Josep Sorribes
En el recorregut de nord a sud de la segona corona de l’Àrea Urbana de Castelló, després de l´Alcora, Onda i Betxí li tocava el torn a Nules. Jo, de Nules, en tenia una imatge ja antiga de quan passava pel nucli urbà camí d’Eslida. Sempre m’havia semblat una ciutat molt plana i desmanegada plena de magatzems de taronja encara que, és clar, al desviar-me de la N-340, jo sols agafava el tros nord-oest de la població, el de l´eixida cap a Vilavella, que està al costat. També sabia que la taca d’oli del taulellet s’havia estés fins a “conquerir” la ciutat, i el “gres de Nules” m’era familiar. Ja era hora de conèixer una mica millor aquesta petita ciutat. Josep Palomero, en la meu primera visita a Borriana, m´havia obert la curiositat al dir-me que Nules era la “Gernika valenciana” en referència als intensos bombardeigs que cap al final de la guerra civil havien deixat Nules com el palmell de la mà, fet que jo ignorava absolutament. “La Pava”, l’aviació franquista, havia fet de les seues, i les imatges recollides al llibre que després esmentaré són esfereïdores, no tenen res que envejar a la capritxosa destrucció de Benassal i altres pobles del Maestrat per l’aviació alemanya el 1938 per a “provar” un nou tipus de bomba de cara a l’imminent conflicte mundial ni, si anem a això, a les fotos i documentals d’altres destruccions massives de la Segona Guerra Mundial, com ara Varsòvia. Allí fou -em contà Palomero- on s’estabilitzà el front (la famosa línea XYZ) fins al final de la guerra i on anaren a refugiar-se els republicans de Borriana no sense haver dinamitat prèviament la “Torre” (reconstruïda en la postguerra per iniciativa d’un rector morellà) per tal que no fos aprofitada com a observatori per l’enemic. Però també em confessà que a Nules eren gent d’ordre, dels Centelles ‒digué.
Anava per tant -acompanyat com sempre per Mario- amb una dosi considerable de curiositat que fou satisfeta amb escreix. Gràcies, com en altres ciutats de la Plana i del Maestrat, als bons oficis de Daniel Gozalbo, ex alcalde de Castelló i durant molts anys catedràtic de Matemàtiques a l’Institut Ribalta, ens esperava a Nules un magnífic contacte: Vicent Rosselló, 41 anys, professor de valencià a l’Institut i regidor del PSPV-PSOE a l’Ajuntament, a hores d’ara en mans del PP. Havíem quedat a les 9 i mitja a la plaça de l’Ajuntament, un espai quadrat de dimensions considerables on la casa de la vila i l’església (encara amb el rètol gravat d’homenatge als “caiguts”) ocupen dos dels quatre costats. Vicent ens dugué a un immens casino de la Caixa Rural (més de 500 metes quadrats de planta amb espais separats per a homes i dones), i ens vàrem asseure amb un plànol de Nules damunt la taula. La conversa fou tan agradable com instructiva, tot i que anaven saltant de tema en tema de forma un tant inconnexa -per culpa meua, es clar- en el meu intent de copsar “l’ànima” de la ciutat, que sol respondre a trets sovint singulars d’àmbits ben diversos.
El primer que Vicent Rosselló ens confirmà fou la gravetat dels bombardeigs de l’aviació de Franco i ens parlà d’un llibre (Vicent Felip Sempere, La “Fira” de Nules en la época contemporánea, Ajuntament de Nules, 1998, 2ª edició) que em costa Déu i ajuda trobar perquè està exhaurit i ni tan sols en les webs de llibres de vell més conegudes, com ara Iberlibro o Uniliber, vaig poder trobar-hi cap referència. Al final un distribuïdor poc conegut que, a més,sol anar al Rastrell de València diumenges, me’l posà a tir i vaig poder comprovar l’abast de la destrucció així com la massiva intervenció posterior de l’administració de Regiones Devastadas que tanmateix conservà la trama preexistent, una trama prou regular i de densitats molt moderades que donen a Nules eixe aspecte de ciutat “extensa”. En el llibre esmentat hi ha una exhaustiva relació de les intervencions i tipologia de l’actuació de Regiones Devastadas. La reconstrucció total de la plaça de l’Ajuntament que acabàvem de conèixer fou la més important però n’hi hagué moltes més, com ara els grups d’habitatges per a llauradors, mestres i jornalers; la “Granja Escuela”; els grups escolars; el nou edifici de Correus i Telègrafs; la seu de la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos; el nou Cementiri Municipal, la caserna de la Guàrdia Civil; el Calvari; l’escorxador municipal; el Mercat Municipal; intervencions al carrer Major, al carrer del Governador Beranger i al carrer de la Sang
Vicent Rosselló també ens confirmà la informació prèvia d’en Palomero, relativa al fort conservadorisme de la població, que sobta una mica, vistos els successos de la guerra. Coses de l’amnèsia i el memoricidi. El cas és que, segons ens digué el nostre interlocutor, la gent de Nules (sense generalitzar) és gent de “missa de 10” .
Vicent Rosselló ens posà al dia d’uns altres fets relacionats amb la identitat local dels quals tampoc no en sabíem res. El primer n’era l’origen mateix del nucli urbà. Sembla que cap al segle XIV els nobles i persones benestants abandonaren el poble de la Vilavella i baixaren al Pla, deixant al nucli originari els moriscos fins a la seua expulsió definitiva a principi del segle XVII (el 1609). Consultada la Wikipèdia -sempre de gran ajuda- els fets recollits expliquen de forma prou satisfactòria aquella “davallada”. El 1238 els àrabs del Castell de Nules -actual Vilavella- el varen retre a Jaume I, qui el va donar el 1251 al noble català Guillem Ramon de Montcada. Poc després , el 1273, Jaume I concedia a Ramon de Montcada el privilegi d’aprofitar les aigües del Millars, la qual cosa permeté la posada en conreu de grans superfícies d’horta i l’establiment d’un important contingent de pobladors. L’actual Nules data, per tant, d’aquesta època i els nous pobladors foren segurament els nobles i classes benestants que fins a eixe moment residien a la Vilavella. El gendre de Ramon de Montcada, Gilabert de Centelles comprà el Castell i el terme de Nules i tingué gran importància en la història medieval de la vila. Per això Josep Palomero, en referir-se a la ciutat de Nules ens digué que eren “gent dels Centelles” malgrat que el pas del temps ha difuminat aquesta dependència. No se sap ben bé si respon a la submissió senyorial o a l’eclesial, però el malnom de “genolluts” aplicat a la gent de Nules no és precisament desconegut per aquelles contrades.
El segon fet identitari al qual Vicent Rosselló va fer referència era i és ben curiós. Ens va explicar que a Nules la paraula “foraster” té un significat fort, ben fort, fins al punt que hi ha un acudit (que jo he sentit també a la Vila Joiosa) que diu que quan toquen a mort i pregunten qui s’ha mort la resposta és : “Oh, ningú, un foraster”. A la Vila Joiosa en comptes de foraster deien “castellà” però, en qualsevol cas, és mala cosa ser foraster a Nules. No et lleven la ciutadania però…. La cosa té fins i tot “utilitats” no reconegudes. De fet, en les darreres eleccions el candidat de Compromís no va treure ni per a pipes perquè tot i que duia més de vint anys a Nules i estava casat amb una xica de Nules, els seus adversaris el desqualificaren per ser “foraster”. La cultura popular al servei de la política.
Un altre tret idiosincràtic -extensible a tota la Plana i part del País- és la importància que a Nules tenen “els bous al carrer”, tota una institució que no sap d’ideologies. Si a la Vilavella organitzen més corregudes que a Nules -com sembla el cas- això és motiu d’enveja i prou. No és bon lloc d’apostolat Nules per als que volen que es prohibesquen els bous al carrer.
Les curiositats de la conversa finalitzen amb l’observació del nostre interlocutor que no hi ha a Nules famílies que tinguen una gran fortuna o que en facen ostentació (ni tan sols va eixir a relluir Benavent, el de Keraben, tot un referent). Vicent Rosselló sols ens pogué dir que hi havia una família “els Calos”, de cognom desconegut, que eren famosos per la seua riquesa. Més feina per a Philip Marlowe.
Deixant de banda aquest seguit de “curiositats”- que diuen prou sobre l’ànima de la ciutat- la conversa derivà cap als terrenys més prosaics de l’economia i l’urbanisme. Pel que fa a la primera, el contagi del taulellet és relativament recent (posterior a la seua consolidació a Vila-real, Almassora i Castelló) però així i tot ja fa un grapat d’anys que els Benavent (primer Gres de Nules el 1973 i després el grup d’empreses Keraben) son, sens dubte -i ho comprovaria posteriorment a la Vall d’Uixó, d’on provenen els Benavent- el vaixell insígnia del sector a Nules, encara que també el grup de Ceràmica Nulense (CENUSA), també del 1973, té bastant presència i prestigi no sols a Nules sinó a tot el districte de la ceràmica de la Plana. Parlant de Keraben, hi ha una noticia recent d´interés: (http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/castellon/grupo-inversor-arabe-compra-esmaltera-kerafrit-keraben_851087.html). El Periódico de Castelló informava en desembre de 2013 que un grup inversor algerià (el grup Haddad) és el nou propietari de l’empresa Kerafrit, l’empresa del grup Keraben que pertanyia al subsector de frites, esmalts i colors ceràmics. La venda respon a estratègies empresarials i no a problemes de la firma perquè el 2013 Kerafrit tancà amb una facturació de 18 milions d’euros (3 milions més que el 2012), el 70% per a l´exportació, i no sols es preveu el manteniment dels 60 treballadors i de tot el equip directiu sinó que es preveuen fortes inversions d’ampliació.
Com a tota la Plana, la taronja (l’activitat tradicional) i la ceràmica es complementen i la primera està funcionant una mica com a matalàs davant la davallada (suau com ja he dit) del sector ceràmic degut a la crisi, crisi que sembla que comença a superar-se. Per cert que quan es parla de la taronja a Nules , és sacrilegi no fer esment d’una varietat que ha fet famosa a la ciutat: “la clemenules”, varietat excel·lent i marca reconeguda de la zona.
En un altre ordre de coses, Nules és una petit ciutat de la que, d’antuvi, crida l’atenció una densitat molt raonable i regular (quasi d’escaquer) que ha suposat una extensió superficial considerable. Atesa la destrucció que tingué lloc a 1939 es podria haver “dissenyat” altre tipus de ciutat però la reconstrucció es va limitar a refer les edificacions mantenint bastant la trama bàsica. Per cert que enfront del memoricidi sempre hi ha alguna jugada del destí. El meu bon amic Azcàrraga m’ha assabentat que en unes cases del poble, al caure la calç amb què s’havia recobert les parets, hi han aparegut grafittis molt interessants encoratjant als soldats de la República. Coses que passen.
Envoltada com està de tarongerars, Nules era presa fàcil de l’expansió lligada al boom immobiliari. El creixement es produí sobretot als anys 90, als terrenys de l’entrada de València que estaven entre el nucli consolidat i la indústria. De fet el creixement de la postguerra també fou en aquesta mateixa direcció, a l’oest del Camí de la Mar. El creixement ja executat tingué l’avarícia com a principal virtut: els nous carrers son de vegades tan estrets que el pas dels camions del fem resulta problemàtic. A més d’allò ja executat, Nules ha esquivat de miracle una expansió prevista tan important com innecessària. Dos fantàstics PAI´s -al sud i al nord de la nova zona- de 4.000 i 2.500 habitatges respectivament que haurien sofert el mateix destí que els de Moncofa: romandre deshabitats i buits.
Del que no se n’ha pogut estar Nules és del flagell de la marjal. En la zona humida compartida amb Borriana s’hi ha aplicat des de fa temps una política de “permissivitat” que ha donat com a fruit més de 800 “casetes” il·legals, causa d’un conflicte obert amb la Generalitat i de la imputació d’un alcalde. El nucli urbà de la platja està ocupat majoritàriament per gent del poble i ara, amb la nova Llei de Costes, es preveu la “regularització” del desficaci. Un desficaci o destarifo que podria haver estat molt més gran si s’arriba a aprovar i executar un nou PAI previst de 4.000 cases amb camp de golf inclòs, per descomptat. Va estar a punt.
Vegem ara algunes dades. Un creixement demogràfic moderat (11.493 habitants el 1996, 13.636 el 2012) amb un creixement notable de la immigració a partir de 2007 que arriba a un màxim del 14´53% el 2010. Un atur que passa de les 131 persones del 2002 a les 1.158 del 2013. Una hisenda estable però amb inversions a la baixa. 3.574 habitatges no principals enfront de 5.284 de principals el 2011 i un increment de sòl artificialitzat de 342 Ha. entre 1990 i 2011 quan la dada de partida era de 275 Ha. És a dir, un increment de més del 100% que per a un període de 20 anys és molt fort, tot i que no constitueix cap excepció.
A Nules, a més dels bous hi ha altres festes peculiars: la dels fadrins de Sant Vicent Ferrer, la dels “quintos” de la Mare de Déu de la Soledat a l’octubre i la de Sant Bertomeu a l’agost. Per als interessats en qüestions patrimonials cal ressenyar en primer lloc el impactant nucli de Mascarell, poblat emmurallat que, junt a Moncofa i la Vilavella, pertanyé a l’antiga Baronia i Marquesat de Nules i fou agregat a la ciutat a final del XIX. Mascarell fou envoltat de muralles i repoblat amb cristians vells a mitjan segle XVI per ordre de la baronessa Maria de Cardona. Els musulmans -obligats a batejar-se- foren traslladats al Raval (fora dels murs) fins la seua expulsió. Es conserva tot el recinte urbà envoltat per muralles de tapial, amb quatre torres que defineixen un quadrat regular. A la Plaça Major, l’església construïda al segle XVI presenta interessants esgrafiats com a principal element decoratiu i la Casa Consistorial, obra de Vicent Gascó, fou construïda el segle XVIII. Un itinerari d’interès es complementa amb l’ermita dels Àngels (on està ubicat el Museu de Medallística d´Enrique Giner), el Temple i Plaça del Convent dels Frares Carmelitans, l’església arxiprestal de Sant Bertomeu i Sant Jaume a la Plaça Major i, finalment, el Museu d’Història emplaçat en l’antiga església de la Sang, que conté escultures i materials arqueològics d’interès.
¿Que pensen de Nules propis i aliens? Si hem de fer cas als de Moncofa:
Els de Xinxes són brossers
i els d’Artana són rabuts,
els de Vila-real són xurros,
i els de Nules, genolluts.
En Nules
entra de cara
i ix de recules.
En Nules
beu i no t’atures. diuen els carreters.
Beu i passa,
fill de la gran bagassa! repliquen els de Nules.
