Reproduïm l’entrevista de Francesc Viadel a Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926-2014), publicada en el número 633 de la revista Serra d’Or corresponent al setembre de 2012, pel seu gran interès i com a homenatge a l’escriptor i editor recentment traspassat.
Josep M. Castellet i Edicions 62, mig segle de llibres i autors
Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío (Barcelona, 1926), crític, editor i escriptor fou director literari d’Edicions 62 des de 1964 fins 1996, en què es va jubilar. Actualment, i des de 1999, presideix el grup editorial.
Castellet ha estat, a més, un destacat impulsor d’activitats culturals com ara l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de la qual fou fundador i primer president, i és un dels crítics amb una major influència assenyalant el seu paper en la renovació literària dels setanta.
El seu primer llibre important fou Poesia catalana del segle XX (1963), escrit junt amb Joaquim Molas. Cal assenyalar, també, entre d’altres títols, L’hora del lector (1957) i Nueve novísimos poetas españoles (1970). Bona part de la seva trajectòria i del seu món de coneixences literàries es poden seguir als seus llibres Els escenaris de la memòria (1988), Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009) i Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics (2012).
Mig segle després del naixement de l’editorial amb la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, l’editor repassa algun dels episodis d’una de les aventures més importants de la cultura catalana.
Un matí tardorenc de la fi dels vuitanta, Josep Maria Castellet, palplantat a la cantonada del carrer de les Barques de València, distret, s’engolia amb l’esguard la modesta extensió de la plaça de l’Ajuntament, incendiada de llum. Vaig passar a la seva vora, amb el sigil d’un furtiu. Em va semblar l’estrany viatger d’una tripulació homèrica, desorientat en aquella ciutat allunyada de tot, sense sirenes, tan contrària al seu esperit de filòsof un punt ociós i potser enemic d’excessos. Val a dir que aquell matí els patriarques Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés encara respiraven. Ferran Torrent triomfava com les camises italianes amb les seves històries de lladregots i policies agropecuaris. Els versos d’una flamant generació de
poetes, Joan Navarro, Jàfer, Gaspar Jaén, Granell… començaven a tacar les pàgines dels llibres de text del sempre feble sistema escolar valencià. A l’octubre, l’editor Eliseu Climent, amb l’eufòria d’un mariner del Potemkin, encara festejava el país que volíem amb la invenció d’uns premis literaris que tenien tot l’aire d’una revolta. I més: Eduardo Zaplana encara no s’havia coronat emperador i, així doncs, el jove president Joan Lerma encara se’l podia veure, ocasionalment, xarrupant relaxadament un qualsevol combinat al cabaret del Rialto, amb una música de jazz de fons.
Un parell de segles més tard he tornat a trobar-me Castellet, ara, però, al Raval de Barcelona, al seu despatx de president del Grup 62, des d’on es pot veure una plaça colonitzada pels skaters, pels nàufrags de la crisi –no d’aquesta, sinó de la de sempre- pels turistes d’arreu i pels estudiants. D’aquell món de València que el crític i editor va atrapar en la seva retina aquell matí llunyà, ja no queda gairebé res, però, això no obstant, ell continua sent el mateix, vull dir, aquell home sense edat, amb l’aparença de no tenir pressa d’arribar enlloc malgrat el gruix de la seva agenda. Em rep amb una amabilitat rigorosa, impossible d’improvisar en algú que no s’hagi criat en una casa bona, i tot seguit deixa anar sobre la taula uns quants sobres color cafè amb llet embotits de papers. N’obri un. “Li he portat això perquè crec que li podria interessar”, assegura sense gaire entusiasme, però. És l’original mecanografiat de Nosaltres els valencians de Joan Fuster i les proves d’impremta i correccions del llibre per a una segona edició. Mig segle després costa de creure en el fet que fossin precisament aquell munt de papers esgrogueïts que escampa Castellet com un tafur els seus naips, l’inici d’un dels projectes de la història cultural dels catalans més important que mai no s’ha engegat: Edicions 62. I, alhora, el d’una aventura tan colossal com la construcció d’un País Valencià insòlitament retrobat amb si mateix que de cop girava l’esquena al sucursalisme polític. Els fulls, doncs, gaudeixen de la propietat sanadora, reconfortant, esotèrica de la relíquia i això malgrat la càrrega racionalista d’allò que duen imprès. L’editor, llavors, fa que li portin també una còpia del contracte signat amb l’assagista de Sueca. Només arribar el document faig una lectura ràpida i comprovo per mi mateix la veracitat de la mítica boutade fusteriana. El cas és que al desè punt del contracte, Fuster, va fer constar que es comprometia “a regalar a l’editor un titot (en dialecte gall d’indi)” per cada reedició que se’n fes del llibre. És evident que l’autor se’n reia per dessota del nas de qualsevol temptació localista i molt especialment de les que poguessin tenir els catalunyesos. De fet, aquell assaig despertaria els seus conciutadans d’un llarguíssim malson, però, també, trencaria per sempre més els esquemes d’un nacionalisme català fins aleshores ideològicament restringit a les quatre províncies del Principat. Llavors, Castellet, encara no havia arribat a la sala de màquines de 62. Com explica al seu darrer llibre, Memòries confidencials d’un editor (Ed. 62), ho faria a començaments de 1964, el dia que un jove i vacil·lant Max Cahner el va cridar per preguntar-li si sabia d’algú que volgués fer-se càrrec de l’editorial. El cas és que el 20 de juny de 1964 Castellet signava com a director literari ben conscient que s’havia ficat en una empresa impossible, que havia de vendre lletra en català en un context en què la llengua del país pràcticament no tenia existència pública i a penes es publicaven uns tres-cents títols l’any. Així, doncs, des de la publicació del primer llibre fins a la seva arribada a Edicions 62 van dos anys. Això no obstant, Castellet es relacionava amb Fuster almenys des de la segona meitat dels cinquanta.
