Joan del Alcàzar
És comprensible l’enyorança de molts pels temps passats en els quals era fàcil saber qui eren els nostres. És per açò que el vertigen que provoquen els dubtes del món actual genera retorns al refugi de les velles certeses d’èpoques anteriors. Emociona recordar, per posar un exemple, que un xiquet argentí, familiarment anomenat Teté en aquells anys, ―el Che Guevara, dues dècades més tard― seguia l’evolució dels diferents fronts de la guerra civil espanyola en un mapa penjat en la seua habitació, identificat com estava ell i la seua família amb la causa de la República.
Poc després, en la segona meitat de la dècada dels quaranta, la Guerra Freda es va estendre pel planeta fent explícit i tangible el repartiment de Yalta. El Teló d’Acer del que parlara Winston Churchill, el que s’estenia de Stettin en el Bàltic a Trieste en l’Adriàtic, va posar les coses tan clares que ningú podia dubtar: els amics dels meus amics eren els meus amics, i al contrari. Qui podia dubtar què era blanc i què era negre quan els B-52 bombardejaven amb un napalm sense misericòrdia al xicotet Vietnam, o quan els valerosos algerians del FLN s’enfrontaven a l’Exèrcit francès i a l’OAS en la seua lluita per la independència? Qui podia deixar d’indignar-se amb l’aplicació de la Doctrina de Seguretat Nacional a Amèrica Llatina? Com no identificar-se amb la lluita contra les dictadures d’Uruguai, Xile o Argentina? Com no revoltar-se contra l’agressió del govern de Washington encapçalat per Ronald Reagan contra la qual Julio Cortázar va anomenar la revolución más linda del mundo, la sandinista?
La Guerra Freda va acabar en els primers noranta quan ―Fidel Castro dixit― la Unió Soviètica se desmerengó. Va caure el Mur de Berlín i el món bipolar es va convertir en un món unipolar limitat, amb els Estats Units com a única superpotència hegemònica. Han passat els anys i així seguim, encara que cal anotar que tant Rússia com Xina segueixen fent el que millor consideren ―amb freqüència maldats― per a entorpir el lideratge sovint tan abstret com a superb de la Casa Blanca i el seu Departament d’Estat. Ara, no obstant això, la situació geopolítica del món és més enredada que dècades arrere. Va ser el palestí Edward Said qui va parlar de la desconcertant interdependència de la nostra època.
Si ja era una realitat abans de 2001, després de l’atemptat contra les Torres Bessones novaiorqueses va quedar clar que vivíem en un món de guerres amb enemics difusos i fronteres imprecises, en el qual havia desaparegut completament el camp de batalla tradicional i s’havia entrat en una nova realitat en la qual, per exemple, l’enemic no tenia objectius valuosos que preservar. On estava la Hiroshima de Bin Laden i els seus, on llançar-los una bomba que els fonguera?
Els Estats Units de G.W. Bush ―amb dues comparses anomenats Blair i Aznar― van llançar l’anomenada guerra preventiva contra el tirà iraquià Sadam Hussein i es van ficar en el vesper afganès, del que ja havien eixit malferits els soviètics en els primers vuitanta. Han passat els anys i l’Iraq és un país destruït en el qual els seus habitants han estat els pagans únics del desastre, i Afganistan segueix sent un estat fallit en el qual els talibans i els senyors de la guerra segueixen dictant la seua perversa llei. Qui pagarà per tant crim?
I ara, en aquests dies, ―amb allò què està passant a Síria o a Ucraïna, a Veneçuela o a Colòmbia, a Egipte o a Palestina―, qui són els nostres? No és difícil llegir en aquests temps respostes que naixen més de la fe del creient, amb la seua lògica binària de la dècada dels setanta i els vuitanta a coll, que d’una anàlisi solvent de la complexitat actual. No és difícil trobar tampoc cínics professionals que s’apunten a la simple deslegitimació de qualsevol que no combregue amb els seus interessos, tinguen aquests l’origen que tinguen. També ensopeguem amb facilitat amb aquells que són crítics feroços dels seus enemics, però passen per alt qualsevol malifeta dels seus afins.
El món àrab és un terreny particularment pantanós. Com ha escrit Antonio Hermosa, hem passat de les primaveres àrabs a l’hivern musulmà. I és que encara que els diversos processos no han acabat, s’anuncia un final menys feliç de l’imaginat en la mesura que la religió alcorànica és enemiga de la democràcia. On ens situem en el conflicte egipci, amb els militars en el poder, perseguint als Germans Musulmans i també als laics demòcrates? I què fem davant el drama sirià, recolzar a Bashar Al-Asad o als rebels, quan ambdós són responsables de cometre els pitjors crims de guerra?
Què fer davant la crisi d’Ucraïna, decantar-nos pels anomenats pro europeistes de Kíev ―amb Yulia Timoshenko, la tèrbola amiga del PP europeu, i amb violents ultradretans barrejats amb gent de bé― beneïts pels Estats Units i la Unió Europea, o fer-ho per Vladimir Putin i els seus amics, tan poc sospitosos d’ajustar-se a les regles elementals de la democràcia?
En la mesura que és necessari no caure ni en la malenconia ni en el relativisme estèril, algunes pautes hem d’adoptar per a decidir on ens situem en aqueixos escenaris complexos i amb freqüència confusos. Qui són, doncs, els nostres?
Si més no els meus són els que defensen la pau contra la guerra, la raó contra les creences, els que respecten escrupolosament els drets humans bàsics, els que no deslegitimen als seus oponents, els que aposten per l’acció redistributiva de l’Estat. En última instància, quan el dubte resulta majúscul, sempre aposte per qui propugna el diàleg entre els actors implicats en el conflicte; per unes converses en les quals participen els que ―com proposa Shlomo Ben Ami per al conflicte palestí― sense negociar els seus principis estiguen disposats a negociar la seua aplicació. I açò serveix per a Ucraïna, com serveix per a Síria, Egipte i Palestina, per a Veneçuela i Colòmbia.
Aquesta aposta serà tan radical com aquell vers de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”.
