Àfrica

Àfrica

Sebastià Carratalà

De sobte, enmig de la nit, unes llums potentíssimes provinents del cel els van encegar, desorientant-los. En pocs segons, unes veus amplificades que semblaven sorgides del no-res i que els envoltaven els van donar l’alto. A mesura que la vista s’adaptava a la intensa claredat, van anar intuint unes presències fantasmals que s’hi acostaven per totes bandes. Atemorits, alguns van detenir-se i van alçar els braços, i altres van intentar fugir, malgrat la impossibilitat de trobar cap escapatòria. Un grup de sofisticats drones els controlava des de l’aire, i una mena de batalló de petits vehicles unipersonals preparats per efectuar una eficaç vigilància de les extenses fronteres els barrava el pas. De manera implacable, els van fer retrocedir vers el desert que amb tants patiments havien travessat després d’haver aconseguit creuar la Mediterrània.

Feia anys que, a Europa, sobretot als països del sud, moltes dones i homes joves i les seues famílies a penes si podien subsistir. El treball s’havia convertit en un bé escàs i, en general, mal pagat, des que va començar aquella maleïda crisi a principis de segle, i, com a conseqüència, va iniciar-se un èxode massiu cap als estats subsaharians que a la dècada de 2040 havia arribat a constituir un greu problema per als principals receptors d’aquesta immigració, especialment els considerats les portes d’entrada a les regions riques del planeta, que cada dia es blindaven més amb els últims avenços tecnològics. Ja no calia alçar quilòmetres de tanques electrificades i farcides de concertines ni disposar de enormes cossos policials per mantenir inviolats els seus espais. Aquests mètodes s’havien quedat obsolets temps enrere; ara, s’empraven sistemes molt més asèptics i pràcticament segurs. Tanmateix, el flux de desplaçats i els intents d’accedir-hi no havia cessat, al contrari, s’incrementava sense parar. A les autoritats mai no els va importar la sort d’aquests milers de persones condemnades a malviure als territoris limítrofs, a caure en mans de màfies, o a morir, massa sovint, per falta de salubritat o per causes violentes.

Aquest exercici de ficció futurista només pot sobtar, però, pel destí del moviment migratori, no pel fet en si, doncs molta gent d’aquesta terra va haver de marxar en altres èpoques no gaire llunyanes i molta gent torna a fer-ho avui. Només durant un període curt de temps, la nostra situació ha estat la inversa. I, ateses les dades, les anàlisis i les perspectives de  futur del continent africà que es presenten des del món dels negocis, no resulta tan improbable que aquest trasllat de la riquesa i de les oportunitats cap al sud acabe produint-se. Alguns titulars recents de les pàgines salmó dels periòdics –“Eldorado està ara a l’Àfrica”, per exemple- no deixen cap dubte al respecte.

Ja sabíem que grans corporacions estan acaparant ingents quantitats d’hectàrees per implantar els seus conreus de dacsa, arròs, canya de sucre i palma d’oli, entre d’altres, per als mercats internacionals, tot reubicant-ne els pobladors i sense complir els mínims requisits mediambientals ni respectar els drets del treballadors. I damunt en llocs en què una part de la població pateix fam, com Etiòpia que, malgrat això, en aquest moment és el desè exportador mundial de ramat. Amb tot, les majors gestores de fons d’inversió han iniciat en aquest continent una activitat trepidant, doncs creuen fermament que prompte va a originar-s’hi un desenvolupament semblant al dels anomenats països emergents durant els anys vuitanta i noranta. I no sols des de l’àmbit privat, també algunes potències com Brasil, Rússia, Xina, Índia i Sud-àfrica van a invertir 400.00 milions d’euros en el sector industrial fins a 2015. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), set de les deu economies que més ràpidament van a créixer en un futur immediat són Etiòpia, Moçambic, Tanzània, Congo, Ghana, Zàmbia i Nigèria. Si a tot això unim les importants riqueses naturals i que el nombre d’habitants actuals s’haurà duplicat en 2040, passant a ser de 2.000 milions, és comprensible l’optimisme amb què els analistes financers veuen Àfrica.

Tant de bo el que he contat al principi d’aquest article es quede en una pura invenció, malauradament és ben real el que ocorre cada dia en determinats punts de les fronteres europees. En el tauler planetari on el gran capital juga als escacs, podem convertir-nos, sense adonar-nos-en a poc que ens encantem, en peons caiguts, als quals ja ningú no necessita ni té en compte, que malden per fer-se amb les engrunes dels nous reis.

 

Publicat a La Veu del País Valencià (28 de febrer del 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER