El País Valencià davant la independència de Catalunya

dret a decidir

Escot Figueral

Els lectors d’aquesta nota ja em perdonaran per un títol tan pretensiós i passat de transcendència. Més enllà dels 50 anys, qui no es modera en les hipèrboles literàries ja no té remei, és un cas perdut per al sentit comú i les dosis d’humor i escepticisme necessàries per a acarar l’últim tram que el Nostre Senyor ens ha concedit en aquest món, que no va gaire fi, cal reconèixer. Però el fet és que, per primera vegada en tres-cents anys, que es diu prompte, les terres enclavades entre el Sénia i els Pirineus li han fet la falta envide al Regne d’Espanya i se’n volen separar i tindre, com totes les nacions del món, un Estat per tal de deixar de plorar almoines fiscals i parlar i escriure com els done la seua republicana gana, sense haver de donar explicacions a ningú. Que ho arriben a aconseguir són figues d’un altre paner, però mai, el que es diu mai dels mais, ni tan sols quan l’avi Macià va fer la botifarra a Madrid, els catalunyesos han tret una llengua tan llarga al tinglado concentrat entre la Moncloa i la Carrera de San Jerónimo, i sense deixar de somriure han avisat: “Nois, s’ha acabat el bròquil. Aquí us quedeu”. I, esclar, la càbila política aglomerada entorn del quilòmetre zero de la monarquia espanyola i radial, per comptes de respondre “bon vent i barca nova, però abans caldrà parlar-ne, que no te’n vas sense la part del deute descomunal que et pertoca”, els ha cantat una qualsevol d’aquestes peces melodramàtiques aflamencades, d’una gran profunditat psicològica, com aquella de la maté porqué era mía.

El “procés” mereixeria una major atenció més avall del Sénia. Les xarxes socials, certament bullen, però el carrer o bé en queda al marge o bé s’engoleix sense cap protector gàstric la gasòfia de la premsa regional i de les televisions, públiques i privades. Alguna cosa, més que els impostos, ens hi juguem, els valencians. Potser m’equivoque, però em fa la sensació que la “classe” política i els “intel·lectuals” de tot pelatge, majoritàriament no pronostiquen sinó un apocalipsi domèstic, un cataclisme paregut a la caiguda de l’Imperi romà. Una tragèdia de la qual tardarem els valencians anys i panys a reviscolar i a saber la cara que farem.

La beata i hortofrutícola dreta, filial dels hereus de Fraga, s’ha esquinçat les vestidures i no fa més que pegar la vara amb la sacrosanta unitat d’Espanya, que segons quins manuals escolars ja començava a insinuar-se en l’homo antecessor d’Atapuerca. Els de l’esquerra laica i cosmopolita, filial dels hereus de González i Carrillo, també s’aferren a la sagrada unitat d’Espanya, però des de l’elixir màgic del federalisme, i és una llàstima que no l’haguessen trobat quan el Congrés espanyol es passà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per les gònades, ni tampoc cada volta que el Constitucional, el Suprem, qualsevol jutge, el govern amb els decrets llei i tot déu van minant les competències i deixant l’estatut més prim que l’orella d’un gat. Joan de l’Alcázar, verbigràcia, en un de les seues homilies habituals, pronostica “un previsible empat catastròfic entre sobiranistes catalans i espanyolistes unionistes”. Hauríem d’esbrinar com el docte professor d’història contemporània de la universitat de València s’avança al futur, perquè això de pronosticar un empat i, a més, catastròfic, és una dada de la qual no disposa segurament Artur Mas. Si el molt honorable president de la Generalitat de dalt se n’assabentara, potser així abandonaria la deriva independentista, l’órdago sobiranista i el complot nacionalista i així s’apuntaria al federalisme balsàmic que, segons, de l’Alcázar és “l’únic espai de convivència possible” que poden oferir les esquerres. ¿Per què l’únic? Misteri. La capacitat per a llegir el futur, en qualsevol cas, de Joan de l’Alcázar és impressionant. Per cert, la gracieta que el savi doctor exhuma en un de les seues darreres admonicions no és que no hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. No, senyor. Dit d’aquesta manera, més que una injustícia i un greu error si parlem seriosament, seria una errada semàntica. La gracieta diu que no hi ha res més paregut a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d’esquerres. I això és una realitat dolorosament incòmoda, sempre que convenim que homínids com la mòmia d’Alfonso Guerra, la Rita Pavone de la política de Rosa Díez i el Torrebruno de la Filosofia de Fernando Sabater, pose per cas, són d’esquerres, cosa que per la qual un no posaria la mà al foc.

¿I què en diuen els valencianistes de tota la vida, els hereus de Fuster, perdó, els hereus de Quico Mira i el pare Miret? Els valencianistes de tota la vida no hi diuen res, muts i a la gàbia, no siga que els tornen a encolomar por tierra mar y aire això de renegats i venuts a l’or de Pujol. Els valencianistes de tota la vida van amb la calculadora en mà, i com que per una vegada les enquestes els ponen, es miren de reüll la transició catalana, pregant que tot d’una s’acabe per a poder enfilar les eleccions autonòmiques amb tranquil·litat i el repòs de l’esperit. A la rassa que els catalunyesos han excavat a la ratlla del Sènia, els valencianistes de tota la vida hi han afegit una trinxera amb búnquers i tot perquè quede clar que cadascú en sa casa i Déu en la de tots. Només que el Nostre Senyor pobret porta la corona dels Borbons i en les mans exhibeix les Sagrades Escriptures de la Constitució.

Bé, tinc amics valencianistes de tota la vida capaços d’opinar entorn d’un plat paella, com no podia ser d’una altra manera. Un d’ells articula dialècticament la seua oposició al dret a decidir dels nostres cosí germans (el parentiu ha passat a un segon grau, que abans érem germans i a la marxa que anem acabarem sent cunyats) per por que la seua progenitura es quede sense beques i ell mateix sense pensió de jubilació. Convé que la mamella fiscal de la solidaritat catalana continue rajant, pete el que pete. També els amos de les plantacions esclavistes americanes temien la ruïna si concedien als negrets el dret de ser lliures, i calgué tota una guerra per convèncer-los que no tenien raó.

Els altres, els valencianistes de tota la vida que ens apuntem alegrement al dret a decidir, allà dalt i ací baix, ara per ara no ens mengem un torrat, però som com el pet d’en Romeu, que fa trontollar la Seu.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER