Josep Sorribes
El 14 de novembre ja havíem fet una primera visita a Castelló i a Borriana però ens en quedava pendent una segona. Vaig decidir deixar “reposar” la informació rebuda i Ferran, Mario i jo s’enfilàrem a Betxí, camí d’Onda. A Betxí, a banda d’un contacte que ens proporcionà Daniel Gozalbo, m’hi duia la curiositat de comprovar fins a quin punt havia arribat aquest municipi -tan a prop d’Onda- a contagiar-se del creixement en taca d’oli de la indústria de la ceràmica. La resposta, com veurem de seguida, no fou ni un sí ni un no clars. Però, aplicant la filosofia de sant Tomàs (l’apòstol, no l’escolàstic) de no creure sinó el que has vist, calia comprovar-ho. A més, la reduïda grandària del nucli (una mica més de 5.000 habitants) podia enganyar. Millor aclarir-ho in situ.
Pensat i fet. A les 9 i mitja arribàvem a una placeta que ens havia indicat el nostre “cicerone” de torn, Ferran Nebot. Allà ens esperava. De mitjana estatura, corpulent i amb una calvície que apuntava a més, Ferran tenia un somriure fàcil i els seus austers trets facials deixaven pas franc a una amabilitat natural que ens feia sentir-nos la mar de còmodes. La conversa va fluir amb facilitat i de seguida ens adonàrem que Ferran Nebot era un personatge tan singular com simpàtic. És professor d’història i educació física a l’Institut de Betxí però davant les nostres preguntes sobre de què vivia la gent a Betxí i com els havia afectat la crisi, es va fer palès que a més de la docència a l’Institut repartia la seua sapiència a parts iguals entre la taronja (que, ens digué, era la base econòmica principal i quasi única de la població fins no fa tant de temps) i el taulellet. Vaja, un home-orquestra d’allò més útil. De la taronja s’ho sabia tot perquè no debades és propietari i membre actiu de la principal cooperativa. Ens detallà l’escandall de com es descomponia cada euro cobrat (11 cèntims de mà d’obra, 3 de transport 20 de manipulació… i al final uns 20 cèntims per al propietari). De la seua conversa vam deduir que estava socialment molt mal vist qui no cuidava bé els seus camps.
Ens assabentàrem també dels problemes derivats dels intermediaris i de les aventures i desventures de vendre taronja a Rússia i els països de l’Est on entre la burocràcia i les els suborns que cal pagar sí o sí el negoci es complicava molt. Per primera vegada (la segona seria al segon viatge a Borriana) va eixir a la conversa el tema dels caragols. “El caragol està fent molt de mal”. Jo no entenia res fins a que m’ho va explicar Ferran. Com que els darrers anys la baba de caragol es paga bé per la indústria dermoestètica, doncs romanesos i altres immigrants es dedicaven a recol·lectar cargols dels ribassos i els petits murs que conformen la xarxa de sèquies. Però ho feien picola en mà i destrossaven tota l’obra. Entre això i el fracàs relatiu del reg per degoteig (el tradicional reg a manta ja no es practica) els problemes es multiplicaven i sovintejaven els erms, els camps abandonats, com després comprovàrem des del magnífic punt d’observació del turó de Sant Antoni. Com bon castellonenc Ferran s’estenia prou més en les queixes (“ací no es guanya no un gallet”) que no pas en els beneficis del sector, tot i que ell mateix reconeixia que estava actuant com a matalàs davant la crisi del taulellet i que la cooperativa anava endavant.
Una crisi que ha estat forta, com ho comprovàrem quan vam passar de la taronja al taulellet. De les 5 o 6 fàbriques que havia arribat a tindre Betxí només en quedava una en actiu (deu de ser PAVIMBE perquè EXAGRÉS, tot i que figura al llistat d’ASCER, ha tancat i ha estat objecte d’un espoli radical). Per tant, el contagi no ha estat massa important i si prou efímer.
