan general, tan recurrent, que sense ell no es pot entendre ni tan sols el mapa del nostre continent, ni la seua configuració política, ni les notícies de l’actualitat.

Si vostès tenen la curiositat de confeccionar una llista dels països d’Europa, és a dir dels estats reconeguts en el territori que va, com hauria dit Charles De Gaulle, “de l’Atlàntic als Urals” i potser una mica més, la llista és la següent, i disculpen la prolixitat: Albània, Alemanya, Andorra, Armènia, Àustria, Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia-Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malta, Moldàvia, Mònaco, Montenegro, Països Baixos, Noruega, Portugal, República Txeca, Regne Unit, Romania, Rússia, San Marino, Sèrbia, Suècia, Suïssa, Turquia (?), Ucraïna i el Vaticà. Si en descomptem curiositats com Liechtenstein, el principat de Mònaco, San Marino i la ciutat del Vaticà, ens en queden uns quaranta-quatre mal comptats, Andorra inclosa, que és un país dels Pirineus, petit i respectable.

A continuació, feta la llista, fem també un petit esforç i vejam quin era l’inventari ara fa exactament un segle, l’estiu del 1914, quan aquell estudiant tuberculós, fanàtic i desorientat va disparar els trets fatals a Sarajevo i engegà el mecanisme infernal de la primera Gran Guerra. Moment en el qual la major part de la superfície d’Europa estava repartida entre tres imperis, l’alemany o prussià, l’austrohongarès i el rus, a més alguns residus del turc i del britànic (com ara Malta o Xipre), de manera que més de la meitat dels països o estats de la llista anterior simplement no existien com a tals. I encara, d’aquests, una bona meitat es van fer o proclamar independents a partir del 1989. Si repassem, doncs, els darrers cent anys, comprovarem que la doctrina, el moviment o el desig de separar-se d’un estat i formar-ne un de propi és tan habitual, tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense una multitud de reptes independentistes, derives sobiranistes i altres órdagos semblants no es pot entendre res d’aquesta història. Començant el 1906, quan Noruega se separa de Suècia, i acabant el 2006 i el 2008 quan Montenegro i Kosovo se separen de Sèrbia. Hi ha països que s’han fet independents, altres que s’han proclamat independents, i almenys un que “s’ha quedat” independent, tal com em deia el 1992 a Ohrid, Macedònia, un important escriptor del lloc: “Se n’anaren els serbis, i ens vam quedar sols”: quina curiosa fortuna.

El separatisme dels ja separats és doctrina nacional acreditada, el dret a la independència és inevitablement reconegut quan ja ha sigut aplicat i exercit (excepte el de Kosovo per part d’Espanya i Rússia, i algun altre cas exòtic o ridícul…); llavors l’independentisme serà virtut patriòtica, resistència nacional i sovint heroisme exemplar. Quant als separatismes fracassats, ja se sap que són doctrina perversa i antidemocràtica, intent maligne de disgregació, pecat intel·lectual i moral, i tot això que hem de llegir ara mateix cada dia als diaris. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit d’independències i de separacions, i tanmateix, resulta que aquells que ara mateix sostenen la doctrina o el desig de separar-se i ser independents –tal com han fet tants altres en tants altres llocs– són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. Acusats, vejau rigor de pensament, en nom de l’ètica, del dret i de la filosofia.

 

Publicat a El Punt Avui, divendres, 25 de juliol de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER