Francesc Viadel
Des del capdamunt de les Rambles he vist la mar i també una murada de gel que emergia de la ratlla de l’horitzó buscant el cel… una murada com aquell Perito Moreno que vas anar a cercar ara fa uns anys amb la mateixa il·lusió atabaladora d’un nen petit. El blanc del gel o el fred o la distància insalvable o la mar immensa o la teva absència feixuga des del primer segon que vas deixar de ser-hi en l’habitació d’un hospital de la nostra estimada i odiada València que ben sovint només ens vol en la mort i en el silenci, com una assassina. El cas és que vas anar-te’n amb tantes presses que encara no he tingut temps d’adonar-me’n del tot, de recompondre el reguitzell de records que em mantindran sempre unit a tu com un cordó umbilical invisible i màgic, indestructible. Cada mes, després de passar la revisió del metge, em telefonaves per dir-me com havia anat, per confirmar que tot estava bé i que el teu cor encara podia suportar moltes més decepcions, i, també, és clar, per queixar-te del poc que ens vèiem. Aquella vegada va ser diferent, molt diferent. Encara puc sentir la teva veu a l’altra banda de l’aparell de telèfon… hi ha això, m’han trobat això, però no em pense rendir… d’acord, no et rendeixes, no serà res, ja ho veuràs Paquito… silenci… bé, jo ara no pense en res, que m’òbriguen i facen el que hagen de fer… Mai més no tornaríem a parlar. C’est fini… El gel, la murada de gel de nou entre el record de la teva veu i aquest present que em rosega els dits dels peus com una maleïda rata embogida de gana.
Al capdamunt de les Rambles, assegut en un banc, he vist passar els llauners paquis, unes putes nigerianes de vint i pocs anys embotides en els seus jeans, un dimoni amb una capa de plàstic vermell i la cara pintada de blau, una ciclista noruega que ensenyava les cuixes i les seves calces grogues i un director de cinema sense actors, i un pintor de plats de fang i una castanyera com la dels contes infantils… Allà mateix he esperat tota la tarda que arribés la tardor, que el vent humit i refrescant d’aquesta tarda em dugués una resposta o una cançó. Hauria volgut que hi fossis, igual que aquell vespre de boira que passejàrem des de Colom fins a plaça Catalunya. Em parlares amorosidament de la increïble Sefa i dels teus fills, i dels néts, i del jazz, i de les ciutats de cristall a l’altra banda de l’oceà i dels llibres… de Joan Fuster, Judt, de Hobsbawm, de Hammett, McCoy, Estellés, Simenon, Vázquez Montalbán, Larsson, Camilleri… i del Valencia Semanal, aquell projecte amb Rosa Solbes, Miguel Àngel Villena, Josep Vicent Marqués, Ferran Belda, Jaime Millàs, Amadeu Fabregat i d’altres, que quasi t’arruïna –com sempre. Tot fos per salvar la maleïda terra nostra de la mediocritat infinita dels seus administradors reaccionaris… I riguérem també d’aquella veïna anticatalana i ferotge que te trobaves a l’ascensor quan encara vivies enfront del Palau de la Música, i d’Allende, sempre Allende, i el somni d’un món millor… i dels hiverns, els de l’ànima, aquells que sempre arriben darrere d’una qualsevol traïció o pèrdua o desengany… I era, sí, un vespre de boira, fosc, però, malgrat tot se’t veia content i feliç, satisfet de viure en una ciutat on encara podies respirar un polsim de Harlem o de l’East, del barri Llatí, del francès de Nova Orleans, en aquell piset diminut de Gràcia amb una petita terrassa, des d’on podies escoltar els jocs dels teus néts, un piset atapeït de llibres i discos, en el cor d’aquesta Gràcia esplendorosa de llibreries i joventut i cinemes i places amb gent… Estaves content encara que et dolia València, la València a blanc i negre, la que no ha pogut ser i potser mai no serà com no seran tantes altres coses en aquest món que a hores d’ara s’esquerda irremeiablement mancat d’herois i de gent generosa i una mica boja com tu… pobre país….
Aquests dies molts potser et recordaran. La Mostra de Cinema, la que tu vas dirigir, ha revifat enmig d’una ciutat que cada dia s’assembla més a un ermot. Ben mirat, no deixa de ser una petita venjança contra qui tu i jo sabem i el que representen… contra ella i contra ells, consumidors de Nodo, hipnotitzadors malvats, obscurs i lletjos i un punt ridículs com un vampir de Murnau…
Hi seran molts dels teus amics que també són els meus, de còmplices… poetes, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Pau Sanchis, Josep Piera, Isabel García Canet, Maria Josep Escrivà… i artistes com Artur Heras, Mariscal, Valdés i músics com Ximo Caffarena, Paco Muñoz, Eva Dénia, Aitana Ferrer… i potser acabaràs deixant-te veure agafat del braç de Giulietta Masina i de Vitorio Gasman, rient per dessota el nas, amb unes paraules que t’ha escrit Lou Reed per a l’ocasió i guardes a la butxaca d’un vestit que t’han deixat i que et va una mica petit, gran com eres, igual que un gegant maldestre i bonhomiós incapaç de menjar-se la princesa… tot això serà com una fira amb nines noves, barracons amb bruixes endevinaires, cavallets, un estany amb ànecs de plàstic, llums de colors, parades de núvols de sucre… una fira en meitat d’un punt inconcret del planeta, d’un indret que té la llum apagada des de fa molts anys… què collons, a prendre pel sac, que es facin fotre els vampirs!…
Ara mateix, assegut en un banc que hi ha al capdamunt de les Rambles, espero encara la tardor. T’avisaré quan arribi. Podríem quedar, cabró!, i et torno els llibres i t’explico com va tot. Com sigui, no deixes de trucar-me quan tinguis un moment, ni encara que la tardor no arribi mai i es desfaci el gel de tot el puto Perito Moreno. T’enyoro.
(Publicat al blog “Dies insòlits” de Francesc Viadel, a l’ARA, el 29 d’octubre de 2013)
