Si l’arribada de la fil·loxera a Màlaga va provocar els millors moments de la pansa de les Marines i la Safor, l’entrada d’aquesta malaltia a les Marines, i la competència d’altres ports mediterranis, provocarien el final del conreu, del comerç, la crisi de les empreses auxiliars de fusta i arts gràfiques i, en definitiva, la pèrdua d’importància del port.

Però la Dénia que encara podem reconèixer avui en llocs molt concrets: la dels camps d’equilibri hel·lènic amb les seues alqueries i algun riu-rau, i també, la part urbana que ara és el epicentre de la ciutat, l’eixample de finals del XIX i principis del XX: la Dénia burgesa i  d’oci del carrer Campos, la dels magatzems de confecció de la pansa del carrer de la Mar i la illa de carrers de l’estació del tren… tots aquests espais i el seu imaginari  se li deuen a la pansa. El museu etnològic està dedicat a aquest món.

Amb el declivi de la pansa va sorgir la indústria del joguet. Una activitat vital per a la ciutat fins a les darreries dels anys 60. En els inicis hi havia uns comerciants exportadors de pansa d’origen alemany, els germans Ferchen, que apostaren per aquesta indústria. El primer joguet de gran èxit van ser uns tambors metàl·lics irrompibles, a l’any 1900. Després intentaren altres aventures com la indústria de conserves i la de farines, però no perduraren.

Altres empreses els imitaren en la fabricació del joguet aprofitant les activitats secundàries que havia desenvolupat l’exportació de la pansa [7]. Així, l’experiència de la fusta i dels encunyats en la fabricació de les caixes de la fruita, es va traslladar al joguet. La Dénia de la postguerra arriba a ser la segona ciutat valenciana en fabricació de joguets, especialment de fusta. Avui la ciutat compta amb un museu del joguet.

Des dels anys 60 el turisme es converteix en el principal sector econòmic. La indústria desapareixerà i s’inicia una urbanització accelerada.

L’inici de l’expansió urbanística ha de situar-se en la compra i desenvolupament urbanístic, per l’empresari belga de la CHG, d’importants extensions de terra a les faldes del Montgó.  D’aquí és va copiar el model constructiu de la Marina, d’aquí nasqué el grup de promotors locals que competiran i s’aliaran, si convé, amb les grans companyies promotores i, tots plegats, grans i petits, seran determinants, amb les seues aliances i desavinences, segons les circumstàncies, en l’esdevenir polític de la ciutat durant les darreries de passat segle i els anys que portem de l’actual.

Paga la pena llegir el fragment d’un text d’Arturo Ruiz[8] :

“En Dénia, en 1995, desde el casco antiguo de Les Roques aún podía atisbarse el mar que después ocultarían los bloques de apartamentos. Cómo ha cambiado nuestro mundo desde entonces:…. la fiebre inmobiliaria aún no había acabado con la casa de Roc Chabàs ni con las viviendas señoriales de Sant Josep; aún conservábamos, agazapado entre  l’Assumpció y el Ayuntamiento, el viejo Panterri que luego perdimos por absurdos delirios de grandeza; y la crisis, si la había, se notaba de soslayo: por poco más de mil pesetas te dabas un festín en la Casa de l’Arròs. Todavía no se habían multiplicado los móviles pero nos quedaba un cine, no habían reformado ni el Mercado, ni el Carrió ni el Magerit y al caer el sol los fantasmas del barrio viejo se iban a tomar una copa al desaparecido De Nit, entre los vericuetos misteriosos de la calle Mayor. Vicent Pons era poeta y cartero, Enrique Soriano y Diego Mena reinaban en Les Rotes, Pau Reig soñaba al frente del Chabàs con una educación digna -tanto tiempo antes de que Wert viniera a acabar con todo- y Josep Vicent Mascarell, al frente del Maria Ibars, abogaba por un turismo más sostenible. Poco a poco aquellas voces se fueron haciendo más débiles, silenciadas por una locura que de pronto emergió en forma de innumerables grúas inmobiliarias que cambiaron la ciudad para siempre mientras quienes alertaban de que la construcción era un negocio negro eran acusados con desdén de radicales. Hoy serían tertulianos. …”

Les relacions, no sempre fàcils, entre els petits i mitjans constructors de Dénia i les grans empreses promotores foranes, són subjacents a molts dels conflictes urbanístics de la ciutat. Així s’explica que CHG acabe desenvolupant el projecte d’Oliva Nova a la Safor, o que en les promocions  del sector de les Marines convisquen les petites actuacions locals amb els grans projectes de Blauverd, Valencia Urbana, Grupo Cívica i altres holdings inversors dependents de les antigues CAM i Bancaixa, o que els petits constructors locals obtinguen subcontractes en la construcció d’infraestructures municipals en mans de les grans constructores.

