Sal·lus Herrero
En contra dels que ho consideren desencertat o una errada, em sembla prou correcte el títol Espanya contra Catalunya, ha fet blanc, i encara s’han quedat curts. El que passa que els polítics professionals sempre intenten aclimatar-se, per qüestions electoralistes, a uns i a d’altres; però els qui no esperem cap vot, hem de parlar amb llibertat, com si estiguérem en una democràcia, sense cometes, tot que massa sabem que això no és veritat, amb lleis antieducació i catalanòfobes Wert, la del retrocés de l’avortament legislant per a la Conferència Espiscopal Espanyola que és els que ens l’apliquen, etc cada vegada sembla el retorn al passat franquista. Defense el títol perquè sembla que des de Castella, o des de l’Espanya castellana només han desitjat al llarg de la història [i encara aspiren] a genocidiar-nos del tot, en els diferents règims polítics des de Felip Vé fins a l’actual monarca espanyol. Amb polítiques del PP i del PSOE, fent bona aquella consigna fusteriana sobre que ens qüestions d’atacar els Paisos Catalans ‘no hi ha res mes paregut a un espanyol de dretes que un d’esquerres”. Normalment, la passió espanyola de dretes és més brutal, però, des de l’esquerra, els líders socialistes andalusos, estremenys o castellans no es queden arrere, sobretot quan són decisius per a “raspallar-se” l’Estatut (A. Guerra) i deixar-lo ‘més net que una patena’ o permetre que es sentencie, dretes i esquerres ensems, des del TC, contra una reforma aprovada pels parlaments català i espanyol i votada majoritàriament per la ciutadania catalana. En contra del que advertien els més prestigiosos constitucionalistes inclús espanyols.
De fet, com han reaccionat les forces vives espanyoles, davant un simposi d’història, volent enviar a la Guàrdia Civil, a l’exèrcit i als tribunals inquisitorials espanyols amb amenaces de suprimir l’autonomia comparant-la amb l’Ulster (Sánchez-Camacho), amb una gran ignorància, pel simposi i el referèndum donen a entendre que hi ha un corrent de fons totalitària a l’estat espanyol, interminable i incanviable, amb alguns matisos, que van de la gamma, desagradable a la més desagradable encara, entre l’esquerra i la dreta espanyolista, que es reparteixen els paperots, [com el bipartidisme de Cánovas i Sagasta o Maura i Canalejas], incapaços de reconèixer els drets dels altres, de les altres nacions distintes a la castelllana [o espanyola de matriu castellana]. Ara Rajoy i Rubalcaba.
En realitat, des dels màrgens de les “perifèries” ibèriques, se’ns representen els dos tipus d’espanyols (dretans o esquerrans) com molt semblants o quasi iguals, com afirmava Joan Fuster, sense que li fes cap gràcia que fos així ni a ell ni a nosaltres, ni sense que fos cap broma divertida per a riure’s perquè no ens fan cap gràcia quan -amb sarcasme i immensa crueltat- s’uneixen, terroríficament, per a discriminar-nos, atacar-nos i, en l’extrem, aniquilar-nos; altra consideració em sembla un excés d’ingenuïtat o de benevolència vers l’espanyolisme. Els aldarulls que han muntat des dels mitjans de comunicació espanyols, institucions i partits de dretes i d’esquerres apunten a una formació de l’opinió espanyola, uniformement, anticatalanista, catalanofòbica, ja que atien la zitzània de l’anticatalanisme des de Madrid, Palma, Barcelona i València, com a ham electoralista al crit funest de “se rompe España”, a la recollida de signatures contra Catalunya a tot Espanya i tot tipus de terrors, amenaces i diatribes per agredir i atemorir, en llençar Catalunya a les tenebres de l’apocalipsi, fora de la UE, etc. si opta per expressar la seua voluntat majoritària, democràtica, d’independitzar-se d’Espanya. Així expliciten a les clares que significa quan des d’Espanya afirmen que “Estimen Catalunya”, per escanyar-la i fotre-la del tot.
