Mites i fantasmes dels Països Catalans. Comentaris a Toni Rico

jaume-i-nou2

 Ferran Garcia-Oliver

                  Un dels aspectes més atractius a hores d’ara de la reflexió del nacionalisme, i per extensió de l’acció política, resideix en la distància marcada enfront d’aquell regust essencialista que ara i adés ha arrossegat. Fill del romanticisme i del programa ideològic de les burgesies que escapçaren el sistema feudal, el nacionalisme modern (n’hi ha un altre d’anterior que sovint menysvalorem o ignorem) va trobar en la llengua i en la història dos altaveus seductors amb els quals reclutar els seus adeptes. Després vingué la raça i també la religió, però sens dubte la parla comuna i els avatars compartits han constituït la columna vertebral del relat de les nacions. I m’afanye a matisar de les nacions creades pels estats a la seua imatge i semblança. El punt de partida, no ens enganyem, no va ser la “nació”, sinó l’”estat”, i per això del club de les nacions de seguida en van ser apartats les qui no van tenir la sort, l’oportunitat, la xamba o la força de bastir el seu aixopluc estatal. Ho he dit en alguna altra part: les nacions, si bé ho mirem, són “invents” dels estats. Si a la vella Europa l’artifici s’oculta darrere de l’èxit formidable de l’essencialisme de l’estat nació, ja em direu quines “nacions” són l’etíop, la ruandesa, la xilena o la kuwaitiana, allà on la regla i el cartabó de les potències colonials decretaren fronteres, fusions de pobles que no tenien res a veure els uns amb els altres o separacions aflictives. I mira que des de llavors el nacionalisme etíop, ruandès, xilè o kuwaitià s’ha mostrat actiu i bel·ligerant així que li han tocat el crostó de la sobirania. Són nacions de ple dret i reconegudes internacionalment, gràcies sobretot a l’elaboració d’un discurs de consum intern per tal de presentar la nació pròpia com un subjecte –un “ésser”– que desafia les barreres del temps. A tot arreu historiadors, lingüistes, pedagogs, buròcrates, dissenyadors de programes escolars i més modernament comunicadors i opinadors han projectat la nació, és a dir, la necessària i permanent legitimació de l’estat. És, doncs, l’estat i no la nació la que crea els sentiments de pertinença compartida. Ara, a Sotxi, ¿qui són els qui s’han enfrontat sinó els estats? Per això França ha celebrat a bombo i platerets que el ceretà Martin Fourcade –no Martí Forcada!– guanyara la biatló en persecució, i entre nosaltres, ai entre nosaltres, no passara d’un breu malenconiós de la premsa còmplice.

Jo no puc, doncs, més que subscriure la idea de Toni Rico –si no l’he entesa malament–que la formació de la identitat, en aquest cas la dels Països Catalans, haurà de descansar en el plànol polític i sobretot voluntarista dels seus habitants. Com a argument és persuasiu, com a tasca es presenta hercúlia. Viure plegats a partir d’un mínim comú denominador hauria de ser el resultat d’un, si se’m permet dir-ho, “contracte social”. I els contractes es fan i es desfan per voluntat dels seus signataris. El contracte, en efecte, li trau el caràcter de transcendència, immutabilitat i sagrat de la nació, i du implícit que, com en la naturalesa, en la vida social tot està sotmès al canvi i a la mutabilitat. Són els estats d’ara mateix els més insuportablement nacionalistes. Putin i la seua Rússia eterna, França i la grandeur de la seua República immarcescible, Espanya i la seua Constitución infrangible… Els biòlegs s’haurien de demanar, tal com ha fet Adolf Tobeña per a la religió, si els pobles més forts i poderosos han sigut i són els ultranacionalistes, i si aquesta creença en la nació, l’origen de les quals en alguns casos, com l’espanyol, es remunta a Atapuerca, ha afavorit la supervivència dels seus gens. Si així fóra, els catalans tenim mala peça al teler, amb uns gens aigualits com la nata fora de la nevera, amb permís dels almogàvers.

Bromes a part, Rico fa bé de condemnar els mites i els fantasmes que han engreixat el nacionalisme herderià tan nostrat. Tot nacionalisme, inclòs el català, es veu en la necessitat imperiosa de crear-los perquè, en efecte, són les calories que enrobusteixen la identitat col·lectiva. No estic tan segur, però, que s’hagen d’eliminar. Això dels mites i dels fantasmes és com ara el WhatsAap: depèn dels usos que en faces, i de la mateixa manera que pot ser una eina útil també pot causar una dependència anorreadora. “Hem desenvolupat una narració on la conquesta jaumina juga un paper fonamental”, diu Rico, per exemple (i no entraré a raonar-li altres afirmacions “històriques”) ¿Podia ser d’una altra manera? En la història, precisament, la incorporació de les Illes i del País Valencià marca un fet decisiu, un abans i un després, “important”. És una dada objectiva. Sense ella, em pregunte, ¿podríem plantejar-nos uns Països “Catalans”? Podríem plantejar-nos tots els països que la ciutadania decidiria lliurament construir, però tem que “catalans” justament no, perquè els mancaria el nexe primari (anava a dir primordial, però és una paraula massa connotada) que fa possible ni que siga imaginar-nos la geografia del territori. Ser honestos implica, alhora, tenir present que la conquesta destruí al-Andalus, i nosaltres no en podem ser aliens. Som alhora el resultat de sengles neteges ètniques, la jueva i la musulmana. Els mites i els fantasmes ben administrats ens posen contra les cordes de la història, ens predisposen a una consciència crítica, tan necessària per no emmirallar-se en un passat de flors i violes. El passat hi és, no ens en podrem desembarassar mai, fins al punt de condicionar bona part dels nostres reflexos col·lectius. Més que enaltir-lo o suprimir-lo, fem perquè siga un interlocutor vàlid del nostre present.

Mites i fantasmes tenen la seua dimensió poètica, llegendària, musical, conformen un rerefons inconscient de memòria. Són útils si racionalment prenem esment de la dimensió “irracional” d’ambdós. Just per descansar més en els sentiments, en l’imaginari, en la psicologia col·lectiva, que en l’objectivitat científica, són perillosos, terriblement perillosos, els mites i els fantasmes. Certs nacionalismes han sabut, saben i sabran utilitzar-los perversament, però la mirada lúcida a l’ull d’una història crítica pot ser un bon antídot. Els necessitem, doncs, els mites i els fantasmes. Tots dos marquen divisòries, són mollons que ens permeten situar ratlles, la nostra ratlla. Ens permeten, en definitiva, que el nostre contracte tinga una base racional i no arbitrària i ens donen raons per les quals els valencians volem fer camí amb catalans i mallorquins i no amb bascos o senegalesos. Som folklore també i, per tant, política.

I una última qüestió d’estil. Fora de l’àmbit literari de la ironia o la prosa jocosa, cal anar amb compte amb imatges que rellisquen per la seua pròpia trivialitat. Despatxar desdenyosament  “dos personatges dretans” com Rajoy i Mas, portadors d’un “nacionalisme banal” fonamentat en un “nivell intel·lectual molt baix”, resulta tan capciós com, posem per cas, David Fernàndez i Cayo Lara en tant que “dos personatges esquerranosos” amb els seus respectius nacionalismes. Del primer anivellament ix guanyant Rajoy, i això és injust, trobe jo. Del segon Lara, i fóra igualment injust.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER