Joan Francesc Mira
Sembla que, en aquest camp dels debats sobre l’avortament (tan fatigosos, tan repetits), la confusió de conceptes i de termes es manté tan obtusament com sempre, convertida en un dogma sagrat, i projectada a l’esfera del dret amb el concepte incert i vagarós de nasciturus, que vol dir simplement “el que ha de nàixer”. Hi ha la teoria, segons la qual –almenys en la interpretació canònica, que és la de l’actual ministre de Justícia del Regne d’Espanya, la del seu govern i la de la Conferència Episcopal– un embrió de poques cèl·lules ha de ser considerat ja una personeta, i per tant un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu aquesta teoria entre metafísica i psicobiològica, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. El nasciturus, doncs, des del primer minut seria una persona, un ciutadà. Perquè el senyor Ruiz-Gallardón, els bisbes i el Vaticà s’aferren a una idea molt peculiar segons la qual vida humana i persona humana són termes sinònims, un embrió de setze cèl·lules és ja un homenet mínim, i el microscòpic grumoll cel·lular és un subjecte amb els mateixos drets que sa mare, son pare, els ministres i el cardenal Rouco Varela.
Alguna vegada he escrit, a propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, que si la Santa Mare Església fóra conseqüent amb la pròpia doctrina, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació artificial– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges cristians dels hospitals cristians cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament els nombrosos embrions que s’hi perden cada any, altrament tots aquests microhumans perduts no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs (si és que encara n’hi ha) amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla o menys encara.
Perquè en un petit grumoll de poques cèl·lules, en forma de microscòpica móra, una mòrula mínima, no resideix una ànima espiritual, no senyor. El problema és que els bisbes, i per tant el govern espanyol (i alguns altres), no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys conegueren el pensament de Dante –tal com jo recordava ací mateix fa un grapat d’anys i repetiré ara–, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor de la generació (una mena de “sang perfecta” o depurada, que no és la sang de les venes) “baixa al lloc que és millor/ callar que dir, i des d’allí es destil·la/ sobre altra sang dins del vas natural./ Allí es recullen l’una i l’altra juntes” i aquesta llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida: que primer és com “ànima” vegetal (si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante), després com animal elemental, després animal amb òrgans diferenciats, i finalment fetus amb cervell complet, capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve,/ i sàpigues que, en el moment que el fetus/ ja té un cervell complet i articulat,/ Déu, el primer motor, se’l mira, alegre/ per tan gran art de natura, i li inspira/ un esperit nou i ple de potències”, etcètera. Déu Nostre Senyor i el seu intèrpret Dante Alighieri són molt més assenyats que els bisbes i que Ruiz-Gallardón: no se’ls acudiria mai inspirar una ànima humana, en un petit “coàgul” o en un embrionet mínim sense “cervell complet i articulat”. Però al ministre espanyol de Justícia (?), al govern del PP i a la Conferència Episcopal, en cas de necessitat, se’ls pot acudir qualsevol cosa.
Publicat a El Punt Avui, divendres, 17 de gener del 2014
