Josep Sorribes
En l’article “Les ciutats de la Plana”, una de les dualitats que vaig subratllar com a tret definitori o “identitari” d’aquest espai era la dualitat taronja / taulellet. A quasi totes les ciutats de la Plana visitades i que seran, a poc a poc, objecte d’anàlisi específica, es pot trobar aquesta dualitat que marca, en bona mesura, la seua base econòmica. Tanmateix, la referència al “districte industrial del taulellet” que vaig fer en aquest primer text era massa breu i lleugera, tal vegada perquè en aquell moment vaig pensar que es tractava d’un fet prou conegut, dejà vu, i que no calia insistir-hi més.
Al rellegir el text i encetar el comentari específic de les ciutats de la Plana escollides em vaig adonar, però, que el districte del taulell mereixia més detall i reflexió, no només perquè determina de forma aclaparadora la dinàmica econòmica de la Plana, sinó també perquè, en el context del País Valencià, estem davant d’un sector important, que és fins a cert punt una excepció. Perquè ha demostrat una major resiliència (capacitat d’absorbir i reaccionar enfront d’una crisi) i perquè ha estat, des de fa ja molts anys, el sector productiu que ha generat una classe empresarial més cohesionada i activa en la defensa dels seus interessos, i això és una vertadera novetat al País, on només el districte del taulellet i el “holding” turístic de Benidorm semblen haver produït aquesta rara avis.
Comptat i debatut, no sembla que calguen més raons ni explicacions per a dedicar-li un espai -curt però, alhora, substanciós-, a aquest conglomerat industrial i demanar al lector una mica d’atenció.
Començaré per aclarir de què parlem quan utilitzem el terme de “districte industrial”. Fou Alfred Marshall, un gran economista britànic, qui introduí el terme en la història del pensament econòmic. Per a Marshall, un districte industrial era, bàsicament, un fenomen de localització conjunta (tot sovint espontània) en raó del qual, empreses d’un mateix sector -i indústries auxiliars i complementàries- es localitzaven en espais relativament reduïts en extensió. La “racionalitat” d’aquest comportament localitzatiu era -segons Marshall- que d’aquesta forma les empreses del districte obtenien unes economies externes derivades tant de l’especialització com de la difusió de coneixements i, aquestes economies, eren les causants de una major productivitat del treball i d’uns rendiments creixents. D’alguna manera les “economies de districte” podrien equivaldre a les economies d’aglomeració i d’escala que tindria una hipotètica empresa d’un output molt superior (equivalent a la suma dels outputs de les empreses del districte).
Al País Valencià som rics en aquesta modalitat de localització industrial, fins al punt que s’ha arribat a identificar un bon nombre de districtes industrials: el de la sabata al Vinalopó; el tèxtil i tèxtil-llar a l’Alcoià i la Vall d’Albaida; la joguina a la Foia de Castalla; el moble a l’Horta Sud; el taulellet a la Plana i l’Alcalatén…. Per al cas que ens ocupa dispose afortunadament de tres treballs en què recolzar aquesta petita panoràmica. Es tracta del treballs de Vicent Budí (http://www.publicacionescajamar.es/pdf/publicaciones…/13/13-227.pdf) de 2008; de Tortajada, Gabaldón i Fernández de Lucio (ceramicayvidrio.revistas.csic.es/index.php/ceramicayvidrio/article/…/211) també del 2008; i, per últim, el de Xavier Molina (IPXavierMolina ) de 2013. Utilitzaré les seues aportacions en l’ordre esmentat i aniré seleccionat allò més rellevant. El sistemàtic treball de Budí ofereix una bona i ordenada síntesi.El conjunt de l’activitat del sector es pot descompondre en diversos subsectors: el principal (la fabricació de rajoles, paviments i revestiments ceràmics); els especialitzats en la provisió tant d’argila com d’esmalts ceràmics (el més avançat tecnològicament); el subsector de maquinària industrial i el puzzle d’empreses auxiliars. Les tres primeres activitats poden estar integrades verticalment de forma que en la mateixa fàbrica es troben la unitat d’atomització de l’argila, la fabricació de rajoles i paviments i la producció de frites i esmalts. Tanmateix, a mesura que es desenvolupa el sector, és cada vegada més rellevant l’existència de processos d’especialització tant en la fase d’atomització de l’argila com, sobretot, en el subsector de producció de frites, esmalts i colors, subsector que ha assolit un gran desenvolupament els darrers anys i que destaca també per la incorporació progressiva de tecnologies avançades. En el terreny de les xifres paga la pena explicitar que el sector “principal” suposa prop del 95% de la producció espanyola, compta amb unes 240 empreses i dóna treball (o en donava, abans de la crisi) a uns 27.000 treballadors, sent la seua producció en metres quadrats de l’ordre dels 680 milions i generant una facturació que superava els 4.000 milions d’euros. Pel que fa al segon subsector (el de frites i esmalts) les dades son d’ordre inferior però la progressió és molt forta: abans de la crisi n’ocupava uns 3.700 treballadors i facturava alguna cosa més de 1.000 milions d’euros anuals, sent l’exportació la principal font de demanda. El 2006 l’ocupació global del sector (directa i indirecta) es xifrava en unes 35.000 persones i eren els municipis de l’Alcora, Almassora, Onda, Nules, Vila-real, Sant Joan de Moró i Castelló els que concentraven la major part de l’ocupació generada al districte industrial. L’índex de producció, ocupació i vendes a preus reals passen de 100 el 1997 a 135-140 el 2006, destacant el ràpid increment de les vendes en el subperíode 2003 – 2006 que es el que fa que, al final, els tres índexs esmentats es situen en una taxa de creixement semblant.
Pel que fa a l’àmbit internacional, la producció de la Xina és sensiblement superior mentre que Espanya i Itàlia (on destaca el districte ceràmic de Sassuolo) mostren xifres semblants i, a més, una aferrissada competència en tots els àmbits. Si en la producció la Xina es situa per damunt dels 30 milions de metres quadrats enfront dels 6-7 d’Espanya i Itàlia, en canvi, en matèria d’exportacions, Itàlia (en primer lloc) i Espanya (una mica per baix) concentren tradicionalment quasi tot el comerç mundial, malgrat que el gran progrés de les exportacions xineses els darrers anys ha fet que, a hores d’ara, els tres països tinguen un percentatge similar en el conjunt del comerç mundial (al voltant del 20% cadascú). Budí finalitza el seu treball amb una diagnosi dels principals reptes dels sector, agreujats a hores d’ara encara més per la crisi. Reptes que es poden resumir en: la necessitat d’una major atenció al producte intensificant la importància del disseny per “ambients”; el control del procés de distribució i comercialització; la creació de nous productes ceràmics; la consolidació del component de I+D+i per al conjunt del sector; l’increment de la posició competitiva; els canvis en l’organització empresarial i la internacionalització de la producció. Reptes certs i vigents que tanmateix no han d’ocultar el gran èxit del sector des de la seua consolidació en la dècada dels 70 i el gran progrés de disseny i tecnològic realitzat (a destacar la introducció de la cogeneració d’energia i el gran progrés en el subsector de frites i esmalts). El punt feble era i continua sent la dependència de la maquinària de procedència italiana malgrat els importants avenços registrats.
Deixaré aquí l’aportació de Vicent Budí per abordar el segon dels treballs, que té com a principal valor afegit el fet que es centra en el subsector més dinàmic: el de frites i esmalts. El primer que caldria dir és que la gran importància del progrés tecnològic en aquest sector explica que en el treball aparega pràcticament al principi l’esforç assumit per les empreses del subsector conjuntament amb les institucions de l´entorn científic i tecnològic, principalment l’Institut de Tecnologia Ceràmica (ITC) -amb el precedent de l’Institut de Química Tècnica creat en 1969 pel professor Escardino-, l’Institut de Ceràmica i Vidre del CSIC i l’Associació d’Investigació de les Indústries Ceràmiques (AICE). Com ja he dit adés, les xifres son importants: unes 27 empreses especialitzades, més de mil milions de facturació, quasi 4.000 treballadors i una component exportadora i d’innovació notable. La indústria de frites, esmalts i colors ceràmics és un sector on la presència de capital estranger és determinant en el seu origen: la Ferro Spain nord-americana, el grup italià Colorrobia i en tercer i quart lloc Johnson Matthey Ceramics i Pemco Internacional. Tanmateix, la ràpida maduració del sector féu que ràpidament s’estenguera aquest procés d’especialització i que els empresaris del sector tingueren una presència activa i important, com ara el Grup Torrecid que prové del sectorceràmic de l’Alcora i que donà origen a Al Farben (colors). A més, ha adquirit recentment el grup Reimbold & Strick que inclou la companyia espanyola Colores Cerámicos (Tortosa). Destaca també el Grup Esmalglass-Itaca, sorgit a iniciativa de tècnics i empresaris ceramistes. Ferro Spain, Colorrobia, Torrecid i Esmalglass-Itaca concentren el 51 % de la facturació. Un subsector amb poques empreses, de grandàries superiors a les dels conjunt del sector (la mitjana de les quatre principals és de 463 treballadors per empresa), fortament capitalitzat, amb una tendència clara a la concentració empresarial i una forta vocació exportadora (el 60% de la producció). Un subsector que és, sense dubte, el més dinàmic del conjunt. A més de la competència italiana i d’altres països, el taló d’Aquil·les del subsector és el repte mediambiental: tant per les emissions com pel potencial contaminador de les substàncies emprades.
Per acabar, faré esment del darrer treball citat, el de Xavier Molina, treball que a més de la fàcil comprensió (és el material d’un curs que es féu a l’estiu del 2013) té el valor afegit que ésl’únic dels tresque contempla els efectes de la crisi. Malgrat que ja hem comentat alguns extrems, paga la pena reproduir les xifres més rellevants del clúster o districte industrial:
# 150 empreses de producte final i més d’un miler com a empreses compreses en tot el clúster.
# 35.000 empleats en les dues principals activitats del clúster (empreses de producte final i empreses del subsector de frites, esmalts i colors ceràmics).
# Quasi el 95% del total de la producció espanyola.
# Posicionat com a líder en els mercats internacionals (ranked segon en termes de producció i tercer en termes de quota de mercat).
# Ràtio d’exportació del 65%, amb una taxa de cobertura per damuntdel 2000% (en 2010).
Xavier Molina diferencia l’activitat principal que defineix el clúster (la producció de rajoles i paviments ceràmics ) d’aquella de les empreses especialitzades (argila atomitzada, maquinària ceràmica i frites , esmalts i colors ceràmics). A aquests dos grups cal afegir les activitats auxiliars (activitats que pertanyen a altres indústries o sectors però que estan integrades al clúster) com ara els serveis industrials, els serveis tecnològics, el transport, el plàstic… i també l’entorn institucional (ASCER, AIECE, ICT. ALICER, ANNFFEC, ASEBEC, UJI, UPV, CEVISAMA…). Tots quatre componen el clúster.
L’impacte de la crisi resta explícit als quadres i gràfics oferts que abasten el període 2005- 2011 i que permeten copsar-ne de forma satisfactòria la incidència. Per fer- ho breu, sols diré que pel que fa al sector principal passem de xifres de 1.609, 2.040 i 3.650 (milions d’euros en vendes al mercat interior, exportacions i vendes totals) a xifres de 705, 1.892 i 2.597. És evident que la fallida ha estat el mercat interior per la paràlisi immobiliària i la baixada general de rendes disponibles de la població mentre que les exportacions sols experimenten un davallada relativament suau. Si anem a frites i esmalts les xifres són prou diferents: 379, 532 i 911 el 2005; i 332, 778 i 1.100 el 2011. Una disminució molt menor en el mercat interior i un comportament positiu de les exportacions expliquen un increment de les vendes totals malgrat la crisi. De nou es confirma el caràcter més dinàmic del subsector que ha col·laborat al fet que la crisi del conjunt fóra menys aguda que en d’altres sectors productius. Si s’observen els gràfics d’evolució temporal és interessant subratllar que a partir de 2009, pel que fa al producte final, es modera la caiguda del mercat interior i s´incrementen les exportacions amb la qual cosa les vendes totals s’estabilitzen. Pel que fa al segon subsector, també a partir del 2009 les vendes al mercat interior s’estabilitzen, les exportacions creixen ràpidament i les vendes globals augment. Segons les informacions disponibles, aquest redreçament del sector ha continuat el 2012 i el 2013.
Amb aquestes darreres xifres pense que l´objectiu d’aquest “incís” està raonablement cobert. Resten obertes, és clar, moltes qüestions que convindria aprofundir i no poques incògnites de futur. Tanmateix, com deia al principi, el Districte del Taulellet és tal vegada no sols el que millor ha transitat per la crisi (malgrat la pèrdua de llocs de treball, el tancament d’empreses i la precarització del mercat laboral) sinó també el que presenta un grup empresarial més actiu i cohesionat i, a més, el que és més conscient del paper clau que juga el progrés tècnic en la seua supervivència. Un sector que compta, d’altra banda, amb la figura, un tant mítica, del fundador de Porcelanosa, Josep Soriano, que perdé la vida als 69 anys en un accident d’automòbil. Una figura icònica (http://elpais.com/diario/2000/12/21/economia/977353213_850215.html) perquè fou Soriano qui davant la crisi generada per la gran gelada de la taronja del 1956, es decidí a aprofitar la tradició de l’Alcora i Onda i començà a desenvolupar el sector a Vila-real en un procés que després s’estendria com una taca d’oli.
Un sector que, sense comptar amb les empreses de capital estranger es recolza en la iniciativa empresarial “local” que ha donat origen a empreses com ara Torrecid, Esmalglass-Itaca, Vives, Aparici, CENUSA, Keraben, Pamesa i Porcelanosa per citar sols algunes de les més importants. Un sector que, fins i tot ha arribat a formular la necessitat d’un Pacte Industrial (http://blogs.uji.es/cienciatv/2012/07/11/el-pacto-de-la-ceramica-y-la-uji-proponen-nuevas-oportunidades-de-empleo/) seguint les passes del Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona (http://www.pacteindustrial.org/). Un sector que com ja hem vist ha comprès que la seua supervivència depenia en bona part de l’avenç tecnològic. Una rara avis en aquest País, com s’ha dit.
Tanmateix una darrera observació que em sembla pertinent: les ciutats de la Plana, les ciutats del “districte“, no es caracteritzen precisament -com es pot comprovar i anirem veient- per un entorn urbà mínimament “amigable” i civilitzat i, a més, han estat escenari en la mateixa mesura, o més, de la quimera immobiliària. On han anat a parar els importantíssims guanys del sector? Vet ací una pregunta obligada, que costa molt no plantejar. En qualsevol cas, empreses ceràmiques i poders públics tenen un deute pendent amb el territori i amb la població que els dóna suport.
