"Financiación de acuerdo a nuestro peso"

Acto-Comunitat-Valenciana_EDIIMA20131017_0803_13

Josep Guia

El “Acuerdo de la Sociedad civil por la Comunitat Valenciana”, del qual només conec el text en castellà perquè probablement no n’han fet en català (ni dient-li valencià), és un exemple paradigmàtic i vergonyós de la ideologia genuflexa del “para ofrendar”.

En un text de quatre pàgines, deixen anar tres vegades un “sin precedentes” que demostra la competència escriptora i la mentalitat dels mentors del document. Així, només començar s’hi diu que l’actual “depresión económica” és “una realidad que no conoce precedentes” i que s’ha produït “después de años de avances sociales y económicos sin precedentes”. I més endavant, hi tornen: “estamos orgullosos de nuestra herencia (…) hemos vivido avances sociales y económicos sin precedentes”. Lamentable.

En més d’un moment s’hi treu pit, com ara quan es diu, pomposament: “tenemos una potente infrastructura de escuelas, institutos, hospitales, centros de salud, de tercera edad, universidades, carreteras…”. Només llegint aquest paràgraf, hom ja s’explica perquè les cinc universitats públiques valencianes, posades entre els “centros de tercera edad” i les “carreteras”, hagin decidit no subscriure el paperot.

Algunes altres perles literàries són allò que el “pueblo valenciano (…) vió sus primeres luces hace ahora 775 años” o que tenim un “gran patrimonio cultural, artístico y arquitectónico”, com si foren tres categories separades, o que els valencians vam crear “las primeras instituciones de acogida en Europa para los desamparados”, citat aquesta “acogida” com a exemple d’una “tradición de solidaridad”, on es barregen i es confonen fets i conceptes medievals i contemporanis. Quina falta de “primeras luces”…!

El document va tot ell adreçat a cridar a la “unión” i a la “colaboración” “de los hombres y mujeres de nuestra tierra”, però reiteradament fa aigües quan posa València, contínuament i obsessiva, sota la llosa espanyola, per tal de no enutjar els amos. Així, en un moment on escriuen “orgullosos de nuestra cultura, lengua, tierra, historia, tejido económico” (que, dit en castellà, ja no saps de quina cultura, llengua i terra parlen), s’apressen a cloure el paràgraf amb un “nos sentimos parte de un todo llamado España”. Aclaridor.

Tanmateix, aquest “todo llamado España” (gran troballa literària) no els sembla suficient i, quan reclamen una “financiación de acuerdo a nuestro peso” (sic), afegeixen: “leal con el resto de España”, “al servicio de todos los españoles”, “sin comprometer el principio de solidaridad con el resto de los españoles”. Uf! I quan reclamen el corredor mediterrani ho fan perquè “beneficia no solo a las regiones del arco mediterráneo, sinó también a España”. Vaja, en aquest cas s’hi han oblidat d’allò del “resto de”, com si Espanya estigués més enllà, a ponent, de les “regiones del arco mediterráneo”. Que ho està.

Tanmateix, quan el deliri i el despropòsit espanyolista hi arriba al seu cim és quan diuen que Jaume I va crear un Regne de València lleial… i acaben el paràgraf aclarint-ne la lleialtat: “un pueblo leal con el resto de comunidades que forman la nación española”. Si en vols més, para el cabàs.

En fi, que els destinataris “mesetaris” d’aquest paper, Rajoy, Montoro i companyia, podran pensar perfectament: “A estos imbéciles aún les robamos poco”.

zp8497586rq

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER