Toni Rico
Partisc de la base que res és neutral en aquest món, començant per aquest article i qui l’escriu. Mai ho he pretès i no començaré a ser-ho ara. Tampoc és neutral la darrera pel·lícula espanyola que ha obtingut èxit al cinema: Ocho apellidos vascos. I si els directors i productors ens ho volen fer creure, en realitat el que fan és prendre’ns per idiotes. La pel·lícula parteix d’un plantejament nacional, i per tant nacionalista, molt clar: “españoles todos”. A partir d’aquí el que cal és justificar l’espanyolitat comuna, entendre-la com un conjunt d’identitats regionals que viuen d’esquenes però que en el fons, si tots plegats férem l’esforç de conèixer-nos millor, seríem capaços d’arribar a identificar-nos. Fins i tot els terribles independentistes. I això és així més enllà que la pel·lícula puga fer riure en algun moment. Val a dir que menys del que m’esperava, però això ja és una qüestió personal i de maneres d’entendre l’humor.
Els independentistes parteixen normalment d’un plantejament políticament erroni: el projecte nacional espanyol és el mateix per a dreta i esquerra. Això no és així i és un tòpic que es desmunta ràpid: Unamuno i Azaña no eren Sánchez Mazas i Franco. I evidentment els seus hereus ideològics i la concepció nacional que traspuen tampoc. Algú dirà que fins i tot Josep Pla reconeixia que no hi havia res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres. Sí i no, perquè si gratem una mica és quan comencem a trobar els matisos. Ocho apellidos vascos és una barreja entre el “sano regionalismo bién entendido” i la tragicomèdia federal que vol protagonitzar el PSOE com a darrer intent de salvar el projecte nacional espanyol tal com l’hem entès des de la pèrdua de Cuba, Filipinas i Puerto Rico. A ningú se li escapa que Espanya està en crisi i no sols econòmica. El projecte nacional espanyol no acaba de trobar un rumb clar com a proposta nacional de futur atractiva per al conjunt i especialment en aquells territoris com Catalunya o el País Basc. Més enllà d’eurocopes i mundials, ser espanyol continua sent una llosa nacional poc estimulant. I d’això en són conscients els partidaris d’una nació espanyola més escorada cap a la diversitat territorial i uns plantejaments políticament “progressistes”.
Ocho apellidos vascos es posiciona en una mena de centralitat nacional que pretén allunyar-se tant del “España una y no cincuenta y una” com també dels que la volen “trencar”. Hàbilment i sense que l’espectador se n’adone, el relat de la pel·lícula posa en un mateix estadi de reivindicació territorial o identitària la Feria de Abril sevillana -que de ben segur és molt maca i divertida!- amb una manifestació de l’esquerra abertzale. I mentre riem de la banalització que suposa posar en nivells iguals una copa de finito d’uns còctels molotov, no som conscients del vertader missatge: la folclorització i regionalització de les identitats andalusa i basca. Abans de dir-me exagerat i posar-vos les mans al cap, reflexioneu sobre el tractament que es fa al film del tema. Sembla com si les reivindicacions nacionals basques siguen un capritx entre irracional i folclòric produït per la manca d’autoconeixement que “tenim els espanyols”. Doncs això: “españoles todos” que deia Suso del Toro. De segur que a molts andalusos que se senten espanyols els han entrat unes ganes enormes d’anar a visitar “las vascongadas”. A la inversa ho dubte molt, tot i que és la protagonista abertzale la que acaba marxant a Sevilla per amor. I crec que la intencionalitat política de la pel·lícula acaba fent més mal a la imatge que es té d’Andalusia fora d’aquest territori que la d’Euskal Herria o la mateixa esquerra abertzale que ho tenen tot bastant definit en el tema de la identitat.
Més enllà d’Enseinstein o la maquinària de Hollywood, el cinema espanyol tampoc és neutral ni inofensiu. Com tota activitat humana, per activa o per passiva, de manera conscient i inconscient, al darrere d’Ocho apellidos vascos i la possible sèrie de pel·lícules que ja han avisat que la seguiran en la mateixa direcció argumental sobre catalans, per exemple, s’amaga l’últim intent per salvar l’Espanya regional, que revestida de la diversitat autonòmica sorgida del postfranquisme, tot i que ho intenta i manté alguns elements que la diferencien, no acaba de presentar un model totalment alternatiu al centralisme històric. Què això és legítim? I tant, però no és neutral i crec que s’ha de dir.
Publicat a Llibertat.cat (19 de maig de 2014)
