Elogi de l’intel·lectual descompromès

castellet

Xavier Pla

La primavera del 2004 l’editor i crític Josep M. Castellet va endreçar la seva biblioteca. Per atzar, va retrobar un antic dietari que contenia notes de l’any 1973. No era un dietari literari, però destacava, en canvi, pel seu alt valor testimonial sobre la cultura catalana dels últims anys del franquisme. El dietari es va publicar i el lector va poder entrar, per uns mesos, en la vida d’un Castellet de quaranta-sis anys, obsessiu, nerviós i atrafegat, que necessitava trobar temps d’intimitat per llegir i escriure. Buscava el que Josep Pla havia aconseguit com ningú: donar sentit a la seva pròpia quotidianitat per evitar la sensació de buit i de pèrdua de temps que l’aclaparaven. Castellet es descrivia com un intel·lectual asfixiat, desanimat i fastiguejat. Enmig de reunions avorrides a l’editorial, de la preparació de conferències, de la virulenta repressió policial, emergia amb força un Castellet que lamentava amb certa amargor haver dilapidat una part del seu temps en petites i frenètiques lluites polítiques, sense prou temps per fer una obra literària pròpia.

La imatge de si mateix que reflectia el dietari no es corresponia exactament amb aquell Castellet elegant, seductor i somrient de les fotografies. Ni amb la llegenda viva de la frivolitat de la Gauche Divine, ni tampoc amb aquella figura carismàtica del món editorial que, a Nova York, a Frankfurt o a Barcelona, conversava amb els grans noms de la novel·la i la poesia de l’època. Castellet ja pràcticament ho havia fet tot i havia fet de tot en el món cultural. Havia col·laborat a Laye, la revista cultural falangista; havia participat en els celebrats diàlegs entre la cultura espanyola i la catalana i n’havia publicat les antologies de poesia; havia estat un crític militant marxista, company de Joan Fuster i de Joaquim Molas, entre d’altres; havia fet tot l’activisme polític i cultural propi dels anys seixanta, al costat de Manuel Sacristán i Max Cahner, entre tants altres, també. Essent director literari d’Edicions 62, Castellet havia contribuït a crear el catàleg més internacional i més poc provincià de la cultura catalana.

Al dietari del 1973, Castellet ja semblava tocat per un cert spleen, sempre matisat per la seva ironia i el seu escepticisme. Però potser en realitat tot s’anava confabulant perquè als anys vuitanta, amb la normalització lingüística ben encetada i la caiguda definitiva del Mur de Berlín, l’editor acabés convertint-se en escriptor. Abans, però, Castellet emprèn dues aventures intel·lectuals que el situaran entre els millors de la crítica literària catalana, digne successor de Carles Riba i company no tan sols intel·lectual de Joan Ferraté: els seus llibres sobre la poesia de Salvador Espriu (1971) i sobre la prosa narrativa de Josep Pla (1978), assajos modèlics que mostraven un ull crític que sabia fer de l’objectivitat la millor manera d’interpretar la literatura.

Desprendre’s dels ‘ismes’

Sembla que és després de l’estudi sobre Pla que Castellet va anar a poc a poc convencent-se de la necessitat de desprendre’s, si més no mentalment, dels seus compromisos polítics, culturals, generacionals, lingüístics, i de les causes, les militàncies i tots els ismes (existencialisme, marxisme, catalanisme, progressisme, etc.) que havia defensat tant. Començava a escriure sobre ell mateix cada vegada amb més llibertat i sabent transmetre al lector la gratificació d’estirar atzarosament els fils del records. Amb Els escenaris de la memòria (1988), un dels volums més justament celebrats de la memorialística catalana, Castellet revelava bona part de la seva saviesa humana i intel·lectual a partir dels retrats d’alguns dels seus interlocutors, entre els quals Mercè Rodoreda. Vint-i-un anys després, repetia amb Seductors, il·lustrats i visionaris, un llibre d’històries d’amistats en el qual retratava sis companys de generació amb qui havia compartir temps adversos: Sacristán, Barral, Ferrater, Fuster, Comín i Terenci Moix. Les Memòries confidencials d’un editor (2012), amb els retrats de Porcel, Espriu i Montserrat Roig, posaven el punt final a un diàleg amb els altres que era, cada cop més, amb ell mateix.

Com si hagués fet un esforç tenaç per descomprometre’s de gairebé tot del món exterior, l’últim Castellet deixa la seva posició d’espectador del món per endinsar-se amb suavitat en la seva vida personal, definitivament convertit en el protagonista d’un escenari que, ara, queda més buit.

(ARA, 10 gener 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER