Plany pel País Valencià

milianmestre90x115_90x115

Manuel Milián Mestre

Quan Felipe Mateu i Llopis va publicar a la postguerra el seu llibret El País Valencià poc es pensava ell, home de dretes catòlic, nascut a València, il·lustre Catedràtic de Paleografia i Numismàtica de la Universitat de Barcelona i després Director de la Biblioteca de Catalunya, aleshores dita Central, el motiu de tanta polèmica des d’aleshores en torn a la denominació oficial de l’actual Comunitat Valenciana. Per a mi aquest va ser el primer gran error perpetrat per una classe política valenciana incapaç e incapacitada de defensar els seus elements constitucionals bàsics de la València històrica. O érem Regne de València, amb tota la càrrega documental de la nostra història pàtria, o érem el País Valencià, rememorant-se de les literatures del segle XIX i de les concepcions paral·lelitzadores amb el País Basc. Mateu i Llopis la va ensopegar amb el seu opuscle, batejant el País Valencià com a concreció més aproximada a una forma de ser i de pensar. En cap moment se l’hi hagués ocorregut anomenar-la Comunitat Valenciana, entre d’altres raons perquè etnogràficament, culturalment i psicosociològicament mai ha estat una comunitat, puix en qualsevol cas és una mistificació plena de castellans pel sud oest, xurrets al centre nord interior, moriscs a la costa i a l’horta, jueus ben repartits i mesclats, i un nord castellonenc absolutament català, repoblat des de les muntanyes dels Ports de Morella per jueus, gironins i lleidatans. Aquesta és la composició d’una mescla radicalment mediterrània i d’una societat radicalment plural en la forma d’ésser que per tradició des de Teodoro Llorente a Azorín, Almela Vives i tots els intel·lectuals de l’entorn de Joan Fuster han entès com una plural varietat, que composa una polifonia de petites identitats.

El que avui viu a València el poble valencià és dramàtic. Del republicanisme blasquista i la visió “liberalota”, com deia el meu oncle, l’acadèmic de la Història Mossèn Manuel Milián Boix, aquesta anomenada comunitat ha fet un salt en el post franquisme a un aferrament més que sorprenent –o sospitós- amb el Partit Popular. Jo no he estat mai d’acord, tot i ser fundador d’aquest partit, amb una decantació tant pletòrica que va obrir majories absolutes de manera successiva. No em semblava natural. Vaig creure sempre en un notable grau d’oportunisme que buscava altres rendibilitats, una economia fàcil, una plataforma per a la brutal especulació immobiliària, una extracció de rendibilitats a l’espanyolisme polític i centralitzat i una competència un xic fratricida amb la perspectiva dels catalans. Un poble ha de ser el que és per si mateix, mai per reducció oportunista, mai per emulació als altres, mai per diner fàcil, mai per l’orgull de ser més que la resta. València ha comès al segle XX alguns errors històrics dels quals li’n serà difícil sortir-se’n bé. Aquella societat tant rica en colors i en creativitat, aquell geni d’un poble fecund, de rica agricultura, les virtuts del comerç i l’habilitat internacional que en l’època de la postguerra nodrien a Espanya de les poques divises a través del comerç de la taronja, a la fi després dels sacrificis imposats, fins i tot en la pròpia denominació oficial per Abril Martorell i altres, a la fi s’ha doblegat a un PP que no sempre ha entès les genuïnes essències valencianes i que en molts casos s’avergonyia de la pròpia identitat. La llengua ha estat una de les causes d’aquesta transformació del propi ésser. Per això no he entès mai la renúncia tant “facilona” al valencià-català, ni la pretesa distinció lingüística originària d’una simple varietat fonètica de la llengua dels catalans, dels valencians i dels balears. Ni entendré mai que, arribat aquest punt, no sapiguem veure els valencians que tan sols a partir de la nostra identitat, de la nostra cultura, i del nostre esperit arribarem a ser quelcom que es pugui sumar o al mosaic d’Espanya, o a la natural comunió del nostre origen, la Confederació Catalano-Aragonesa.

Si algú pensa que posant-nos al servei d’un castellanisme confús i universalitzant, que Madrid predica i estableix, el País Valencià arribarà lluny, s’equivoquen, resultats a la vista: megalomania constructiva, destrucció del paisatge litoral, manhattans absurds com a Benidorm, aeroports que no funcionen, Terra Mítica que ha portat a la ruïna a les caixes valencianes, la Ciutat de la Imatge alacantina sempre buida, l’espectacle buit per dins de la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Fórmula 1 ruïnosa, etc. És el paradigma del que en la governació d’un poble no es pot fer i el precedent inexorable del desastre de Canal 9 que estem vivint. València ha construït una gran falla política, de Zaplana ençà. València ha ignorat a la gent del seny que habitualment habita a les muntanyes de l’interior i el nord, i s’ha deixat portar per la imbècil economia especulativa i per l’arrauxada ambició del diner fàcil del centre i de la costa. Tot amb un cert sarcasme, tot amb una festera explosió de goig, tot mitjançant la mascletà, el soroll i el foc que crema l’obra artística, quan no devora també el geni d’un poble, que pot ser molt més gran del que ha sigut si s’aferma a les seves arrels i treu l’ànima a fora per construir la València real, històrica, pròpia i solidària amb sí mateixa, abans que obrir les portes a una Espanya sempre dominant i a la que oferir-li “noves glòries” com diu l’himne, que no sé si ens tornaran. Ara és l’hora d’una severíssima reflexió: Cal que els valencians tornem a ser valencians!

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER