De la llibertat de decidir a la llibertat de fer

plaza-euro_560x280

 

 

Julià de Jòdar

 

Després dels fracassos dels partits espanyolistes per treure gent al carrer el 12-O i el 6-D de 2013, ara en pren el relleu una Societat Civil Catalana (SCC), que, segons el comentarista dominical, resident a Madrid, d’un diari barceloní, no seria “foc d’encenalls”, perquè rebria un “doble alè, des de Catalunya i des de la resta d’Espanya” i tindria “molt de suport i especial protecció”. Vocació de perdurar. Empenta des dels quatre punts cardinals. Diners a dojo. Seguretat garantida. I els mitjans de difusió espanyols sense excepció al servei de la propaganda de la nova entitat. Llàstima que arribi tan tard, aquesta iniciativa… Si els seus promotors haguessin tingut la pensada de sortir a la llum arran de la sentència del TC de 2010, el moviment popular per la independència es trobaria davant un adversari digne de consideració, amb un discurs matisat per la pràctica de masses i una anàlisi afinada de la realitat política. Perquè, si de debò la SCC pretén exhibir els galons d’un moviment cívic, la primera cosa que haurà de fer serà lluitar per la recuperació de la llibertat d’actuar dels ciutadans enfront de la intervenció aclaparadora de l’Estat en els àmbits de les llibertats individuals i col·lectives. És prou sabut que, en aquests moments, a Espanya l’autèntica violència civil i política consisteix en el fet que un grup particular es pot permetre d’imposar, des de fora i des de dins de l’Estat, una coacció sobre la vida privada i col·lectiva d’uns ciutadans teòricament lliures. De proves polítiques, jurídiques i legislatives que ho demostren n’hi ha un bon grapat. En la lluita contra aquesta dominació d’un grup particular sobre el bé comú, o sigui, la llibertat, el moviment popular per la independència té avantatge sobre la ciutadania espanyola. En aquest sentit, l’ANC ha superat la cleda de la llibertat negativa, que només permet d’actuar dins el terreny marcat pels altres (per exemple, la Constitució espanyola, anacrònica respecte a la consciència general del Principat), i ha creat una àrea pròpia, basada en la llibertat positiva de decidir, fonament de l’individu com a subjecte que ja no es pregunta: “Què m’està permès?”, sinó: “Qui decideix el que m’està permès?” D’aquesta capacitat de prendre decisions sense veure’s determinat per la voluntat aliena en diem autonomia o autodeterminació personal i col·lectiva. I és una visió moral que crida els ciutadans a remoure tant l’amo extern (el que ens marca el terreny de joc de la llibertat d’actuar) com l’amo intern (el que per costum, per, incúria, o benefici particular, ens impedeix d’elegir i dirigir la nostra vida en tant que agents actius amb finalitats pròpies). En aquest camí, també la Unió Europea es veurà, i es veu ja, interrogada per definir nous terrenys on la llibertat de decidir esdevingui llibertat de fer. Un “desafiament” en nom de la llibertat no entesa com a valor instrumental, sinó entesa com a expressió de la dignitat de la persona, capacitada per triar el que vulgui ser a través de l’exercici del seu dret de pertinença. Si la SCC entra en aquest terreny, benvinguda a l’escena civil, però si ens vol obligar a ser lliures, haurà begut oli. Mentrestant, l’ANC celebra el dia 10 de maig eleccions per renovar el seu secretariat nacional. Una bona ocasió per ampliar el marc intern de la llibertat de decidir i obrir noves possibilitats a la llibertat de fer.

Publicat a El Punt Avui, dimarts 29 d’abril del 2014

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER