Sal·lus Herrero
La cap de la UPyD, na Rosa Díez, publicava el 7 d’octubre un article a El País, “Quién defiende a España?”, on afirmava -com si fos un discurs (o millor, una arenga) dirigit a l’exèrcit espanyol en la revista Fuerza Nueva o el diari El Alcázar de fa 40 anys-, que “front a les ‘proclames secessionistes’ cal combatre pels valors que ens ‘uneixen’, per ‘la igualtat’, la ‘lleialtat’ i la ‘immutabilitat’ dels articles fonamentals de ‘nuestra’ Constitución”; articles que -cal recordar-ho- reprodueixen fil per randa alguns dels principis fonamentals del “Fuero de los Españoles” de la dictadura de Franco, sobretot, allò de la “unitat”, “indivisibitat” i “immutabilitat” de la pàtria comuna dels “espanyols” [de matriu castellana], com si es tractés d’una essència, de l’Espanya eterna. Una estranya concepció predemocràtica. Perquè la indiscutibilitat ‘constitucional’ és resultat d’una conjuntura històrica que esdevé indiscutible i immutable mentre romanguen les circumstàncies en què foren formulades pel ‘constituent’, com advertia Javier Pérez Royo al seu article “¿Què és indiscutible?”, del 5 d’octubre també a El País.
En aquest article, Pérez Royo avisava que la negativa del Govern espanyol a entrar en el debat [sobre el dret a decidir] porta a què el discurs independentista es torne en l’únic: “[ …] als ciutadans de Catalunya no se’ls pot permetre ni tan sols que expressen la seua opinió. Ni sobre la Constitució ni sobre l’Estatut. Ja ho feren el 1978 pel que fa a la Constitució i el 2006 pel que fa a l’Estatut, tot i que després el TC modificaria el contingut del text aprovat en referèndum. Això és el que hi ha. Fi de la cita”, concloïa amb trista ironia el catedràtic de Dret Constitucional. Abans s’havia preguntat si a la ciutadania de Catalunya del 2013, se li pot dir que “no poden argumentar que no senten la Constitució com a pròpia, perquè els seus parlamentaris l’aprovaren i els ciutadans la refrendaren de manera molt majoritària el 6 de desembre de 1978? L’única resposta de l’Estat espanyol és que s’ho haurien d’haver pensat millor el 1978 i que ara no tenen res a dir?”
Però podríem afegir també que l’Estat espanyol creu que els catalanoparlants no tenen res a dir, ni dret a res, com asseguren els Savaters, Díez, González, Aznars, Cospedals, Bellochs, Bonos, Redondos, Leguines, Guerres, Rajoys, i Ibarres. Aquesta concepció d’immutabilitat, de l’Espanya eterna, és rídicula i patètica. Perquè res és immutable, ja ho advertia Kant en “Què és la Il·lustració?” No es pot acordar una cosa, posar portes al camp o a la mar i dir que sempre serà així. La història no es pot detenir ni encapsular. Tot és canviable, revisable i molt esmenable i matisable. La clau és acceptar, o no, el consentiment dels governats, la voluntat dels pobles. Cultura democràtica. (Com a Gran Bretanya i el cas d’Escòcia o al Canadà i el cas del Quebec).
En aquell article -el de Rosa Díez-, que semblava escrit pel filòsof madrileny Fernando Savater, de fet recollia les seues “idees” espanyolistes i es citava d’amagat [o s’autocitava] on, segons ells -amb grandiloqüència -, alertaven contra “el deteriorament de la convivència i l’abandonament de la defensa d’allò comú, eixa contraposició de la diversitat front a la unitat, de la pluralitat per sobre de la igualtat (com deia Savater, no és el mateix el dret a la diversitat que la diversitat de drets), que s’ha produït a Espanya sense que a penes ningú reaccionara, haguera sigut impossible en qualsevol democràcia del nostre entorn”. Allò “comú”,depén com es faça servir: al meu poble, és a el comú on van a parar “els excrements humans”, que sembla que és com ens tracten els d’UPyD, com a residus fòssils a extirpar als que no som ‘nacionalistes’ i patriotes espanyols o castellans, com ells voldrien que ho fórem els ‘perifèrics’. No es pot comparar França amb Espanya tot i que ambdós estats han intentat aplicar el model de “nació” jacobí, centralista, radial, unitarista, és a dir, una concepció ‘nacionalista’ assimilacionista que pretén l’extermini de la diversitat i de la pluralitat lingüística, cultural i nacional. No obstant, a l’estat espanyol, no s’ha completat l’extermini i, si més no, als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, la llengua, cultura i una realitat nacional autònoma al marge d’Espanya, o de Castella, hi ha romàs i ha persistit, a pesar dels reiterats intents de l’estat espanyol d’eliminar-nos, des del 1707 fins ara, passant per les monarquies absolutistes i les dictadures militars i feixistes, així com per una interpretació de la Constitució del 1978 a l’estil del nacionalisme espanyol del “Fuero de los Españoles” franquista.
