Francesc Viadel
Si Rita Barberà haguera parit potser li hauria agradat alletar i veure créixer un plançó amb el perfil de l’actual portaveu socialista a l’Ajuntament de València, Joan Calabuig. Fet i fotut, pocs dirigents polítics de la trista banqueta valenciana encarnen d’una manera tan descarada els valors del conservadorisme local més arnat. A Calabuig només li falta fer-se la foto als bous amb un cigar a la boca de mig quilòmetre i escriure-li poemes a la cabra de la Legión per a que el conviden a 13TV a parlar a la contra dels catalans i a favor de la sobirania espanyola de Gibraltar. Temps al temps. El seu lideratge, forjat en la cuina de la burocràcia partidista, guanyat a pols en sangonoses refregues internes, és el reflex també de la irrellevància d’una generació de polítics de l’esquerra, a sou de les arques públiques des del pleistocè, que encara no s’han adonat que una immensa part de la societat està indecisa entre tallar-se les venes o tallar-los el coll en un darrer gest de justícia poètica.
Del silenci a la col·laboració amb el govern del PP, la seua estratègia política mena directament a la buidor més irritant. Per què algú d’esquerres, ni encara lleument socialdemòcrata podria voler votar a un candidat com aquest? A un partit com aquest… Fa poc el vam veure agafar el garrot per a defensar colze a colze amb el PP una ordenança repressiva contra les prostitutes del carrer, això és les més vulnerables, alhora que per a defensar-se de les crítiques internes no va dubtar a denunciar públicament que militants del seu propi partit anaven de putes. El socialista hauria de saber que el PP, tant obsedit amb les professionals del sexe, sempre es fixa amb les mateixes i poc se’n recorda de les que exerceixen en cases de luxe com la del Universo Majestic i menys encara dels seus discretíssims clients. Cap tema com aquest de la regulació/repressió de la prostitució és utilitzat políticament amb tant desvergonyiment, demagògia i hipocresia especialment per les formacions conservadores. I, així doncs, què pinta Calabuig en aquest puticlub? No hauria d’estar en una altra guerra ateses les actuals circumstàncies?. Qui l’assessora?.
L’última del portaveu ha estat donar el tret d’eixida a la seua campanya per l’alcaldia en un solemne acte organitzat per Lo Rat Penat, entitat cultural que des que als setanta tirés a patades al professor Sanchis Guarner i d’altres, s’ha dedicat ara a fer de suporter de l’anticatalanisme més ferotge, ara a la producció editorial de textos d’una ínfima qualitat. Ho ha fet a més de la mà d’Enric Esteve, un intel·lectual de primera fila, inquisidor implacable des de fa anys i panys de qualsevol cosa que haja fet olor de progrés, assalariat del PP, i que va afalagar la valenciania de Calabuig. En això, vés per on, Calabuig s’assembla molt també a un altre líder de la seua mateixa corda, Jorge Alarte, que una de les primeres coses que va fer va ser anar a besar-li les mans a l’arquebisbe Agustín García-Gasco, enemic acèrrim d’homosexuals, rojos i catalanistes, arquebisbe del PP més dur, en un gest del tot incomprensible.
Calabuig, dic, podria haver escenificat el seu inici de cursa per la trona municipal en la seu de qualsevol altra entitat de la ciutat molt més rellevant civilment, amb una tradició política més d’acord a les sigles i els militants del partit que representa, però, no, ho va fer en Lo Rat Penat i en cap cas podem creure que l’elecció va ser innocent. Està clar que entre Nosaltres els valencians i, posem per cas, Ablamor del cor, Calabuig es queda amb el segon dels títols… El silenci -o la indiferència dels seus correligionaris- per uns gestos polítics totalment alineats en la tradició política més reaccionària del país, és un símptoma clar de que en Blanqueries les coses estan molt pitjor del que sembla. Curiosament, sempre que algun innocent votant socialista els hi reclama una nova gestualitat, una reconstrucció de les aliances amb els sectors socials tradicionalment d’esquerres, un gir definitiu, ix un Calabuig qualsevol per a recriminar-los l’exigència i per a recordar-los amb gest greu que el seu és un partit amb vocació de govern i que anar amb males companyies els podria fer perdre la centralitat. Centralitat? Centralitat en ple esbudellament de les classes mitges a mans dels poders omnipresents de sempre?…
En fi, res de tot açò tindrà cap importància d’ací a poc, el dia que les urnes posen a cadascú al seu lloc.
(Publicat al blog de Francesc Viadel el 22 d’octubre 2013. http://francescviadel.wordpress.com/)
