Joan del Alcàzar
El MHP Fabra vol que els valencians li diguen Alberto, segons confessava dies arrere. No serà fàcil això. Ha tingut mala sort l’home. Eixe cognom és propietat de Carlos, i és que la competència del nét del Tio Pantorrilles, el cacic provincial que controlava el Cossi castellonenc durant la part final del segle XIX, és insuperable. Ignore com es refereixen a ell els seus correligionaris, però sí sé que entre els sectors més distants del Partit Popular és conegut com El moniato[amb una evident voluntat de rebaixar-lo al màxim, clar, en l’escala de valoració política]. No, no serà senzill que el MHP arribe a ser popularment conegut pel seu nom de bateig. I és que el cavaller no és allò que se’n diu un líder carismàtic.
Hauria estat positiu per a tots, més enllà de compartir o no els seus principis polítics, que el president dels valencians fora un personatge convincent, amb capacitat per a defendre els interessos generals i amb la força suficient com per a fer-se escoltar i respectar en les altes instàncies de poder de l’Estat. Tanmateix no ha sigut així. El personatge és de cartró pedra i insubstancial, els seus colps d’efecte són caricatures, i el seu valencianisme és, comptat i debatut, palla i fum. D’altres barons territorials del PP fan valdre el seu poder regional per a fer-se atendre per Gènova 13 i per la mateixa Moncloa. L’extremeny Monago o el gallec Núñez Feijoo, fins i tot l’aragonesa Rubí o el murcià Valcárcel, són ben presents a la direcció del Partit Popular. No digam ja la pròpia Cospedal, que mana com a Secretària General, o Esperanza Aguirre ―ara en hores tan baixes pel seu atac de supèrbia de fa uns dies― quan era presidenta de Madrid. Al costat d’aquest noms, Alberto no és ningú.
Vertaderament resulta un càstig per als valencians allò que, parafrasejant Milan Kundera, podríem definir com la insuportable levitat d’Alberto. No crec que el nostre MHP tinga molts paral·lelismes amb Tomás, el personatge central de la novel.la del txec quant als dubtes existencials. Més aviat pense que Alberto es preguntarà perquè l’ofenen i el maltracten tant des de Madrid.
La premsa informava de la recent convenció nacional celebrada pel PP a València, i hi hem pogut llegir que tot i no aconseguir ni un xavo més, el MHP Fabra havia eixit reforçat en haver aconseguit unes bones ovacions de la parròquia després d’haver-li dit a Rajoy i a Montoro que la Comunitat Valenciana havia de rebre un finançament just. Montoro ni tan sols va sumar-se a l’ovació, cosa que el MHP li va retreure: “Ministro, estaba esperando que te levantaras tú también”; i Rajoy va respondre-li, molt en el seu estil, que “Tiempo habrá para resolver antiguos e importantes problemas“.
Fabra, Alberto, demanava en públic mil milions més de finançament ordinari, i va rebre palmes i palmadetes en l’esquena. Sols això. Més vinagre a la ferida que havia reobert unes hores abans, també a València, el secretari d’Estat Antonio Beteta en afirmar que quan s’arribe a un nou model de finançament aquest no tindrà efectes retroactius. Segurament al MHP Fabra li vindria al cap aquella sentència clàssica que diu que don sin din son cojones en latín.
En La Insuportable levitat del ser, Milan Kundera escriu que les preguntes veritablement serioses són aquelles que poden ser formulades fins i tot per un xiquet. No sé quin balanç farà Alberto de la convenció nacional pepera? Ell, que va demanar justícia pressupostària “desde la lealtad, el compromiso y el trabajo realizado”, va rebre una negativa redona a la seua petició. Però, i nosaltres, els ciutadans valencians, quin pot ser el nostre balanç? Quina és la nostra pregunta veritablement seriosa?
Una proposta: ¿Què podem esperar d’un president i d’un govern que no són capaços d’aconseguir que els respecten ni els seus correligionaris de Madrid?
Publicat a http://escriureenlaire.blogspot.com
