Damià Pons
Fa tot just una setmana, en el quiosc d’un carrer cèntric de Palma, vaig fer el recompte de les diferents revistes dedicades al tema de la nàutica que hi havia a l’expositor. Eren, aproximadament, una trentena. Igualment, també hi havia un gran nombre de publicacions dedicades als viatges, a la gastronomia, a la moda, als temes històrics, a les xafarderies sentimentals… Dins el maremàgnum d’un quiosc abundosament proveït, localitzar-hi revistes en català és tan difícil com trobar una agulla dins un paller. El monopoli del castellà tan sols té el contrapunt discret de les publicacions destinades als turistes, sobretot anglesos i alemanys.
Una persona que observi una estona llarga el material que s’ofereix en un quiosc de qualsevol indret de les Balears a la força haurà d’arribar a la conclusió que de revistes en català n’hi ha un nombre ben ínfim. Els fets, però, demostren que no és exactament així. Deixant de banda les publicacions d`àmbit local, les capçaleres existents en català són abundants, i abasten un ventall temàtic molt ampli, amb graus de professionalitat i de competitivitat prou diferents, amb uns tiratges i uns nivells d’incidència desiguals. Una dada concreta: els darrers cinc anys, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) ha passat de 50 revistes associades a unes 150. Una quarta part de les quals també tenen la corresponent versió digital.
Tot i així, la qüestió rellevant és la següent: hi ha revistes en català que siguin capaces de ser publicacions de referència en l’àmbit dels setmanaris generalistes o en alguns dels nínxols temàtics que tenen més demanda social? La resposta ha de ser afirmativa. Tanmateix hi ha un emperò: encara que objectivament tenguin condicions suficients –qualitat i prestigi- per a ser capçaleres de referència, tan sols molt excepcionalment estan en condicions d’assolir una posició d’hegemonia dins el sector en el qual competeixen.
En l’àmbit de les publicacions periòdiques, en paper o digitals, l’objectiu estratègic forçosament ha de ser el de tenir com a mínim una revista de referència en cada una de les àrees temàtiques de més consum, amb l’ambició irrenunciable d’aspirar a tenir-ne el lideratge. En català a hores d’ara hi ha una gran oferta de revistes. La seva principal característica és la diversitat: oscil·lant entre les d’alta cultura –L’Espill, una magnífica mostra-, les generalistes i les especialitzades en una temàtica molt específica –científica, històrica, literària, musical, d’entreteniment-, o entre les que aspiren a ser llegides a tot el territori lingüístic i les que opten per un àmbit geogràfic més parcial i més pròxim. És evident que el problema no és l’oferta. El problema real és sens dubte la dificultat d’accedir-hi, a les diferents revistes, de no trobar-les amb facilitat als quioscos i a les biblioteques públiques. Amb l’afegit d’un altre problema, aquest més estructural: la demanda social –subscriptors i lectors- de les revistes en català és del tot insuficient.
En el camp de les publicacions periòdiques en català, recentment hi ha hagut una doble bona notícia. La revista L’Avenç, fundada a Barcelona l’any 1977, el mes passat va arribar al seu número 400. Nascuda com una publicació sobretot centrada en la recuperació de la memòria històrica contemporània, en l’actualitat, sota la direcció de Josep M. Muñoz, s’ha reconvertit en revista de cultura, amb la voluntat de pensar històricament el present en la seva integritat i de ser alhora un espai on es manifesti amb rigor la vitalitat de la cultura catalana, sempre en el marc de l’Europa més creativa i més autoreflexiva. Les interessantíssimes entrevistes fetes pel mateix Muñoz –recentment, Javier Pérez Royo, Isidor Marí, Eduardo Mendoza, Artur Mas-, les col·laboracions habituals de Vicenç Pagès Jordà, Jordi Puntí, Lluís Muntada, Manel Ollé, Marta Rojals, o els perfils de <<Protagonistes imminents>> -Josep Pedrals, Quim Arrufat, Mar Coll, Llúcia Ramis- de Pere Antoni Pons, juntament amb altres articles de temàtica variada signats per prestigiosos historiadors i escriptors, fan de cada número de L’Avenç una veritable festa per a qualsevol lector culte.
El Temps, nascut a València l’any 1984, és un setmanari generalista que pels seus continguts i per la seva aparença física és comparable a les millors publicacions semblants que s’editen en francès o en anglès, en castellà o en alemany. Amb l’impuls de l’infatigable i creatiu Eliseu Climent, ha aconseguit arribar als trenta anys de vida. El darrer número, el 1562, inclou una llarga conversa amb els presidents Jordi Pujol, Gabriel Cañellas i Joan Lerma i una extensa selecció de reportatges, un per any. L’existència d’El Temps és un vertader miracle: amb una redacció a València, a Barcelona i a Palma, ha fet una gran tasca de vertebració comunicativa dels tres territoris, posant amb naturalitat a l’abast de cada lector continguts de la totalitat dels Països Catalans. Al llarg de vint-i-cinc anys, el periodista Miquel Payeras hi ha publicat una gran nombre d’entrevistes i cròniques: en conjunt dibuixen un amplíssim i notarial panorama de les Balears més contemporànies.
La continuïtat i la qualitat és el doble mèrit que han acumulat L’Avenç i El Temps. Quin ha estat i és el seu problema? Que la immensa majoria d’aquells ciutadans que són absolutament partidaris de l’existència de publicacions periòdiques en català no acaben d’actuar amb coherència i per això s’inhibeixen de donar-los un suport actiu, subscrivint-s’hi o comprant-les. D’aquesta mateixa incoherència ben segur que també n’és víctima el diari que ara estau llegint, un diari que amb una qualitat molt considerable i amb la continuïtat del seu primer any de vida també reclama actituds de lleialtat de tots aquells que diuen que a la llengua del país la volen plenament normalitzada.
[Arabalears, 25- 5- 2014]