Aquesta, d’UPyD, és una hermenèutica totalitària, dogmàtica, fonamentalista d’una noció d’Espanya que reprodueix “constitucionalment” el 1978 les “idees” fonamentals del franquisme, en repetir, en essència, la indiscutibilitat, la immutabilitat i la impossibilitat de qüestionar l’estructura d’Espanya, propietat i monopoli de la concepció castellana instrumentalitzada per les elits privilegiades madrilenyes. Com més es vanten de no ser dogmàtics, més apareix un doctrinarisme xovinista lligat a la barbàrie, el monopoli de la violència i el poder de l’Estat, on la “ciutadania” esdevé subjecte forçós de l’artifici estatal, indiscutible i inqüestionable, entés com una gàbia de ferro, via consum, fiscalitat, imposicions o via selecció espanyola de futbol, l’única selecció legal, legítima, possible i vertadera. Perquè la resta de nacions, cultures i llengües distintes a l’espanyola o castellana, no poden tenir ni selecció, ni estat propi, ni dret a decidir, ni llengua, ni cultura, ni personalitat pròpia. Només els “espanyols” [o castellans] són privilegiats per l’Estat, en tenen el monopoli i sobretot són “propietaris” de l’Estat i del país sencer, on els “altres” són (mal)tractats com a subjectes colonials a governar i dirigir des de la metròpoli. És aquesta una idea absolutista i dictatorial, on tan sols els espanyols, de matriu castellana, tenen plenitud de drets i llibertats de ciutadania. La resta de ciutadans ‘perifèrics’ -els habitants de les altres nacions no castellanes-, són considerats ‘tribus” o “territoris” [indígenes], ciutadania a assimilar i a exterminar en la seua diversitat i en l’exclusió del dret a tenir drets. Però “sin que se note el cuidado”, de vegades brutalment i altrres fent concessions a contracor i considerades sempre com a delegacions provisionals.
Només poden ésser considerats ciutadania ‘de ple dret’, si primer renuncien a la seua especificitat catalana (i valenciana, i balear), basca o gallega i s’autocastren i s’autoamputen com a ciutadania catalana, basca o gallega per tal d’ adherir-se als principis fonamentals de nacionalisme espanyol, hereu del feixisme de Franco. Savater indica -segons ella-, que “el dret a la diversitat” no és el mateix que la “diversitat de drets”; el contraposa i ‘ridiculitza’ per a negar el dret a la diversitat. No obstant això, el dret a la diversitat, és el dret a reconeixement igualitari en la pròpia diferència, sense exigències autoritàries d’uniformització, d’exclusió i d’asimilacionisme. El dret a la diversitat reconeix [o hauria de reconèixer] el dret dels altres a tenir drets i llibertats, cosa que els d’UPyD neguen del tot. Perquè, aquests ultranacionalistes espanyols, només afirmen ‘el dret’ dels espanyols, castellans, i neguen els drets dels no castellans, en imposar-los una concepció d’espanyolitat, tradicional, al·lèrgica i contrària a la diversitat i al drets dels altres no-castellans. El dret a la diversitat i a la justícia -a la igualtat en la diferència-, significa tractar diferent la diversitat, no de manera uniformista des del primacisme espanyol o castellà sinó des del respecte i el reconeixement de tots, en aquest cas, dels altres. La diversitat d’orígens culturals i procedències identitàries de la ciutadania de l’estat, s’hauria d’expressar de diferents maneres, no es pot mesurar la “lleialtat” de ‘tots’, a la manera castellana. Perquè els diferents pobles que hi ha a l’estat, la realització de la ciutadania s’hauria de reconèixer igualitàriament i reconèixer que es prioritze el que ells diuen “la seua petita pàtria” davant l’artefacte estatal, que els espanyols o castellans consideren la ‘seua’ pàtria comuna i indivisible. La ‘seua’, però no la de la resta, posem per cas, el poble català, exclós de reconeixement al mateix nivell que els ciutadans del “poble espanyol” [o castellà].
