Josep Guia
València, l’agermanada,
València, la dels Maulets,
València, republicana,
roja València, on ets?
Vaig començar el meu llibre València, 750 anys de nació catalana (1988) reproduint dues anotacions històriques, distant tres segles entre elles, dignes de recordació:
“Està del tot perduda València” (Pere Joan Porcar, 1627)
“Encara no és tot perdut a València” (Taula de lletres valencianes, 1927)
És evident que, avui, encara és possible acollir-se a la vigència de la segona afirmació, per bé que podem dir, amb contundència i amb veritat, que si València continua deixant-se penetrar i dominar per Castellà, estarà del tot perduda. Actualment, els valencians acastellanats integrats en el PP, rebent i aplicant dòcilment les directrius depredadores de la fundació FAES (“y de las JONS”), fan mans i mànigues per imposar el castellà i accelerar el procés de substitució lingüística. A canvi, continuen sent considerats pels “castellanos de rancio abolengo” com uns desgraciats espanyolets de tercera regional, ninots de falla acomplexats, ofrenadors de “glòries valencianes” que mai no acaben de triomfar a Madrid. Però el PSOE que controlava Alfonso Guerra també té molta part de culpa en això, ja que aquest tèrbol personatge és qui va pactar amb el feixista Abril Martorell, en la tramitació de l’Estatut d’Autonomia a Madrid, la substitució del nom “País Valencià” per “Comunidad Valenciana”, que més que un nom és un insult o, com va dir Emilio Attard, l’inventor, “es una imbecilidad”. Després d’això, i de més coses, difícilment es podia vertebrar un país… La pomposa “Diada Nacional del País Valencià” del 9 d’Octubre –tal com es deia a l’inici– va quedar reduïda a un esquifit “Dia de la Comunidad”, acceptat a contracor, a més, pels partits espanyolistes.
Li podran pegar les voltes que voldran, però el 9 d’octubre, dia que commemora l’entrada de Jaume I a la conquistada ciutat de València, representa l’inici de la nacionalitat catalana (en llengua i en dret) d’aquesta ciutat i d’aquesta terra. Després d’aquell 1238, vindrien les conquestes dellà lo riu Xúquer i la constitució del Regne de València, a l’estil, millorat, del que era el Principat de Catalunya. I segles més tard, arribaren la penetració castellana, la inquisició espanyola, els decrets de Nova Planta, la repressió, l’imperialisme lingüístic i l’espoliació econòmica. Per tot això, el País Valencià no té futur a dintre de l’estat espanyol. Només ens podrà salvar la independència, és a dir, tornar a la independència compartida amb la resta de la nació catalana.