L’altra pota de la “base econòmica” de Betxí era fins al 2008 , com a tot el País, el sector immobiliari. Era, perquè cal parlar en passat. Ferran ens explicà la ruïna de famílies que havien comprat cases i que ara no podien pagar les hipoteques i també va fer constar la seua oposició, quan fou membre del govern local, als plans d’expansió que si s’hagueren aprovat i executat haurien convertit Betxí en una ciutat de 20.000 o 25.000 habitants. El nostre interlocutor raonava -amb molt de sentit comú- que això hauria suposat que els actuals equipaments (per cert, molt abundants, com veurem) serien absolutament insuficients i no estava clar que els nous PAI´s en generaren de nous sense un cost addicional per a l’Ajuntament. Afortunadament, si es pot dir així, la crisi arribà abans i la dèria es quedà en ensomni. Malgrat tot, el preu de la fanecada de tarongerar (habitualment d’unes 300.000 pts.) es disparà a 3 i 6 milions per fanecada i l’endeutament de moltes famílies dugué a més d’una a l’estricta ruïna.
Al remat, i a hores d’ara, Betxí presenta un sector taronjaire problemàtic però dinàmic i una activitat ceràmica molt reduïda. L’atur ha augmentat (encara que no massa si fem cas a les xifres oficials ) i molts collidors (unes 400 persones per temporada) son de fora i hi arriben de la mà de les famoses ETT (empreses de treball temporal). La petita ciutat, però, té un nivell envejable d’equipaments públics. Com se sol dir, n’hi ha de tot: escoles, instituts, centre de salut, poliesportiu, cinema…). Aparentment un nivell de benestar que ja voldrien (si parlem en termes de metres quadrats d’equipaments per habitant), per exemple, els onders. Comptat i debatut un poble/ciutat pla, sense excessos, amb un equilibri (sense caure en el to bucòlic) camp/ciutat on totes les xifres son moderades però on cal, i això es nota, un mica més d’espenta per no caure amb la permanent somnolència digestiva de què parlava Fuster. I és que a Betxí, em sembla, hi domina la creença de que són més poble que ciutat i malgrat la proximitat a altres ciutats de la Plana la consciència comarcal i / o metropolitana està encara molt verda. La inversió pública està fregant l’absència, perquè del milió tres-cents mil euros del 2004 hem passat en termes constants als 98.000 euros el 2012. Per l’amor de Déu! No hi ganes o no hi ha idees? Perquè el que sí que hi ha és atur, i l’endeutament és moderat.
Ja en l´àmbit de llegendes i manies populars, Ferran ens posà al corrent d’algunes coses divertides. La primera és que els rogets del poble (sembla que n’hi ha prou) tothom els coneix com a “fills del retor) un retor, sembla que famós en temps pretèrits, que arribà a dir en missa allò de “home, no dic que alguns no, però que tots siguen meus…”). La segona és el malnom de “culrojos” com es coneix als de Betxí. El mateix Ferran ens en donava l’explicació “científica”: com que la terra és d’argila roja (com a l’Alcora i Onda), aleshores ací la gent duia els saragüells més rogencs i d’ací ve l’acudit.
La visita a Betxí acabà de la millor forma possible. Agafàrem el cotxe i ens dirigírem al turó de Sant Antoni. Estàvem en època de collita i l’estreta carretera estava plena de cotxes aparcats a la dreta: els cotxes dels collidors que segons ens digué Ferran eren aquesta vegada quasibé tots del poble. Arribàrem a l’ermita de Sant Antoni, un lloc amb vistes panoràmiques fantàstiques de la Plana i de la Serra d’Espadà, amb un restaurant on acordàrem que hi havíem de tornar. Entre l’observació del paisatge, fotos i comentaris diversos estiguérem més de mitja hora que es va fer curta, molt curta. De tornada a Betxí passàrem pels equipaments principals i ens detinguérem en la joia de la corona: el Palau del Castell, que després de passar per diverses mans fou per fi adquirit per l’Ajuntament que està a poc a poc rehabilitant-lo. Tornàrem a la placeta i ens acomiadàrem de Ferran camí d’Onda, de la qual ens donà al final alguns explicacions i directrius per a arribar-hi en deu minuts. Betxí: una estada inoblidable. Fou un encert seguir els consells de sant Tomàs.
Com ja va sent costum, paga la pena veure el que pensen de Betxí els seus veïns, segons les dites populars recollides per la paciència bonhomiosa, i un punt irónica, del gran Manuel Sanchis Guarner:
De Betxí,
ni dona ni rossí,
ni res que siga d’allí.
Els culrojos de Betxí,
saragüells de mitjan cama,
en dos quinzets de pa dur
passen tota la setmana.