Evidentment, aquesta voluntat de minorització, d’exclusió, d’intent d’extermini i de genocidi o d’assimilacionisme que ha demostrat als darrers segles, totes les estratègies d’Espanya contra els Països Catalans, mostren un intent sistemàtic, sord, sorollós i constant d’anar contra Catalunya, al llarg de la història, sense permetre, ni legalment, ni institucional o inclús ni simbòlicament que ens reafirmem només com a catalans sense necessitat de la imposició espanyolista d’obligar-nos a ésser espanyols de matriu castellana, sense cap reconeixement de la nostra singularitat específica catalanoparlant o sempre de manera subalterna i subordinada, en els “millors dels casos”. I tanmateix, si els poses als espanyols l’espill al davant perquè reconeguen els intents d’extermini sistemàtics que ens han infligit, amb decrets de Nova Planta, supressió de Furs, llengua, cultura, economia, cadastre i país, bombardejos, camps de treball, crims, llatrocinis, espoliacions, afusellaments… s’enfurismen i no volen reconèixer-ho i són capaços d’acusar Josep Fontana i els historiadors que han participat al simposi d’història, tan des dels diaris de Madrid com La Razón, a una banda de l’espectre polític com des d’El País, a una “altra”, es parla de terroristes, de delinqüents, de criminals, de subversius, de deslleials i de no saber res del seu ofici perquè estan incapacitats en no ésser nacionalistes espanyols d’inquebrantable adhesió a les lleis fonamentals de la Constitució entesa a la manera del règim anterior. Uns de maneres més bèsties, des de la barbàrie, i d’altres de maneres més sibil•lines però desqualificatòries sense necessitat de llegir o escoltar la ponència de Fontana, ni de Furió ni de ningú, (que es pot veure al web País Valencià segle XXI) perquè “si son catalanes a por ellos”. A tancar-los en la gàbia considerats com feres per a ser, militarment o judicialment domades, mitjançant la força bruta de les armes o de les lleis injustes i fraudulentes; formes d’escriure d’històriadors espanyols sobre Catalunya, com l’economista Gabriel Torrella o uns amics d’aquest catalanofòbics, predemocràtiques que ens retornen a les maneres de la dictadura anterior.
Després d’escoltar l’excel·lent ponència de Josep Fontana per a explicar el fracàs d’unes relacions normals entre Catalunya i Espanya per la imposició de la mentalitat, les formes de govern i l’administració a la castellana des del 1714 fins ara mateix, amb alguns parèntesi que semblava que els coses podien canviar i la d’Antoni Furió “Espanya contra el País Valencià” sobre el desastre que ocasionà al País Valencià el decret de Nova Planta per exterminar-nos jurídicament, lingüística, fiscalment, econòmica, social, cultural, etc. on treu de la història els decrets repressors del Borbó i els escrits dels botiflers i filipistes, que, a l’inici, semblava que havien “guanyat” la guerra de Succeció, però, que les ignominioses, opressores i oprobioses lleis que imposaren des de Madrid, els saquejos de Xàtiva i altres ciutats del País Valencià, el cadastre, la prohibició del català a l’Administració, l’escola i l’església, etc. els convenceren que tots havien perdut perquè, des de Madrid, la Cort i els seus corregidors portaven el nostre país [valencià] a la ruïna absoluta.
L’única crítica és que a més dels assassinats dels maulets i d’assenyalar que fou la Primera Guerra Mundial d’abans Mundial de la modernitat, s’haguera pogut esmentar els primers camps de concentració i de treball a Salamanca, en la construcció de la ‘Plaza Mayor’, com deia aquella en “relaxing cup” i altres formes d’atrocitat i d’esclavatge que féren ens castellans estatals per tal de reprimir els valencians i subjectar-los a la Cort castellana per la força bruta del “justo derecho de conquista”; si alguna critica, proposta o suggeriment més he de fer és que haguera preferit un títol com “L’estat espanyol contra els Països Catalans” (des de 1707 i 1714 fins a 2014), a què trau posar el País Valencià en un sub-apartat? Per què posar només Catalunya i no els Països Catalans?
Haguera preferit posar l’estat espanyol perquè la societat espanyola ha anat a remolc i s’ha format en la catalanofòbia i l’al·lèrgia a la diversitat i en el monolingüisme contra les altres llengües, cultures i nacions no castellanes, a partit de l’odi i l’animadversió que li han inculcat, sistemàticament, des de l’estat, des de 1707 fins ara mateix, com podem observar quan ens posem a veure alguna TV espanyola, que, per sistema sempre ataquen Catalunya i els Països Catalans, com si fórem els nostres pitjors enèmics. Amb aquesta gent que ens estima tant com el protagonista del film d’Iciar Bollain en “Et done els meus ulls” a la seua esposa, el millor que es pot fer és fugir; no mereix cap confiança ni cap altra oportunitat, més de tres segles de maltractament, són prou i massa; si encara no s’ha aprovat el divorci exprés entre nacions diferents, com existeix al Canadà-el Quebec o la Gran Bretanya-Escòcia, que es pose en marxa perquè no suportem ni un minut més un estat uninacional així. Només els masoquistes ‘perifèrics’ que han interioritzat l’opressió poden suportar aquest estat de coses genocidiadores que ens duen a la ruïna i a la nostra desaparició com a poble diferenciat; els valencians, balears, principatins, gallecs i basco-navarros, hem de voler controlar el nostre propi destí, sense heteronomies i dependències que ens duen a l’aniquilament, sovint amb formules que es treuen de la màniga madilenys “federalistes” que pretenen continuar la dominació castellana i la subordinació valenciana o catalana per altres mitjans per a perpetuar “las leyes fundamentales del movimiento” en supremacia lingüística, cultural i nacional espanyola o castellana. Canviar una mica alguna cosa perquè tot continue més o menys igual.
Publicat a La Veu del País Valencià (27 de desembre del 2013)