En la interpretació dogmàtica, fonamentalista i d’enyor nacionalcatòlic, disfressat de falses proclames “laicistes”, per als d’UPyD, els ciutadans “espanyols” [de matriu castellana] estan per sobre dels drets de ‘ciutadania’ catalana, basca o gallega, llengües, històries i voluntat política. Al principi de l’article es fa servir, perversament i tergiversada, una citació d’Albert Camus. Deia Camus “Estime massa al meu país per a ésser nacionalista”, segurament era una oració dita davant els intents de França d’impedir el dret a l’autodeterminació d’Algèria, amb morts i torturats, tractada com a colònia a explotar i dominar. En canvi, Díaz o Savater -“tanto monta, monta tanto”, esmenten Camus justament contra la reclamació del dret a decidir de Catalunya o dels Països Catalans, amb la finalitat que continuen essent tractats de manera colonialista, com una ‘propietat’ d’Espanya, per aniquilar la seua llengua, els seus drets de ciutadania i les seues llibertats com a poble diferenciat d’Espanya o de Castella.
En un intent propi d’estafadors, diuen que l’Estat espanyol defensa als més febles i desprotegits; sí, ho observem tots els dies com l’estat protegeix els desnonats, els de les preferents, als aturats, als dependents, als més marginals, a les llengües i cultures minorades i ens defensa davant als abusos i les ingerències de la banca, l’empresariat, el mercat, l’església, les despeses militars i els cossos repressius de la policia. No hi ha al nostre entorn comparació amb cap altre estat que empare més els més dèbils, llengües incloses i que s’enfronte als més forts amb contundència per parar-los els peus i posar-los al seu lloc, a aquells dèspotes que impedeixen el nostre dret a decidir i inclús prohibeixen, amb amenaces i vulneracions de drets, que ens expressem al parlament espanyol, europeu o d’on siga amb la nostra llengua i cultura pròpia, que és diferent a la castellana o espanyola…
Allò comú no pot ésser la imposició, dogmàtica i fonamentalista, de l’espanyol, com volen Savater i Díaz, en una noció d’‘unitat’, ‘lleialtat’ i ‘igualtat’ traduïda a la seua concepció castellana i anticatalana. La igualtat o l’equitat s’han d’expressar com a igualtat de drets en la diversitat, no en la uniformitat a l’espanyola o castellana. Els catalanoparlants del País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya, exigim -individualment i col·lectiva-, com a poble diferenciat, els mateixos drets que té la ciutadania espanyola de matriu castellana. Ni més ni menys. Dret a poder reproduir la nostra llengua, cultura i nació, dret a construir el nostre futur comú, amb llibertats i drets de ciutadania. En una observació estic d’acord amb aquest article de Díez, quan afirmen que “a Espanya no s’ha fet pedagogia democràtica”, no en el sentit que ells diuen, sinó al contrari, l’artefacte estatal s’ha dedicat a les darreres dècades i segles a imposar una concepció d’espanyolitat catalanofòbica, al·lèrgica i contrària al respecte a la diversitat i a la pluralitat; on el fet d’escoltar parlar al president de Catalunya en català s’ha convertit en insults, atacs i vexacions vergonyoses, recordem allò de “Pujol enano, habla castellano”; en realitat, els d’UPyD, PP, PSOE i inclús IU, amb algun matís, des de fa més de 35 anys (continuant una praxi de més de tres segles), en nom de la “seua” patria “espanyola” [castellana] converteixen a una bona part dels seus ‘conciutadans’ “perifèrics” en estrangers en la seua pròpia terra.
De fet, no els deixen ni expressar-se en la seua pròpia llengua al parlament de Madrid i els obliguen a parlar en espanyol sota agressions, insults i amenaces d’expulsió humiliants. Són els d’UPyD els qui fan la defensa d’una identitat ‘ètnica’, d’allò espanyol enfrontat al respecte a la diversitat i a la pluralitat, on la ”unitat” és sinònim d’eliminació dels drets dels altres. Només es pot ésser ‘espanyol’ si -prèviament- renuncies a la pròpia catalanitat, si renegues d’ésser català, valencià, balear, basc o gallec. La igualtat, en boca de Savater o Díez, significa, tribalment, exterminació de tota altra identitat distinta a l’espanyola o castellana i l’exaltació casernària i tavernària d’allò espanyol com a monopoli de la veritat, de la violència, de la fiscalitat, de les inversions, de la cultura i del poder estatal en exclusiva. Per a imposar-la als altres, “nolis, volis”, vulguen o no vulguen. I els altres no tenen dret a opinar ni a queixar-se dels greuges que ocasiona el funcionament ‘normal’ de l’estat espanyol.
En el fons nia una concepció uniformista i uniformitzadora, que sota el parany d’allò “comú”, l’estat, com a artifici primacista de matriu castellana, es torna una maquinària exterminadora de la resta de llengües, cultures, drets i llibertats. Allò “espanyol” esdevé maquinària d’aniquilament sistemàtic; no observem cap pedagogia democràtica ni civisme ciutadà sinó una reafirmació autoritària de la idea unitarista d’Espanya, de l’Espanya eterna castellana. Al nostre parer, la “tancada” defensa de la “igualtat” de la ciutadania, sense simplificacions ni primacismes, hauria de basar-se en el respecte a la diversitat. Perquè si no les propostes, del senyor Savater i la senyora Díez, esdevenen material totalitàri, residu del franquisme, trencament de qualsevol possibilitat de convivència entre els habitants dels diversos pobles de l’estat espanyol. És la ‘seua’ una concepció immobilista, tribal i dogmàtica on el nacionalisme espanyol esdevé eina de dominació, d’exclusió i d’extermini dels altres; on la ‘pertinença’ a l’estat es torna impossible de mantenir perquè s’exigeix l’extermini dels altres, no castellans, en la ‘seua’ històrica i específica identitat, cultura, llengua, personalitat i nacionalitat pròpia.
Per concloure, des dels arguments i la praxi d’una ciutadania plural a l’helvètica, a la belga o a la quebequesa, on “igualtat” i “equitat” és sinònim de legalitat i formació d’una ciutadania respectuosa amb la pluralitat i no obligada a una uniformització exterminadora, són un insult les propostes ‘patriòtiques’ i genocides d’UPyD contra la diversitat, la convivència i la pluralitat de l’estat, en el sentit que recull el llibre de Suso de Toro Per una altra Espanya plural. la ciutadania catalanoparlant, euskaldun o gallega, no pot sinó rebutjar i combatre, amb fermesa, les propostes que tracten d’imposar l’extermini i l’abdicació dels drets humans, de ciutadania i ‘a decidir’ com a destí assimilacionista i uniformitzador imposat per una concepció d’Espanya que pertany al regne de la barbàrie i del martell totalitari que al llarg de la història ha intentat excloure’ns i exterminar-nos del tot com a poble diferenciat de l’espanyol, castellà o madrileny. La “lleialtat” que exigeixen aquests lliberticides és la submissió a la seua noció franquista i sectària d’una Espanya, de Castellar, del ‘liberal’ Marañón o el ‘socialista’ Besteiro, d’un espanyolisme “sense complexos” que extermina la diversitat no castellana. La “tercera Espanya” que diuen defensar, és més del mateix, anorreament dels altres des de la ideologia tan poc “liberal” del falangisme i de la generació espanyolista o castellanista del 98, furiosament contrària a la independència de les colònies d’ultramar i del reconeixement dels drets de Catalunya i dels catalanoparlants. Perquè, per sota la retòrica amb certa“aparença democràtica”, la senyora Díaz està ancorada i lligada a l’ofensiva nacional de “los principios fundamentales del movimiento”. El que hauríem, potser, de preguntar-nos, des del País Valencià o els Països Catalans, és: qui ens defensa d’Espanya? Qui ens defensa d’una concepció estatal basada en el genocidi cultural i l’extermini lingüístic i nacional dels no-espanyols o, si més no, dels no-castellans?
