Nicole Muchnik i Hannah Arendt: sobre el racisme

hannah_arendt_ap_img

Sal·lus Herrero

Dissabte 28 de desembre, Nicole Muchnik, al diari El País, escrivia un article “A propósito de Hannah Arendt”. Després de qualificar de ‘fàcil’ i seductora la pel·lícula de Margareth von Trotta sobre Hannah Arendt. I de reconèixer la dificultat de no caure sota l’embruix de la intel·ligència de l’autora de “Els orígens del totalitarisme”, “Eichmann a Jerusalem” o els seus articles o entrevistes –i jo afegiria la correspondència “Entre amigues”, H. Arendt i Mary MacCarthy. Remarca Muchnik que Arendt fou una estudiant jueva jove, deixebla de Karl Jaspers i d’Edmund Husserl, que li demanà a Heidegger que “l’ensenyara a pensar” a l’inici d’una relació intel·lectual i amorosa fins a la fi de la Segona Guerra Mundial (i més enllà, perquè va arribar fins a la fi de la vida) –el filòsof mai va pronunciar una paraula de condemna per les atrocitats nazis ni per explicar la seua conducta.

En realitat, hem de concloure la poca profunditat de pensament que va demostrar Heidegger per analitzar, críticament, el seu temps i la seua pròpia implicació en el nazisme. No obstant això, Arendt, a la seua manera, li ho va retreure. De fet, Hannah Arendt a l’article “Què és la filosofia de l’existència?” (1946) fa una crítica demolidora de la filosofia de Heidegger, com anota a peu de pàgina Young-Bruehl: “Arendt revela la pertinença de Heidegger al partit nazi i les activitats a què aquesta associació el va induir”. És la nota en què Arendt escriu: “En la seua funció de rector de la Universitat de Friburg li va prohibir a Husserl, el seu antic professor i amic, del qual ell mateix havia heretat la càtedra, que entrés a la facultat pel fet de ser jueu”. La biògrafa de Hannah Arendt continua comentant: “La interpretació que Hannah Arendt va fer d’Ésser i temps va posar de relleu tot allò que en el llibre es presta a una anàlisi negativa, per egoista i grandiós (‘fent de l’Home allò que Déu era en l’ontologia anterior’), per enganyós […], per anar contra la tradició de la llibertat i la inquietud per la humanitat que Arendt admirava en Kant i en els ideals originals de la Revolució francesa. Davant de cada errada de Heidegger, Arendt presentava un encert de Jaspers”. L’Ésser en sentit heideggerià no és altra cosa que el No-res; el Jo de Heidegger és egoisme pur, absolut en el seu aïllament i mancat absolutament de sentit; el concepte de ‘si mateix’ és una nul·litat en el qual l’home pot existir independentment de la humanitat. Les posicions metafísiques de Heidegger són, filosòficament, paral·leles a les que es deriven de les accions d’Eichmann (egotisme, radical separació dels seus semblants humans, impossibilitat de pensar, reclòs dins de “si mateix”), i, igualment, de les polítiques totalitàries del règim nazi (en la voluntat de destrucció de la presència de la humanitat en cada ésser humà). Arendt capgira del tot la posició heideggeriana de l’home com a ésser-per-a-la-mort a partir de la noció de ‘natalitat’, com la capacitat d’experimentar el món de nou. Després de Lévinas i d’Arendt, és difícil, si no és com a exercici de cinisme o de complicitat criminal, ser heideggerià.

Els artícles d’Arendt “Eichmann a Jerusalem: informe sobre la banalitat del mal”, publicats el 1962 a la revista The New Yorker, indica Muchnik, van provocar un escàndol, molt ben descrit pel film de Von Trotta, no tant per l’impacte de l’expressió sobre ‘la banalitat del mal’ sinó per la seua gosadia en acusar als Consells Jueus, en concret als seus presidents, de col·laboració de fet amb els nazis. Fou la seua “passió per entendre”, el que la portà a seguir in situ el procés a Eichmann; abans que la imatge monstruosa i demoníaca del nazisme, Arendt va conferir al criminal nazi l’encarnació de “l’absència de pensament”. Del ‘mal radical’ de Kant, que no és mal absolut sinó ‘mal d’arrel’, Arendt proposa ‘la banalitat del mal’. Muchnik li retrau que arribà al judici el 10 d’abril de 1961 i marxà en maig; només va estar present tres setmanes des de la sala de premsa, ni va escoltar les respostes de l’acusat ni el diàleg entre ell i els jutges defensant-se amb sang freda i habilitat que l’eliminació de jueus era necessària per al benestar i la grandiositat d’Alemanya.

No obstant això, als retrets de Muchnik, caldria afegir que, en Converses amb Hannah Arendt, davant la pregunta de Günter Gaus sobre la manca d’amor pel poble jueu, Arendt respon: “Jo no he acusat enlloc del meu llibre el poble jueu de no haver resistit. Això ho ha fet una altra persona, concretament el senyor Haussner, de la fiscalia israeliana, en el procés contra Eichmann. Jo he qualificat les preguntes que ell va fer en aquest sentit als testimonis de Jerusalem de forassenyades i cruels”. Gaus adverteix “He llegit el llibre i ho sé. Però alguns dels retrets que li han fet es basen en el to amb què estan escrits alguns passatges”. Replica Arendt: “Miri, hi ha gent que es pren malament una cosa de mi, i això ho puc entendre fins a cert punt: que encara pugui riure-me’n. Però és que jo pensava de debò que Eichmann era un pallasso, i li diré una cosa: em vaig llegir –i molt ben llegits- els seus interrogatoris policials, 3.600 pàgines, i no sé quantes vegades vaig riure […] I això, diu vosté, és el to. El to és en gran part irònic, és clar. I això és totalment cert. El to és en aquest cas la persona. Si em retreuen que he acusat el poble jueu, es tracta d’una mentida propagandística feta amb malícia i res més. El to, en canvi, és una objecció a la meva persona. No puc fer-hi res en contra [portar l’amor a la taula de negociacions, per dir-ho amb tota la cruesa, em sembla un error fatal]”.

Confirma Muchnik el paper preponderant d’Eichmann en l’estratègia d’exterminació de jueus: fou lloctinent de Himmer, redactor de les actes de la conferència de Wansee que decidí la “Solució Final”, però ell parla de si mateix com d’un “idealista” que va viure tota la vida segons la moral kantiana, amb citacions a la raó pràctica, amb autoreferències que diuen “El buròcrata cautelós, sí, així era jo… Però junt a aquest caute buròcrata hi havia un lluitador fanàtic per la llibertat del nostres Blut i Volk (Sang i Poble) dels quals descendesc… També pot impugnar-se’m que la idea d’una vertadera i total eliminació no poguera ser duta a terme. Podia i devia haver fet i dut a terme molt més”, declara l’antisemita criminal Eichmann a Willem Stassen, un simpatitzant holandès nazi a l’Argentina. A partir d’aquestes ‘reflexions’ sobre el seu paper en l’extermini, s’interroga Muchnik: es pot deduir del seu comportament una “absència de pensament”? “Aquest nou tipus de criminal”, diu Arendt, sofreix quelcom com “l’anestèsia del pensament… els homes que no pensen, són com sonàmbuls”. Però, què és l’anestèsia del pensament?

Per respondre a aquestes preguntes, Nicole Muchnik, al·ludeix al soterrament de Nelson Mandela; la major part de les televisions espanyoles parlaven de “la gran barreja de races” dels participants. De races? Que hi havia orangutans, dromedaris, vaques i gossos? Perquè l’expressió “mescla de races” només hauria pogut fer-se servir en aquests últims casos. L’espècie humana és una i una sola, i no conté “races”. Aquest fou el missatge de Nelson Mandela. O quan una nena de 12 anys d’Angers li va soltar a la ministra francesa de justícia, Christiane Taubira, originaria de la Guayana francesa: “Per a qui és la banana? Per a la mona?”. Aquesta menyspreable idiota racista sap que usa el mateix llenguatge d’Eichmann negant als altres la seua condició humana? Com els governs que instal·len tanques amb ganivetes que no ignoren que “no impedien que la gent entrara. Només els feia arribar amb més ferides”, com ho afirma Cecilia Malmström de la Comissió Europea. I s’interroga Muchnik: És possible atribuir la incultura culpable, el racisme pur o cruel, a un atac d’anestèsia del pensament o d’una ‘absència de pensament’? I respon als seus propis interrogants, Muchnik, amb una citació d’un historiador de l’Holocaust, Ulrich Herbert: “La idea que un buròcrata no és capaç de judici moral és en si implausible”. Perquè era algú que en realitat volia realitzar eixes ordres. Aquest “crim contra natura… que nega l’essència de l’home com a home”, escriu Vladimir Jankélévitch, seria llavors cosa de sonàmbuls. Com tot els altres.

Ara bé, el racisme no seria tant un ‘no pensament’, sinó una manera de pensar totalitària i instrumentalista, a conveniència, on no es reconeixen els drets dels altres a tenir drets de ciutadania, se’ls torna bocs emissaris, se’ls inferioritza, se’ls infravalora, se’ls exclou, se’ls minoritza, se’ls criminalitza, se’ls torna superflus o se’ls tracta com a infra-humans despullant-los de la seua dignitat, drets i llibertats. Hannah Arendt no afirma, realment, que el racisme criminal nazi seria un ‘no pensament’, a l’estil dels ‘sonàmbuls’ –en tot cas no és una metàfora afortunada– per frivolitzar el desastre més gran del segle xx, sinó ‘no pensament’ en el sentit de ‘poca radicalitat’, d’inhabilitat per a judicar o la nul·la profunditat de pensament que no es fa responsable de l’acció; en el sentit de restar en la màxima superficialitat, frivolitat, miserabilitat i ‘lleugeresa’, en la màxima primarietat, en la immundícia, en “la sordidesa d’aquests assassins en massa sense consciència de culpa i mediocritat irreflexiva dels seus suposats ‘ideals’”, en el fet que, quan es fa el mal, no existeix la reflexió ni el judici sobre les conseqüències de la pròpia actuació perquè no es considera els altres, diferents, com a éssers humans. “Eichmann no és un Yago ni un Macbeth […] El problema amb Eichmann era precisament que hi havia molts com ell, i que no eren ni uns pervertits ni uns sàdics, sinó que eren, i encara continuen essent-ho, terrible i aterradorament normals”. La reflexió d’Arendt, des del pluralisme polític, en lligar ‘no pensament’ a maldat i pensament a bondat, no és del tot insòlita a la història de la filosofia. Apareix a l’apologia de Sòcrates de Plató, quan pensar, si és fa bé, vol dir accedir a la bondat, a la ‘veritat’ i fins i tot a copsar els matisos i la bellesa del món. I també extrau Arendt la maldat vinculada al pecat original i al ‘no pensament’ d’Agustí d’Hipona sobre la psicologia de la maldat humana i la incapacitat de desenvolupar les pròpies capacitats intel·lectuals perquè es rebutja el bé.

Podem estar d’acord o no amb la proposta agustiniana, socràtico-platònica, que pensar bé vol dir parlar bé, en el sentit d’argumentar adequadament, accedir a l’’objectivitat’ i fer el bé; no obstant això, les reflexions d’Agustí, Maquiavel, Hobbes, de Kant, de Hegel, de Marx, de Weber, d’Arendt, de Richard J. Bernstein i d’altres, davant les experiències totalitàries del segle xx, davant  el terrorisme d’estat, davant els camps d’extermini, el llançament de la bomba atòmica, etc. hem de concloure que el mal pot ésser pensat i fet “de manera radical”, amb intenció de causar el major mal possible, de manera sistemàtica, industrial, despietada i ‘inhumana’, fins i tot aconseguir el domini i l’extermini de les societats humanes i de les condicions que garantesquen l’existència. És el que va estudiar Hannah Arendt en Els orígens del totalitarisme i en Eichmann a Jerusalem: analitzar la ‘maldat’ organitzada ‘políticament’ com a dominació, anihilament i extermini de masses. Per necessitat de comprendre.

Potser com concloïa Bernstein al llibre El mal radical. Una indagación filosófica, el mal radical és compatible amb la ‘banalitat del mal’. I, amb Hans Jonas, es demanda una nova ètica de la responsabilitat, de la cura –d’ecosistemes, d’altres persones i animals–, la responsabilitat de preservar les condicions de vida per a les generacions actuals i les de l’esdevenidor. Pensar, judicar, ser hàbil, perspicaç i responsable després d’Auschwitz, són preguntes encara escaients si serveixen per analitzar la situació de racisme actual i combatre’l, no per repetir clixés buits que no serveixen per a res, no per repetir consignes com la de la “barreja de races” que nodreix la deu del racisme (tant l’antiseminisme com sobretot l’antiislamisme, com ens explica Enzo Traverso a El final de la modernitat jueva, PUV, 2013) des de la bona consciència de ‘pensar’, banalment, que en dir ‘mescla de races’ se supera del tot, mentre les lleis d’estrangeria, el racisme dels estats, l’hostilitat de les ganivetes de les concertines i les tanques són cada vegada més altes, llargues i tallants. Per dessagnar els africans en la protecció de l’Europa que tanca les portes com una fortalesa emmurallada.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER