P. V.
El 14 d’abril de 1930 Vladímir Maiakovski, el poeta per excel·lència de la Revolució i un dels més grans de la Rússia contemporània, devastat per les misèries quotidianes i la pressió asfixiant de l’estalinisme, s’engegava un tret al cor. El seu amic Borís Pasternak, el futur autor de Doctor Givago, va evocar la personalitat del poeta revolucionari, la seua originalitat entre els literats de la dissortada república soviètica:
“I aleshores vaig pensar, amb la mateixa discrecionalitat, que aquell home havia estat, pròpiament, l’únic ciutadà d’aqueixa nació.
Els altres lluitaven, sacrificaven la vida i creaven, o bé suportaven això desconcertats, però de totes maneres eren aborígens d’una època passada, i, a desgrat de llurs diferències, l’època els feia parents i paisans. I només aquest home tenia climatològicament a la sang la novetat dels temps.
Era estrany amb les estranyeses de l’època, no realitzada encara sinó a mitges. Vaig recordar els trets del seu caràcter, la seva independència, molt especial en moltes coses. Tots aquests trets s’expliquen pel seu coneixement d’uns estats que, si bé se suposaven del nostre temps, no havien encara adquirit una força d’actualitat. El futur l’avicià des de la infantesa i se li lliurà bastant aviat, visiblement sense gran esforç.
1930”
(Borís Pasternak, El salconduit, trad. de Josep M. Güell, Barcelona, Edicions 62, 1991, pp. 148-149.)
