Toni Mollà
D’acord amb el diagnòstic de Manuel Vázquez Montalbán, el cens de garanties de la unitat de l’Espanya contemporània el conformaven “el diari El País, la Guàrdia Civil, la lliga de Futbol i potser el gaspatxo a l’estiu”. Però, clar, les formes de pensar canvien d’acord amb la nostra biografia particular i allò que el mateix Montalbán anomenaria les condicions objectives. No sabrem mai, per desgràcia, si Vázquez Montalbán n’hauria reelaborat el diagnòstic després dels èxits mundials de la Roja, l’època Mourinho-Guardiola i –ai!– el procés sobiranista català. Siga com vulga, el diari El País d’ara no és tampoc el de Montalbán y Maruja Torres, encara que la Guardia Civil continua en mans d’il·luminats, apostòlics i romans. Gaspatxos a banda, la Lliga de Futbol professional continua sent un factor clau del patriotisme constitucional que ens governa, tant si vols com si no.
Ara com a l’època de Montalbán, un Barça-Madrid –massa que ho sabem, ho gaudim i ho patim– representa el punt àlgid de la lluita final per l’hegemonia simbòlica entre dues capitals i dos territoris amb diferents “marques de distinció”, per dir-ho com Pierre Bourdieu. En aquesta disputa, hem assistit els darrers anys a la interessada substantivització de l’adjectiu clàssic –poca broma amb l’adjectiu– com a denominació dels enfrontament esportius entre els dos equips de referència, tant se val la competició que disputen. Un fenomen l’origen del qual radica segurament en la hiperbólica influència argentina sobre el discurs futbolístic en llenguaespanyola. De fet, el “clàssic” futbolístic per excel·lència sempre ha estat l’enfrontament entre el Boca Juniors i el River Plate, dos equips nascuts al mateix barri de la Boca, Buenos Aires, per bé que amb trajectòries i significats actuals ben diferents. Lingüísticament parlant, es tracta només d’un innocent préstec interdialectal, fruit, això sí, dels intensos fluxos comunicatius de l’àrea hispanòfona, sempre ben rebuts, precisament, pel diari El País y els satèl·lits culturals del grup PRISA: un autèntic ecosistema comunicatiu sobre el qual s’assenta un dels principals actius del mercat de les indústries culturals de la llengua espanyola.
Entre els efectes del conflicte lingüístic, el nostre idioma sofreix la hibridació de l’estructura interna de l’idioma. Cosa que simbolitza, entre altres fenòmens, l’acceptació acrítica de neologismes i estrangerismes a partir de la llengua amb la qual es disputa els àmbits de la modernitat i la cultura de masses. Per contra, la seua fortalesa es manifesta en la innovació i la creativitat a partir de la tradició, la genuïnitat i la coherència interna dels recursos idiomàtics propis. L’acceptació de la paraula “clàssic” per a designar el partit entre el Barça i el Madrid és una conseqüència directa d’aquest procés unidireccional d’hibridació. I una metàfora de la subordinació sociocultural de la comunitat lingüística catalana –i del nostre discurs professional– respecte de l’hispanòfona. El Barça, segons bateig del mateix Vázquez Montalbán, és l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya. Faríem bé de dotar-nos d’un univers simbòlic –i la llengua és l’univers simbòlic per excel·lència– d’acord amb els reptes dels nous temps. Clàssic, diu? Només en el sentit del seu sinònim tradicional. I sobre les tradicions, com sabem, també hauríem de tenir “dret a decidir”.
Posem-nos-hi!
