Gustau Muñoz
Amb la definició de la pregunta i la fixació de la data de l’hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya es comprova finalment que la cosa va de debò, i tot indica que els pròxims mesos assistirem a esdeveniments crucials, a una mena d’hora de la veritat.
Les reaccions han estat les previsibles, amb les dosis d’histèria consuetudinàries, l’exigència de mà dura i mesures repressives, incomprensió, anatemes, i la negativa a negociar o a dialogar sobre res per part del govern espanyol del PP encapçalat del gallec Mariano Rajoy Brey. Que per cert, compta en aquest assumpte amb el suport explícit de l’altre gran partit de l’espectre polític, el PSOE, per boca del seu secretari general Alfredo Pérez Rubalcaba. La nota energumènica la posen els mitjans patriotards com El Mundo o La Razón (que recorden el to de la premsa de Madrid quan la guerra de Cuba), però formacions com la UPyD encapçalada a l’ombra pel filòsof de cambra d’un mitjà com El País tampoc es queden arrere, com bona part de columnistes habituals i no diguem ja les cadenes de TDT, dels bisbes o no, situades en l’extrema dreta. Sols hi manca el soroll de sabres, per comletar el quadre, però cal confiar que no s’arribarà a tant.
Per bé que veus ponderades com les de Francisco Rubio Llorente o Fernando Pérez Royo són més aviat l’excepció, cal constatar que també la serenor constitucionalista i la gravetat acadèmica hi tenen un espai. Però es diria, i ací rau la gran fallida de la intel·lectualitat espanyola, la trahison des clercs, que les actituds predominants estan marcades per un increïble posat de tancar-se en banda i una escassa reflexió sobre el tema de fons. Que no és un altre que la democràcia, la llibertat de triar per part d’un col·lectiu històricament conformat amb una identitat pròpìa, que es considera col·lectivitat nacional i reclama el reconeixement consegüent, amb resultats electorals favorables a aquesta visió de les coses, molt reiterats i efectius, absolutament majoritaris en el Parlament, en l’espectre polític, la societat civil, les expressions culturals, i el carrer. Qui coneix una mica Catalunya, ho sap.
Però l’anunci de la pregunta i la fixació de la data han canviat les coses, potser de manera irreversible. A partir d’ara queda oberta una partida d’escacs que podria quedar en taules o acabar com el ball de Torrent.
Des d’una perspectiva valenciana, alguna cosa caldria dir. Convindria fer-ho, perquè ens hi juguem prou. La delirant situació valenciana, amb un bloqueig econòmic i polític gravíssim, no dóna per a moltes alegries. No hi ha pràcticament debat públic ni tribunes, amb voluntat de rigor i ambició de formular un criteri valencià solvent en temes d’Estat, com aquest. Amb un fons de declivi econòmic constatable, de ruïna i empobriment, les enquestes indiquen, i es pot entendre i comprovar, que els governants actuals del PP no representen ja una majoria social, han perdut la confiança, haurien de dimitir i convocar eleccions anticipades.
D’altra banda, les elits valencianes que exercien un cert paper en la societat civil, el vell patriciat urbà, els grans noms i famílies que tenien una certa ambició representativa, han emmudit, han desaparegut o s’han reclòs en les seues preocupacions particulars. Sovint relacionades amb la justícia, perquè el saqueig i la fallida de Bancaixa, la CAM i el Banc de València, o els tràngols del València CF, estan posant de manifest, a iniciativa del FROB o de la Fiscalia, que més d’un prohom tenia moltes coses a amagar, després d’haver donat un suport cec, durant massa temps, a una fórmula política (el PP de Zaplana i de Camps), absolutament periclitada.
I malgrat un panorama com el que sofrim i l’esgotament de la fórmula política actual, amb un president tan irrellevant com Alberto Fabra, la necessària alternativa social, política i cultural no acaba d’arrencar, encara que és la nostra única esperança (i ja es van perfilant els i les dirigents que l’encapçalaran). Li costa fer-ho, tanta ha estat la devastació, tant el descrèdit, tanta la frustració que s’han acumulat aquests anys. La fórmula periclitada del PP ha deixat un paisatge social arrasat, desmobilitzat, sense nervi. Però el silenci discret o el seguidisme fascinat, i no diguem ja el sucursalisme mental diposat a obeir ordres de la superioritat sense reflexió pròpia, no són cap opció. En el passat els valencians, en alguns moments clau, arribaren a tindre un pes específic molt superior a l’actual, per bé que sense exagerar. Mai com ara l’atonia, la desorganització, la passivitat i la falta d’esma havien marcat el nostre destí col·lectiu.
El tema de la indepedència de Catalunya, el referèndum, i el futur de tot plegat, no és certament una prioritat per als valencians. Aquest procés no ens interpel·la, ha estat iniciat unilateralment, amb tota la legitimitat no cal dir-ho, a Catalunya, i expressa anhels històrics i necessitats actuals que cal respectar.
Però alguna cosa caldrà dir. D’entrada, la posició de principi: respecte per la voluntat col·lectiva, legalment manifestada, lliurement determinada, expressada en vots, democràticament. No es poden forçar les coses. S’hauria d’atendre aquest principi i, més enllà, observar els determinants de tot el que ha passat, les raons d’un malestar que vé de lluny i que –sembla bastant evident- respón a factors molt clars: l’injust tracte fiscal, la falta de respecte a la Reforma estatutària refrendada pel poble català, les mostres constants de voluntat recentralitzadora i homogeneïtzadora, adès amb Aznar, ara amb Rajoy, els plans gens secrets de la FAES, els atacs a la llengua, la insistència a culminar la construcció nacional d’una Espanya castellana que deixaria en l’ombra, i arrimada al marge, la singularitat catalana (i no només la catalana). Al capdavall una lectura terriblement restrictiva de la Constitució de 1978 que té el perill, al remat, d’invalidar-la com a marc de convivència.
Però més enllà de la posició de principi, cal fer alguna reflexió estratègica. El criteri valencià hauria d’establir-se a partir d’una idea clau: no prendre mal d’aquest procés, treballar per aconseguir que siga punt de partida per a una regeneració política i una reorganització en clau federal seriosa i respectuosa dels fets nacionals, en contra dels qui voldrien fer-ne ocasió o trampolí per anul·lar de fet les Autonomies, buidar-les de contingut i encetar una regressió amb conseqüències imprevisibles. I convindria, d’altra banda, que aquesta reflexió estratègica es fes també per part d’uns altres, i de tots.
Els valencians també hauríem de marcar les nostres prioritats, defensar l’autonomia política, i posar en peu el nostre procés, que ha de ser molt ampli i inclusiu, com apuntava Joan Romero a l’article publicat ací mateix dissabte (“Per la dignitat del País. Contra el poder de l’estupidesa”), de reconciliació i de superació de la dramàtica situació econòmica que patim, de regeneració de les institucions d’autogovern, de reconstrucció democràtica, de recuperació de les millors energies en tots els terrenys: cultural, social, polític, per tal d’evitar, més enllà de la fallida econòmica que patim, la fallida moral que ens amenaça.
