Personatges de Pego, VII
Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego
VALERIÀ MIRALLES ORTOLÀ
El compromís d’un nacionalista valencià
(Pego, 1939 – València, 1997)
“El dia dels judicis finals, si és que tal dia ha d’existir,
no sé si algú se’n recordarà del que volia dir que persones
profundament humanes com Valerià Miralles eixiren de nit a
pintar, amb brotxa i pot de quitrà, frases tan rigorosament
revolucionàries com aquella. Valencians, unim-nos”
Joan Francesc Mira
El seu avi Felipe Miralles, tot i tenir la carrera de Medicina se’n va anar a Marsella per dedicar-se al comerç de vi. D’allà va tornar carregat de diners i casat amb una francesa que importà l’exotisme parisenc revolucionant la moda femenina del poble. L’any 1905 va construir una meravellosa casa modernista a la plaça del Paborde Sala i va portar el primer automòbil a Pego. Aquell cotxe de Felipe es va fer tant famós que se li va dedicar una cançó popular molt graciosa. El fill de Felipe, Valeriano Miralles Cousy, es va dedicar a l’agronomia i al comerç de la taronja, a més de la política municipal.
Valerià Miralles Ortolà –fill de Valeriano Miralles Cousy i de Pilar Ortolà Nadal- va nàixer a Pego l’any 1939, era doncs fill d’una família adinerada, de tendències conservadores i de fortes arrels religioses.
Va estudiar a l’escola de pàrvuls del carrer Portelles, i després marxà a València per fer el Batxillerat amb els jesuïtes. Quan passà a estudiar a la Facultat de Dret, on ja es respirava l’ambient de la València fusteriana, va començar la seua impaciència per la política encapçalant reunions i manifestacions clandestines en contra del règim establert. Joan Fuster era la influència més directa per a aquella colla d’estudiants com Valerià, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Raimon, Josep Vicent Marqués, Pérez Casado, Joan Francesc Mira, Cèlia Amorós i tants altres.
L’any 1960 va ser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià (PSV), entre els quals hi estava el també pegolí Carmelo Sendra Martínez. Com que el seu primer matrimoni amb Anna Maria Gomar va ser matiner, sa casa de València es va convertir en el centre de reunió del primerenc nacionalisme al País Valencià.
Al poc de temps, eixa joventut universitària començava a prendre consciència i es promovien als carrers de la capital les famoses pintades de Parlem Valencià! i Valencians,unim-nos que Valerià i els seus amics esculpien a les parets amb quitrà els anys 1965 i 1966. Una de les anècdotes més conegudes és la que va acontéixer quan Valerià feia una d’aquestes pintades prop de Pego. La Guàrdia Civil els va detenir i el sergent li va dir: – ¿Usted también, don Valeriano? I és que en aquella època el que un jove de família adinerada anara per tendències fora del règim no era pecata minuta.
El seu afany estudiós i compromès el va fer cursar altra carrera a banda de la de Dret, la d’Econòmiques, al mateix temps que iniciava els primers contactes amb el comunisme valencià de la mà de Doro. Durant quasi una dècada va freqüentar –no sense alteracions i desavinences- els ambients comunistes del PCPV (Partit Comunista del País Valencià) i del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). Des d’ací va nàixer en 1982, després d’algunes escissions, Esquerra Unida del País Valencià, des de la qual naixeria l’any 1984 Unitat del Poble Valencià (UPV). En tots aquests embulls va ser clau el paper ferm però dialogant de Valerià Miralles.
Davant la victòria socialista, que semblava que tancava la transició democràtica, es va radicalitzar el seu compromís nacionalista. Les posicions al costat del nacionalisme valencià -lluitant per la llengua, l’estatut i l’autonomia- prompte el desenganyaren i, el desengany amb la política valenciana, el va conduir a fer un trasbalsament polític. Així, l’any 1992 entrà a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya, secció País Valencià, de la qual va ser el seu primer president (1992-1996) (2) i candidat al Senat en 1996. Va ser en aquest partit polític on va estar la seua militància fins els darrers dies de la seua vida.
Valerià Miralles va destacar tant en la política com en el periodisme i la tasca editorial, convertint-se en un estendard del nacionalisme valencià culte i progressista, compromès amb la cultura, la llengua i el poble valencià. Després de fundar la llibreria Concret a València, en 1967, amb Alfons Cucó i Tomàs Llorens, va fundar l’editorial Garbí des de la qual es publicà el famós assaig El valencianisme polític del mateix Cucó el 1971. El 1983, junt al seu amic Gabriel Sendra, també pegolí, va fundar Edicions del Bullent.
També va tastar el món del periodisme escrivint a la revista de la Facultat de Dret Diàleg i a la de la Facultat de Lletres Concret. Va ser assidu col•laborador a la revista Gorg, des de la qual impulsà el famós I Congrés d’Història del País Valencià de l’any 1971. Destacà en el gènere de les entrevistes, com les que va fer a Ernest Lluch (3) , Sanchis Guarner (4) o Joan Fuster (5).
A la tasca editorial i periodística cal unir el seu incansable treball en l’organització d’Aplecs i Escoles d’Estiu, de manifestacions com la de València del 10 de febrer de 1980 contra la política anti-valencianista de la UCD, d’assemblees com la del 14 de juny de 1980 a Xàtiva d’Intel•lectuals, artistes i professionals del País Valencià, o la creació de l’Associació d’Amics del Sàhara del País Valencià.
Valerià va ser un agosarat que a primeries dels anys seixanta ja escrivia en valencià al Llibre de Festes de Pego amb unes pinzellades sociològiques importants i amb una encertada visió del futur del poble valencià i del seu propi mateix: <<Es diu i s’aferma a tambor i tabalet que Pego és un poble ric. Això no és cert; no som com a comunitat rics econòmicament, i no digam culturalment. Podríem ésser-ho si tinguérem sentit de la solidaritat, si hagueren només unes quantes persones preparades amb sentit de la responsabilitat i amb ganes de treballar pel bé comú >> (6).
Mentre anava en bicicleta pel terme municipal de Bétera, als seus 58 anys, el cor li va jugar una mala passada. El seu gran cor estava massa ple de discussions, altercats, encerts i fracassos polítics i ja no va poder aguantar més després d’haver participat en totes les activitats hagudes i per haver del nacionalisme valencià d’esquerres. El dia de la seua mort, el 13 de desembre de 1997, nombroses mostres de condol es van manifestar a la família i als mitjans de comunicació amb telegrames, esqueles i articles d’opinió. Va ser soterrat a Pego enmig d’una important manifestació política i social que pretenia, això sí, recordar sols a l’home, a la persona activa, dialogant i brillant que va ser. No van faltar amics i companys entranyables com Vicent Ventura, Ferran Torrent o Alfons Cucó, i moltes altres personalitats del món polític i cultural valencià. Encara recordava aquell dia Doro Balaguer que Valerià li deia a sovint: <<A mi no em vota ni ma mare>>. Josep Guia, un dels seus millors amics, va repartir un fullet amb el poema de Salvador Espriu El meu poble i jo. El seu fèretre va ser cobert amb tres senyeres, una procedent d’un concert de Maria del Mar Bonet, altra aportada pel PSAN i la tercera d’ERC. L’acomiadament definitiu va ser la Muixeranga que va sonar màgicament per la canya d’una dolçaina.
L’any 2000 l’Ajuntament de Pego li va dedicar el nom d’un carrer. Queda però encara molt per fer, sobretot que la joventut conega la personalitat d’aquest lluitador per la llibertat i la identitat del nostre poble i llengua. També, posant-me utòpic, caldria que tot el poble l’estimara sense prejudicis ni de qui ni d’on venia, ni que pensava, sinó el que va fer i ser com a persona pública i compromesa amb el seu poble i idees.
Notes
(1) <<De boda anaren sis colipaus,/ sis colipaus i dotze oques,/ anaren en cotxe de lloguer,/ sense una perra a les butxaques./ I l’automòbil, com era tan renou,/ puja Felipe i es trenca un ou,/ i l’automòbil, com era tan revell,/ puja Felipe i es trenca el florinell>>
(2) Gustau Muñoz, “Valerià Miralles, in memoriam”, en Afers, n. 29, 1998, pp. 209-214
(3) Gorg, febrer de 1971
(4) Cal dir, 28, 9 d’octubre de 1977, <<Sanchis Guarner: un patriota amb idees clares>>.
(5) Cal dir, 28, 9 d’octubre de 1977, <<Un apassionat lector de Gramsci>>.
(6) Valerià Miralles Hortolà, “Qui som?”, Llibre de Festes de Pego, 1962
(La Marina Plaza, diari de la Marina Alta i Baixa, diumenge 26 de gener 2014)