Un altre tema central en l’esdevenir urbanístic de Dénia ha estat el final de la guerra de l’aigua entre Dénia i les ciutats de Pego i Oliva. Un conflicte que va arribar a ser molt greu pel control d’un ben tan escàs a la Marina i, que enfrontava, en temps de sequera, tres models econòmics: l’agrícola, el conservacionista del medi i l’especulació urbana[9]. Dénia finalment va solucionar el problema del subministrament d’aigua mitjançant fortes inversions de la Generalitat en una potabilitzadora d’aigua de pou, la renovació de la xarxa de subministrament i la promesa d’una dessalinitzadora que no mai s’ha dut a terme. La ciutat té encara un equilibri precari en matèria d’aigua i manté la possibilitat de comprar-ne a la dessalinitzadora de Xàbia. Josep V. Mascarell ho diu ben gràficament:

“Sempre s’ha dit que a Dénia qui controla l’aigua (i el port) controla la ciutat. La necessitat de subministrament d’aigua potable, la majoria provinent dels pobles de l’interior a causat diverses guerres de l’aigua, ha marcat campanyes electorals. El tema de l’aigua va generar el grup polític Gent de Dénia i és un tema al qual el sector de la construcció sempre estarà amatent.”

Les disputes al si del sector de la construcció i, com no, les seues pressions al consistori, han aconseguit canviar aliances entre partits i han provocat algun que altre cas de transfuguisme polític. El cas més recent és l’atac dels partits partidaris d’un urbanisme més agressiu i molt lligats als empresaris de la construcció (PP, Centre Unificat, Gent de Dénia i Partit Socialdemòcrata) al govern de coalició PSPV – Bloc presidit per Paqui Viciano. El motiu, la planificació urbanística de la ciutat. Un trànsfuga del PSPV donà l’alcaldia a una agrupació de partits encapçalats pel PP. De res va servir el pacte antitransfugisme ni les manifestacions que es feren a la ciutat.

Segons Arturo Ruíz[10] les empreses vinculades als dos funcionaris  municipals de Dénia  que dirigeixen l’àrea d’Urbanisme des de la moció de censura, aspiren a realitzar en el futur ambicioses urbanitzacions:

“Escolano és consejero de la mercantil Meridian Gestión Urbanística que tiene como accionista la constructora Blauverd. Esta última aspira a la construcción del ambicioso PAI de Almadrava-Molins, con 4.000 nuevas viviendas en la costa norte de la ciudad y que ya fue rechazado en la anterior legislatura… El otro hombre fuerte de urbanismo  en Dénia, Rogelio Mira se encuentra en situación semejante. Mira es administrador único de las mercantiles Arquimizara y Corokia.”

Com en les millors pel·lícules del neorealisme italià, durant la processó del Crist de la Sang, persones del públic li tiraren monedes al regidor trànsfuga. Mentrimentres, encara avui no hi ha un acord entre els propis partits de govern, per aprovar el PGOU, i és que les Rotes, l’obertura d’una autovia junt el Montgó per posar l’estació de tren (i de pas noves parcel·les), i els terrenys de l’Almadrava, continuen sent, tot i la crisi, unes menges molt abellidores.

Dénia va ser de les primeres ciutats del País que aprovaren una Agenda Local 21 a l’any 1999. Entre les recomanacions consensuades per aquella agenda es prioritzaven: Un teatre-conservatori amb un pla d’activitats culturals i d’ocupació en el sector cultural; la planificació estratègica del ecosistema litoral amb l’objectiu de preservar la costa i l’ecosistema marí; Un pla Intermodal de transport col·lectiu de Dénia connectat a una estació cèntrica on arribara el tren de via ampla i l’estació d’autobusos, i la revisió del PGOU amb criteris de sostenibilitat i participació ciutadana. La realitat veritable és que han passat per l’Ajuntament governs de tots els colors polítics i aquests temes, votats per tots els representants socials de la ciutat,  continuen pendents.

Dénia és la ciutat de les Marines on més activitats destinades a la construcció es localitzen. En 2013, de les 1021 activitats industrials el 84,31% són de construcció (23 per cada 1000 habitants). Però també és la ciutat de les Marines amb més activitats industrials manufactureres i l’única on aquestes hi han crescut, un 11%; a la resta de les Marines les manufactures han baixat entre el 20% i el 35%.

El 32% del terme municipal de Dénia és urbà i té el Parc Natural del Montgó que ocupa el 18% del terme. La ciutat ha fet un important esforç, els darrers anys, per revitalitzar el centre històric i ha millorat l’eixample del XIX. La ciutat té 17.428 habitatges principals i 26.094 entre secundaris i buits. No debades entre 1990 –2006 va artificialitzar 463 Ha.

L’eixample dels anys 70 i 80, el barri del Saladar, és d’un urbanisme penós, quasi suburbial. Fora del centre urbà també ha desenvolupat la ciutat lineal de les Marines, que si bé encara no és massa aclaparadora, corre perill de saturació.

Una altre tema és el desenvolupament de la Pedrera i del Montgó, una urbanització extensiva i d’una gran densitat i de mal gust que no ha respectat ni el patrimoni, ni el paisatge ni la qualitat ambiental. Un creixement en xalets disseminats imperdonable. Les pedanies de la Xara i Jesús Pobre també pertanyen a Dénia i mantenen una vida de petit poble dormitori. El polígon industrial de la carretera d’Ondara és molt actiu amb una gran oferta de productes i de serveis propis d’una ciutat comercial. No debades, Dénia és la ciutat de les Marines amb major nombre de comerços a l’engròs (114) i a la que menys li ha afectat la crisi en aquest sector. També concentra les indústries local, entre els que destaca Borrell.

Les ciutats de la Marina, fruït del model constructiu i la manca de transport públic, tenen un elevat percentatge de vehicles de motor per habitant, Dénia no n’és una excepció amb 4 vehicles per cada 5 habitants

Tot i la important quantitat de residents estrangers i d’altres llocs de l’estat, molts d’ells jubilats estrangers no inscrits que fan la seua vida a banda de la ciutat, aquí no es veu la dualitat de població d’altres ciutats de les Marines. La ciutat té un gran atractiu comercial, de serveis i de lleure i convida a un passeig amable i distret en qualsevol època de l’any. El centre de Dénia, qualsevol dia de l’any, manté el seu pols vital amb persones del poble, visitants d’altres pobles, residents estrangers i turistes.

Dénia és també el municipi de les Marines que té major superfície comercial dedicada al comerç minorista, amb 160.223 m2 (Benidorm, que és la segona, en té 144.400m²). La crisi l’ha fet perdre un 26% de les empreses minoristes, més o més la mitjana de l’àrea.

La ciutat dedica molta superfície a comerç d’alimentació: 47.932m², tant de tradicional, uns 7.000m², com de supermercats 40.943 (amb només 19 supermercats). En no alimentació dedica 100.526m² (Benidorm n’arriba a 92.000), però es caracteritza per tindre poca superfície en comerços de calcer i vestit i molts en articles per a la llar, quasi 50.000 m2.

Dénia no té centres comercials així que té la competència d’Ondara que en va obrir l’anomenat La Marina amb 48.000m², de manera que l’eix Dénia-Ondara s’ha convertit en l’eix comercial de la Marina Alta.

La intervenció urbana en part del casc antic: carrer Loreto, Cavallers, etc, així com al barri de pescadors, ha fet créixer gran quantitat de restaurants i hotelets amb encantant que competeixen, amb menú a preu tancat amb les tradicionals zones del carrer Campos, les Rotes o les Marines. Però Dénia té una llarga tradició en bars de tot tipus i en restaurants molts diversos. Actualment entre bars i restaurants n’hi ha 476 establiments. La crisi, en el període 2007-2012 ha fet que tancaren un 11%, un percentatge que està per sota de la mitjana de les Marines

L’oferta turística de Dénia és de 20 hotels amb només 2.038 places, 4 càmpings amb 1.566 places i 2013 apartaments turístics censats per 9.890 places. Com en quasi totes les Marines, excepte Calp, l’Alfàs del Pi  i en menor mesura Benidorm, la baixada en l’índex turístic[11] ha esta important (un 36%) els darrers anys. Això com també en l’índex d’activitat econòmica (un 25%).

La població actual (2012) és 44.455 habitants censats. El creixement entre el 1960 i 1998 va ser del 134,95%, per arribar als 30.000 habitants. En el període 1998 – 2009 el creixement va ser del 57,60% i els darrers anys presenten un estancament. D’aquesta població 29,34% és d’origen estranger, especialment alemanys i anglesos, molts d’ells població jubilada. Un 40% dels immigrants són de fora a de la UE-27, bàsicament iberoamericans (24%) i de països de l’est europeu (10%). A l’estiu la seua població està al voltant dels 200.000 habitants.

L’atur registrat en % sobre població potencialment activa estava el 2012 al voltant de la mitjana del PV, arribant al 16%, però és dels més elevats de les Marines. L’atur es concentra un 63,5% en els serveis i un 20,5% en la construcció. Les contractacions és concentren, i cada vegada més, en el sector serveis, un 85,73% dels nous contractes, en comparació a la construcció un 9% i la indústria, que no arriba al 4% de les contractacions.

Si alguna cosa distingeix la Marina, i especialment Dènia, respecte d’altres municipis litorals és la seua forta societat civil, un capital social que és un actiu que desapareix quan viatges més cap al sud: Filades de moros, falles, penyes esportives, gastronòmiques, excursionistes, associacions empresarials, etc. Disposa de tres museus, d’un bon centre cultural i un Centre de Creació Artística. Té un Centre associat de la UNED. Hi ha un associació de música de creació contemporània d’alta qualitat, creada en 1991 i dirigida per Miquel Ortolà, l’Esperança Coronada. Disposa d’un auditori i hi ha obertes 3 llibreries. Molts dels membres de IECMA són de Dénia. L’associació d’hostaleria arreplega més de 700 membres. Però els pobles de la comarca acusen a Dénia de no tindre’ls en compte, de no fer mai de capital perquè només es mirar el melic.

Dénia té una cuina tradicional de base marinera ben cuidada, a base  d’arrossos a banda, suquets de peix, saladures, on l’eriçó i la gamba, dita ací de Dénia, s’ha convertit en el reclam gastronòmic, i turístic, per excel·lència. Joan Fuster[12] ja ens deia:

“El viajero que solo va de paso, como nosotros, debe llegarse a los pinares de Les Rotes, fisgar su mundillo de chalets y bungalows, bajar a las grutas curiosas – la Cova Tallada -, escuchar la leyenda “del gosset” y comer algun marisco de cosecha local.”

La qualitat de l’oferta gastronòmica és molt alta i amb un ample ventall de preus, que van des d’un Quique Dacosta, als tradicionals Pegolí, Mena, Benito, Panterri, Sendra i Casa Federico, passant per els restaurants del carrer Loreto, o l’oferta de Baix la Mar. Així mateix és important l’oferta de bars i de pubs.  Aquesta convivència a la ciutat, de la ciutat dispersa i la ciutat real cohesionada, la que marca la diferència respecte d’altres destins turístics de les Marines. Segons els estudis fets, l’elecció de Dénia com a destí es basa en: primer lloc, el sol i les platges, en segon lloc, l’oferta gastronòmica.

El municipi ha fet molts esforços per posar en valor els seus actius històrics i patrimonials: el castell, l’almadrava romana, l’època de la Taifa, les ermites de la conquesta, el paratge natural del Montgó, la tradició marinera, la connexió amb els repobladors de les Illes, la trama urbana de la ciutat vella, l’entrada de Basset i la ruta de la pansa. El sector turístic creu que part del seu escàs èxit es degut al tractament excessivament arqueològic i antropològic de les propostes. La resposta de la població local resident, valenciana o estrangera és important, però mai les propostes han generat interés turístic fora de l’estricta ciutat.

Però Dènia ha estat i és el Port. Allí podem trobar la llotja i el moll de pescadors, un port esportiu local per a 500 petites embarcacions de fins 8 metres d’eslora, 2 ports esportius de majors dimensions i per a vaixells de major eslora, el Club Nàutic que admeten embarcacions de fins 20 metres i el Port Esportiu La Marina que n’admet de fins de 60 metres, i finalment una Nova Estació marítima on està el moll comercial, i des on ixen els fèrries de passatgers i mercaderies cap a les Illes (Eivissa està a 55 milles).

Les estacions nàutiques per a embarcacions de lleure no han dissenyat  una clara política turística. S’han convertit en uns amarradors per a rics a baix cost. Les instal·lacions magnífiques de la Nova Marina volen ser el nou reclam turístic de la ciutat però encara estan per solucionar la ronda d’accés i, especialment, està per resoldre una infraestructura tan bàsica i important com l’estació multimodal de passatgers.

La pesca, cada vegada amb menors captures, ha tingut i encara té la seua  importància a la ciutat: La llotja de peix és una atractiu turístic més i és la base de la gastronomia local. L’eriço han desaparegut, però ara és importats del Cantàbric. Vicenç Rosselló[13], al 1969 ho reflectia així:

“El port és el seté del País (1.470 Tm). Gràcies als caladors de La Platja, Els Molins i L’Almadrava i d’altres més profunds. La modalitat més destacada és l’arrossegada, que mobilitza 270 homes d’uns 300 i escaig embarcats i 36 barques; l’encerclament i arts menors ocupen 13 fustes i una trentena de mariners. Amb l’arrossegada hom agafa d’octubre a maig fortes quantitats de llúcera, i en segon lloc gamba, la qual constitueix la treta més rendible i és rastrejada entre les Balears i el talús continental; sol seguir en valor la cigala, i en tonatge, la mare del lluç, el polp, etc.”

La indústria turística, si n’exceptuem Baleària, l’oferta gastronòmica i els nous hotelets amb encant del centre de la ciutat, és ben minsa. Els darrers anys, moltes vegades al socaire dels mercadets locals, es presenten diverses i interessant iniciatives lligades a la producció agrària tradicional, la cultura i la tematització d’alguna particularitat històrica o patrimonial convertida en ruta: Gent amb estudis que cerca alguna nova via de subsistència o d’obrir-se camí, però descapitalitzats, sense una estructura local de suport i amb cert caràcter marginal.

Baleària és l’empresa líder de la ciutat, i ho és no només per la seua importància creixent en volum de passatgers sinó pel seu lideratge local i comarcal. Les seues iniciatives per crear un pull d’intel·ligència local, l’aposta per crear espais per a emprenedors, el seu suport a l’arc mediterrani i la seua dedicació a la responsabilitat social i territorial de l’empresa, és a dir, la seua concepció d’empresa industrial que pensa a llarg termini, no sol trobar resposta entre un empresariat massa lligat a l’especulació urbana i els beneficis depredadors a curt termini. Com diu el seu president  Adolfo Utor “Ens recomanaren diversificar i que entràrerm en el taulell. Per sort no ho varem fer” .

Avui en dia Baleària està innovant en la tematització musical dels vaixells, en la remotorització per poder fer ús de gas liquat que és més barat i menys contaminant i en obrir mercats, aprofitant l’experiència de Miami, a altres llocs del Carib.

La indústria manufacturera més important de Dénia és Borrell, una empresa molt dinàmica dedicada a la fabricació i exportació de maquinària per a trencar la corfa dels fruits secs, especialment ametles És una marca internacionalment molt reconeguda i té clients en tots els continents, especialment als EUA.

L’empresariat local, davant la crisis, demana un acord civil per redefinir el pla general d’ordenació urbana. Els objectius no estan clars, però en el pensament dels ciutadans està els grans PAIs no desenvolupats, propietat de  les grans empreses urbanitzadores, i la constant pressió sobre l’espai protegit del Montgó. La resta d’empresaris locals, molts d’ells autònom lligats al sector immobiliari, simplement espera que escampe.

Un comentari freqüent entre els empresaris locals és: “Aquí no ens posem d’acord ni per a guanyar diners”. I és que, més que la manca d’idees, cal un canvi de mentalitats, per això reclamen un lideratge de les empreses més potents i de l’administració.

L’Ajuntament tampoc pot ajudar massa. El pressupost mitjà per habitant  és de 1.250 €/habitant, i tot i que el deute no és dels més elevats, 895 €/habitant, també és cert que amb la crisi no ha parat de créixer significativament, entre altres raons perquè i les despeses creixen moderadament i els ingressos s’han situat als nivells de 2002 (en euros constants). Per tot això, les inversions reals s’han situat en 8,474 milions d’euros que signifiquen menys del 70% de les inversions del 2002 a € constants.

Les noves generacions, les institucions culturals i algun grup polític veu un futur turístic en la generació de clubs de producte. Caldria un acord ciutadà per aconseguir-ho, patrimoni, història, indrets, motius i paisatges no hi manquen. Caldria invertir i posar d’acord a gran nombre d’agents, especialment per fer possible i visible la seua comercialització. Una vegada més es fa evident la manca de lideratge. Mentrimentres, cadascú aguanta com pot i fa la guerra pel seu compte.

Almenys, pense jo, algú hauria d’aturar l’enderrocament del barri de les Roques amb la intenció de fer visibles les murades del castell, i salvar un dels trinquets més antics del País vora muralla, on el Rovellet va tindre magnífiques vesprades de glòria.