Francesc Viadel
Vet ací que la Intifalla s’ha esmunyit al balcó de Rita Barberà per veure la mascletada en primera fila i des del cel. La Intifalla és de proporcions modestes, vull dir, que tampoc és la turba revolucionària que executà Lluís XVI a la plaça de la Concòrdia encara que per a segons qui la seua sola existència puga resultar més irritant que un xiquet faller sense educació pirotècnica entre pacífics veïns. El cas és que la Intifalla és persistent fins a la pesantor en la seua obsessió per recordar-li a Barberà que el seu partit ha robat a mans plenes i que, a més, gestiona la crisi eliminant els més febles a força de retallades, qui sap si amb la idea de fer més lloc en la pastera que ens ha de dur al paradís perdut.
Cal dir que la presència de la Intifalla al balcó de l’alcaldessa és d’un gran exotisme. De fet, fins ara allà només hi saltaven al ritme contundent de la matrona Barberà, l’estat major falleril, la neta de Franco, els empresaris del futbol, ufanosos regidors, polítics d’upa, artistasses, membres de la Casa Real i una nodrida representació de la rància burgesia local. Al balcó no s’hi serveix ni un trist bocinet de pernil, ni tan sols un grapat de papes i mitja dotzena d’olives farcides per empassar-se un quintet de cervesa. Tampoc és lloc on tancar negocis de gran envergadura com ho són les llotges dels grans estadis i per no tenir no té ni el glamur del Veles i Vents des d’on els membres del pinyol provincià de València es donaven de colzades per a poder veure passar els bòlids del vampir Ecclestone. Com siga, estar al balcó de Barberà val qualsevol sacrifici per tal com aquest representa un símbol d’estatus, un símbol del poder de l’elit sobre la massa enfervorida i gregària, al capdavall sobre la màxima expressió d’una festa més domesticada que un gos petaner.
Hem de saber que els balcons són molt importants. Pensem sinó amb el de Nicolae Ceaucescu a la Casa Poporului, amb el d’Eva Perón a la Casa Rosada, amb el de Franco al Palau Real de la Plaça d’Orient o amb el de Mussolini al Palazzo Venezia… Pensem amb els balcons com a trones des d’on adreçar-se a les masses per a proclamar la guerra, el triomf electoral sobre l’adversari, com en l’indret des d’on deixar-se adorar.
La seua importància es tan gran en el cas que ens ocupa que fins i tot durant l’època en què els diners es palejaven, un faller i empresari de la construcció es va comprar un hotel mig enrunat només per tenir el seu propi balcó a la plaça des d’on poder fer-li pam i pipa a Barberà. Els qui van tenir l’experiència de trepitjar-lo asseguren que allà, i a diferència de la Casa Gran, si es servien platerades de pernil ibèric i copes plenes a curull de Moet & Chandon Rose igual que si luxós xampany el regalaren a la botiga d’exquisideses d’El Corte Inglés de Colom… Això ho pague jo…
El cas és que la presència al balcó de la Intifalla, ni que sigui al pal del galliner immediatament inferior al de la lloca principal, trenca tan si vols com si no l’harmonia del quadre, qüestiona un cert ordre, un dret de propietat no tan sols sobre l’espai públic i els seus usos sinó també sobre el control i significat de la celebració ritual. Per això l’alcaldessa Barberà, a qui mai no li han fet ni gota de gràcia les discrepàncies, està que se’n puja pels balcons i encara que faça veure que li importa un rave la protesta ‘auxa’ la premsa afí perquè s’encarregue de criminalitzar-la. Fa poc un periodista del diari degà escrivia un article delirant sobre la maldat d’aquest moviment conformat –segons ell- per una mena d’amalgama de grups radicals impulsats pel Compromís, el partit justament que junt amb el seu líder, Joan Ribó, més tem a hores d’ara el PP a la ciutat. La Intifalla, a més, -segons explicava el dòcil periodista- irrompia en un àmbit que sempre s’havia mantingut al marge de la política com si de cas poguérem ignorar el paper de les falles com a força de xoc de la dreta, al servei de l’anticatalanisme més ferotge durant la Transició i encara ara. Tot plegat dir que les Falles s’han mantingut al marge de la política és una imbecil·litat plena de malicia. Les Falles han jugat a política i molt fort. La festa, amb uns orígens populars i republicana –en un sentit lax- foren transformades pel franquisme en un instrument de dominació simbòlica potentíssim, al servei del règim i del bloc reaccionari i els seus interessos.
En qualsevol cas, l’alcaldessa pot estar ben tranquil·la, però. Els seus continuen controlant una festa que amb dificultats es capaç de desprendre’s del llast del conservadorisme més xaró. Ara com ara, els fallers formaran i retran homenatge al papa si el PP els ho demana però difícilment s’uniran a les manifestacions de les víctimes de l’accident del metro del 6 de juliol o les concentracions civils contra les polítiques d’austeritat. Els fallers reivindicaran la valencianitat de la llengua que gairebé no usen però no mouran ni un sol dit per una escola en valencià que la Generalitat a fet desaparèixer pràcticament de la capital i del país sencer. Els fallers plantaran ninots ensenyant culs i mamelles, deformant lleument una realitat cruel sense arribar mai, però, a ofendre-la… un humor de pa sucat amb oli, d’ingenio y gracia anys llum del demolidor sarcasme valencià de, posem per cas, La Traca de Vicent Miquel Carceller, editor torturat i afusellat a Paterna pels franquistes el 1940; o de tantíssims escriptors de sainets obligats a marxar a l’exili… allunyat de l’humor, si voleu, de Xavi Castillo o de Toni el de l’Hostal, irreverent i implacable.
Fa un any la periodista Violeta Tena donava a entendre en un esclaridor reportatge publicat al setmanari El Temps que els canvis tot i esperançadors eren tant lents com subterranis. Certament, falles com la d’Arrancapins o Na Jordana a València, o d’altres que existeixen a les comarques del país representen en aquests moments l’excepció. L’altre dia es lamentava també Gil-Manuel Hernàndez en un article publicat al Turista Fallero que els intents de transformar el món faller semblaven invariablement condemnats a topar contra un mur, un mur psíquic, deia. I afegia que cada vegada estava més convençut que la única transformació de la festa vindria des de fora o bé al marge de la festa oficial, un pronòstic que em sembla assenyat i creïble.
Mentre tot això arriba podem jugar a imaginar a que opinaria Barberà i el seu diari d’una Intifalla contra l’alcalde de València, Joan Ribó?. Què passarà si canvia la política?
Publicat a La Veu del País Valencià, dimarts, 11 de març del 2014
