Pau Viciano
Les tasques que haurà d’afrontar el futur govern valencianista i de progrés –el preventivament demonitzat “tripartit”— no seran gens fàcils, tenint en compte la mateixa pluralitat de la seua probable composició, els límits de la política institucional i l’hostilitat dels poders fàctics, però, per damunt de tot, considerant la desolació econòmica i moral que ha deixat aquesta dreta depredadora. Amb tot, el fracàs o el desistiment suposarien una decepció que no sols conduiria al descrèdit de l’alternativa sinó també agreujaria el de la política en general, el del mateix sistema democràtic. El repte major del futur govern valencià, allò que decantarà el judici dels votants i del conjunt de la ciutadania, és fer front a la crisi econòmica i al desballestament de l’Estat de Benestar. Seria ingenu esperar d’un govern autonòmic la resolució d’aquests problemes, però s’haurà de fer evident que, des de la Generalitat, es treballa en la direcció adequada. I al costat d’aquesta tasca prioritària, n’hi ha una altra que no deixa d’estar-hi lligada: la necessitat de la regeneració democràtica. La corrupció, la manca de transparència, la desafecció vers la política i les institucions, són problemes que han contribuït a empitjorar el desastre socioeconòmic. Però també són mals morals i polítics en si mateixos, factors que degraden la qualitat de la democràcia. Com l’anticatalanisme, una de les herències més enverinades dels anys de domini conservador.
A hores d’ara s’ha fet evident el cost que han tingut les obsessions anticatalanistes, no sols per a la llengua, la cultura o la cohesió civil i política del país, sinó fins i tot per a l’economia o les infraestructures. Però no és només això: l’anticatalanisme –que no és el mateix que no estar a favor del projecte polític dels Països Catalans, cosa òbviament legítima— és, en realitat, una forma de xenofòbia, una catalanofòbia excloent que pretén estigmatitzar els ciutadans valencians “catalanistes” o que, simplement, reconeixen la unitat de la llengua i els lligams històrics i culturals amb Catalunya. Aquests prejudicis –és cert– no els va inventar la dreta actual, però els va atiar i manipular de manera violenta durant l’anomenada Batalla de València, i els ha promogut de manera més “tranquil·la” des de les institucions durant dues dècades. Fins al punt que els reflexos anticatalanistes s’han enquistat com a trets pràcticament constitutius de certa identitat regional professada per una part de la societat valenciana. Davant d’això, què hauria de fer un govern progressista? Segurament, no amagar el cap sota terra i esperar que passe el xàfec. Confiar que la simple “modernització” del país, sense remoure la pax estatutària, acabaria per extingir l’anticatalanisme va ser la il·lusió dels primers governs socialistes. Perquè la societat valenciana, en efecte, es va modernitzar, tot i que fos sobretot de manera instrumental, però sense desarrelar el fons d’irracionalitat reaccionària i d’autoodi que es coagula en l’anticatalanisme.
Davant la pervivència d’aquesta anomalia, el futur govern valencià haurà de mostrar prudència i fermesa democràtica. Prudència perquè aquesta tasca de regeneració no és percebuda per la majoria dels seus possibles votants ni del conjunt de la ciutadania com un problema o com una urgència. I, segons com, encara es podria manipular l’opinió pública en un sentit contraproduent, assimilant –com han fet sempre—la denúncia de l’anticatalanisme amb una postura antivalenciana. Posats enmig d’un camp de mines, la prioritat serà no caure en la trampa i xafar-ne cap. Però tampoc no hi podem restar palplantats, caldrà moure’s i anar desactivant-les, i alhora impedir que se’n sembren de noves. Amb tacte, amb el sentit de l’oportunitat i el ritme adequats, caldrà anar prenent decisions polítiques actives que contribuesquen a deslegitimar l’anticatalanisme i a dificultar la seua reproducció social. Això no serà una política nacionalista, sinó simplement una política democràtica: aïllar la xenofòbia i reconèixer la pluralitat identitària de la ciutadania valenciana.
Un element clau d’aquesta regeneració democràtica hauria de ser contribuir a descriminalitzar socialment els termes i símbols demonitzats com a “catalanistes”. En aquest sentit, el primer que s’hauria de fer és complir les sentències dels tribunals pel que fa a l’homologació dels títols de català i valencià, i a l’ús, en els estatuts de les universitats i d’altres institucions i associacions, de la doble denominació de la llengua. També s’hauria de donar suport a les actuacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en favor de la unitat lingüística i ampliar els contactes amb l’Institut d’Estudis Catalans. Tampoc no hauria de representar cap esforç polític associar –com ja ho estan algunes poblacions valencianes— la Generalitat a l’Institut Ramon Llull, l’organisme dedicat a la promoció exterior de la nostra cultura. Igualment, quan torne a existir una radiotelevisió pública en valencià, s’hauria de facilitar la reciprocitat de recepció amb d’altres de llengua catalana i fomentar-se, així mateix, la col·laboració en la producció audiovisual.
Al costat d’aquestes mesures actives de mínims, el que també s’hauria d’esperar del futur govern valencià és que deixe de perseguir l’ús de termes com “País Valencià” o “català” al si de la societat civil i en la relació dels ciutadans i les associacions amb l’administració. Caldrà deixar molt clar que una cosa és la denominació oficial de les institucions autonòmiques –de la Comunitat Valenciana— i el nom de la llengua en l’Estatut vigent, i una altra que no es puguen emprar altres termes –com País Valencià i català— per referir-se al territori i a la seua llengua. La cosa és òbvia, però caldrà fer pedagogia política per explicar que la Comunitat Valenciana també pot anomenar-se País Valencià. I la millor pedagogia és l’exemple: sense qüestionar les denominacions oficials, convindria reintroduir en el discurs públic, al costat de Comunitat Valenciana, el terme País Valencià, i no defugir el reconeixement explícit i pràctic de la unitat lingüística. En el terreny simbòlic, potser més delicat, caldria tendir al mateix objectiu: sense modificar el marc estatutari ni crear tensions innecessàries, podria facilitar-se la coexistència en la societat civil de les diferents banderes valencianes, tornant a la situació de convivència anterior a l’anomenada Batalla de València. Això podria afavorir-ho un nou govern atorgant alguna mena de reconeixement a un símbol històric indiscutible de la mateixa ciutat com és el Penó de la Conquesta. Es tractaria, al capdavall, de fer gestos per superar els tabús asfixiants que ha imposat l’anticatalanisme i que, per això mateix, contribueixen a la seua reproducció.
Aquestes actuacions, tenint en compte la previsible correlació de forces del futur govern i, sobretot, la realitat de la societat valenciana, s’haurien de dur a terme de manera que no siguen percebudes pels ciutadans com una actitud revengista fora de lloc. La prioritat ha de ser la greu situació econòmica i dels drets socials, la regeneració de la vida pública, i és en aquest terreny, en el de l’aprofundiment de la democràcia i de la inclusió de les diferents sensibilitats valencianes, on han de trobar justificació aquestes iniciatives polítiques. Si no és així, el qüestionament de l’anticatalanisme podria veure’s com una obsessió de signe contrari, fins i tot una frivolitat en moments tan difícils. Caldrà, doncs, prudència per a no repetir els errors tàctics del passat, però també fermesa, perquè les concessions apaivagadores que s’han fet a l’anticatalanisme només han servit per reforçar-lo, per perpetuar aquesta feixuga hipoteca que pesa sobre la nostra democràcia.
