Manuel S. Jardí
S’hi respira canvi polític al País Valencià? Els sondeigs d’opinió que van mostrant-se ocasionalment –amb l’excepció de les enquestes oficials que el governd’Alberto Fabra manté amagades amb pany i clau- confirmen, no només un canvi de cicle, sinó també una tendència que porta irremissiblement a l’enfonsament del PP. Tant de bo la segona marca de la dreta, juntament amb la UPyD, prenguen part en la competició electoral, a fi que tots plegats proven la mateixa porga que ha fustigat una part de l’esquerra des de fa 30 anys: la barrera del 5% de la circumscripció autonòmica. Serà el moment de dir-los, en castellà: “quien a hierro mata, a hierro muere”.
Assistim a un règim autoritari en fallida. El govern, per dir-ho així, de Fabra, com el de Rajoy, no se’n surten. El mantra de la recuperació econòmica s’estavella contra una realitat sobre la qual els mitjans propagandístics tampoc no ho tenen fàcil per a enganyar una parròquia de morro tort i amb la paciència a prova. 2014 ha començat amb una declaració d’insolvència –Fabra demana 1.500 milions- i la resposta acostumada de Madrid: ni un clau. La consellera Bonig demana auxili financer per a mantenir a tranques i barranques el transport públic i des de la meseta només arriba vent de ponent. Els repagaments d’uns serveis sanitaris que ja financem amb els impostos, la pressió fiscal sobre les rendes del treball –i només sobre les rendes del treball i els tributs indirectes-, l’espoli fiscal de l’Espanya de les autonomies –també en fallida-, l’atac als pensionistes, la desregulació laboral, les amenaces sobre les expectatives de jubilació, la voladura de tota classe de drets associats al sacsejat estat de benestar i el llarg etcètera continuen empobrint la major part de la ciutadania. Les contrarreformes de Rajoy, aplaudides per un Fabra amb vocació de governador civil i jefe provincial del Movimiento, ens retornen al tardofranquisme pur i dur.
Sense recursos financers, sense perspectiva de canvi de sistema de finançament, amb la Generalitat intervinguda i les intencions del propi Fabra d’ofrenar competències a la voracitat recentralitzadora de Rajoy, el col·lapse està assegurat. La qüestió és si tot plegat podrà allargar-se fins al darrer diumenge de maig del 2015. Si d’aquesta dreta depengués, no hi hauria eleccions. Mai. Amb més motiu, si comporten una derrota i la pèrdua del control institucional gaudit durant quasi dues dècades. La inconsistència de les alarmes que el PP llença contra l’hipotètic tripartit resultant de les eleccions, accelera les polítiques de terra cremada. Tant com la inestabilitat que augmenta a l’entorn de l’encara líder del PP indígena. Per a Fabra, la millor eixida fóra convocar eleccions anticipades, tot i fent-les coincidir amb els comicis del Parlament Europeu. No seria la decisió més celebrada per la seua tropa, però entre perdre i més perdre, la lògica així ho aconsellaria. De pas, el president més impopular del segle podria assegurar-se plaça a la bancada de l’oposició. Altrament pot acabar collint-li els caquis a Cotino.
A l’esquerra, l’optimisme contingut no ens lliura d’una certa perplexitat. Primer, perquè reclamar-li al PP eleccions anticipades és un brindis al sol, sense una estratègia de mobilització que col·loque el règim entre l’espassa i la paret. I segona i principal, perquè a aquestes alçades de la fallida, no hi ha notícies que ajuden a albirar què passarà el dia després. Els partits i la societat maltractada no porten el rellotge a l’hora. Els primers s’esperen a l’escrutini, però la ciutadania es troba en la porta d’urgències.
Publicat a La Veu del País Valencià (13 de gener del 2014)