“Jo no coneixia massa València”, -rememora l’editor-, “la seva gent… tal volta, i encara no; vull dir, personalment, només la Maria Beneyto. Havia llegit, un llibre seu en una petita col·lecció de poesia”. Beneyto, poetessa i novel·lista, a l’igual que la compositora Matilde Salvador, era una de les poques dones de l’ambient gairebé clandestí del valencianisme de l’època. Desapareguda el 2011, destacà durant els cinquanta, moment en què fins i tot arribà a ser guardonada amb el Ciudad de Barcelona pel poemari Ratlles a l’aire (1956). Seria el periodista Vicent Ventura (Castelló de la Plana 1984-València, 1998), personatge clau en l’articulació del nacionalisme al País Valencià, el que realment submergí Castellet en l’ambient cultural de la ciutat.
“Un dia” –prossegueix Castellet-, “vaig estar a València fent una conferència convidat per una associació d’estudis americans. Llavors, Ventura em va dur a un bar a la plaça de l’Ajuntament on al vespre es reunia el grup i feien tertúlia. Fuster em va fer molt bona impressió. Era molt càustic, però ens hi vam entendre: ell m’atacava, i jo també”, somriu amb un posat entremaliat. Sens dubte, la connexió entre tots dos degué ser ràpida, altament productiva. Fuster: corrosiu, fins i tot irreverent en un sentit estrictament valencià. Castellet: d’una ironia de filigrana, mortal com la d’un experimentat mestre d’esgrima.
“Després li vaig enviar el meu primer llibre, Notas sobre literatura española contemporánea (1955), i, des d’aleshores, iniciàrem una petita correspondència”, aclareix. L’editor ja va deixar constància d’aquesta especial relació al seu llibre Seductors, il·lustrats i visionaris (Ed. 62). Les mítiques primeres converses poètiques a l’Hotel Formentor, celebrades el maig de 1959, i els actes del premis literaris de Gandia amb motiu del V centenari de la mort d’Ausiàs March, li serviren de teló de fons sobre el qual projectar els contorns interiors d’un Fuster que es delia per la bona conversa, en constant expansió intel·lectual, com una galàxia.
El cas és que el 1962 Fuster tocà el cor de dos catalans cridats a jugar un paper important: Max Cahner i Ramon Bastardes, tots dos procedents de l’ambient de Montserrat i fundadors de 62 sota l’advocació d’un altre prohom, Josep Benet.
“Fuster” -recorda Castellet- “tenia una gran influència sobre ells, només comparable a la que hi exercia Benet, que en realitat era el gran impulsor de totes les idees. Bastardes i Cahner feien Germinabit i un dia Benet els diu, deixeu la revista i feu una editorial. Tot era molt rudimentari, artesanal… Cahner es ven un cotxe per fer les primeres edicions…”. A l’editor encara el sorprèn aquell vincle tan fort entre l’assagista valencià i aquells dos joves: “És una relació sorprenent, vull dir la de Fuster amb Cahner i Bastardes, tots dos molt interessats pel País Valencià. De fet, aquest era un tema que no havia interessat ningú d’aquells cercles de poetes que venien de la segona República, aquells senyors, això del País Valencià no ho entenien… La seva penetració en els cercles culturals d’aquí es farà lentament. Curiosament, Fuster no farà el contacte amb aquests grups de noucentistes sinó amb el catalanisme de l’exili.”. Un fet que els poetes Xavier Casp i Miquel Adlert, posteriorment capdavanters de l’anticatalanisme valencià més iracund, mai no li perdonaren per tal com consideraven l’exili català massa esquerrà, enemic de la idea de nació que tenien.
“Nosaltres els valencians” -repunta Castellet- “causà una gran sorpresa. Representà l’ampliació de la visió de la cultura catalana des d’una òptica de Països Catalans, per cert, tan entredita sempre aquí a Catalunya. Fuster fou l’intel·lectual amb més influència d’Edicions 62, uns dels seus fars d’il·luminació. Hi ha molts detalls que testimonien el seu pes. Per exemple, per les cartes que m’adreça Fuster, m’adono que l’origen primer de Poesia catalana del segle XX (1963) que vaig fer amb Joaquim Molas no venia de Cahner sinó de Fuster mateix. És fonamental, un punt de referència”. Tant és així, que l’editorial el convertí en un clàssic molts anys abans que fos amortallat.
Edicions 62, una peça clau
Fou justament Castellet l’encarregat el 12 de març de 1968 de presidir a València la publicació del primer volum de les obres completes de Fuster, en un acte que va servir també com a excusa per a inaugurar la llibreria Tres i Quatre. L’Equip Realitat, format per Jordi Ballester i Joan Cardells, s’encarregà de guarnir el local amb uns divertits retrats de l’assagista caracteritzat, molt oportunament, de diable pop art. Fuster, en el pròleg d’aquell primer volum, dirà, carregat d’ironia, que convertir-se en clàssic és una de les pitjors coses que li poden passar a un escriptor. Aquell ambient més que cordial només es va ressentir, segons confessa el mateix Castellet, quan Cahner va eixir d’Edicions 62 a conseqüència del fracàs d’Enciclopèdia Catalana, una idea que tenia al cap des que el règim el va expulsar de l’Estat i es va veure obligat a instal·lar-se a Perpinyà.
“En el moment en què es muntava el projecte, ja s’havien acabat els diners. Ningú no sabia fer enciclopèdies, i allò, a més, requeria una logística, venedors, etc… Va ser una catàstrofe des del punt de vista de la gestió. I l’1 de desembre de 1969 el projecte ja era fora d’Edicions 62. Arribà Jordi Pujol que va cercar uns prohoms, Cendrós, Carulla… que van posar diners, i se’n va endur Max Cahner i l’Enciclopèdia, alhora que plantejava un projecte més de tocar de peus en terra. És clar, allò va afectar les relacions de Fuster amb l’editorial. Al cap i a la fi, era molt amic de Cahner. Vaig anar amb Bastardes a veure’l a Sueca i la cosa es va reconduir”, afirma Castellet.
I Fuster va continuar escrivint per una editorial que, a l’ombra de Castellet, no parà de créixer, amb col·leccions tan mítiques com la d’El Balancí, o fins i tot marcant tendències estètiques.
Mig segle després Edicions 62 ha esdevingut una peça clau en el procés de recuperació cultural i lingüística. Tot plegat, durant molt temps, per a molts autors del país existir literàriament passava per figurar al catàleg d’Edicions 62. I, en aquests cinquanta anys, el segell editorial ha estat capaç de publicar 5.000 títols de 2.000 autors dels Països Catalans i d’arreu del món.
Castellet es resisteix a valorar les perspectives futures del món de l’edició. No sembla escepticisme sinó més aviat prudència. “Tot això dels llibres digitals, la crisi, s’haurà de veure…”, assegura. Tampoc li treu la son que alguns autors, en algun moment absolutament mitificats, puguin caure en un cert oblit. “Sempre és així, d’un grup d’autors només passen un o dos, ocorre a totes les literatures”, rebla sense dramatisme.
També, amb la mateixa tranquil·litat, es nega a fer una tria personal dels editats. “…Rodoreda…”, mussita sense deixar de somriure abans de tornar-se a negar, educadament, a fer cap llista ni res que s’hi assembli.
En qualsevol cas, es destapa en el seu darrer llibre, carregat de tendresa, d’ironia, i en la relació dels amics escriptors com ara Fuster o Ferrater, afegeix ara els noms de Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig.
“En aquesta mirada cap al passat tot se’m confon i el món esdevé més estrany i la successió dels morts i dels vius més incerta. Aquell sopar organitzat per una amfitriona que mai no ha deixat de convocar-nos, se m’ha convertit en un altre escenari de la memòria…”, escriu.
